Encara retruny l’entusiasme amb què Marta Rovira parlava a Catalunya Ràdio. El to i el ritme ens transportaven quatre anys enrere, a les dates prèvies a l’1-O, però en el contingut hi havia reflexions que, al meu parer, haurien estat aleshores molt més oportunes que ara. Perquè encara que la distància a Ginebra no sigui excessiva, crec que Rovira no ha entès prou que la gent a Catalunya necessita ara més solidesa en les propostes però, sobretot, saber que s’entén que la seva determinació i força són imprescindibles, i que s’ha guanyat de sobres ser comptada com un negociador més… i el més determinant.

En general, va passar força inadvertit (potser no hi era) el reconeixement del fet que el discurs necessari per guanyar complicitats internacionals -que ara vol ser hegemònic- s’havia de treballar molt més -i era més necessari- el 2017 que no pas ara. A la ràdio, en el matí del 27 d’agost l’optimisme de la voluntat amarava la conversa, tot i que el pessimisme de la intel·ligència es feia present en gairebé tots els titulars que la difonien. Per exemple, a la pàgina web de la mateixa emissora es destaca l’exigència de la secretaria general d’ERC que Pedro Sánchez presideixi la taula. Una exigència que sembla extemporània sense que Rovira expliqui quins motius hi ha per sospitar que Sánchez pot fer-se l’escàpol en un tema fonamental de govern i parlament, d’aliances i majories… Si no és així, ens diu Marta Rovira, s’inicia “la crisi”. Però si Sánchez presideix, com s’hi va comprometre, em fa por que algú s’ho apunti, amb la frivolitat dels “espavilats”, com una victòria.

També en aquest diari, El Nacional, en opinió no gaire falaguera, s’informava que “Rovira s’alinea amb la CUP: si el diàleg fracassa, el ‘neoautonomisme’ guanya”. I VilaWeb destacava que la secretaria d’ERC reivindicava que es parli de “mesa de negociació del conflicte polític” i no de “taula de diàleg” (perquè, en la seva opinió, "abarateix la taula"). El subtítol es dedicava a l'escepticisme on poden menar les converses amb l'executiu espanyol, però que serveixen, en canvi, per guanyar “l'opinió a favor de la comunitat internacional”. I ni una paraula sobre com les altes instàncies de la judicatura han fet de comparses togades de les forces del desordre l’1-O amb sentències “creatives”, interlocutòries Loreal (o “porque yo lo valgo”) i ordres d’extradició a cor què vols, cor què desitges. Creacions de dret d’autor que l'ONU i els juristes democràtics condemnen i, arreu, rebutgen. Jutges i cossos armats, potser sense voler, han recordat a tots els països demòcrates que a l’Estat va guanyar la guerra l’homòleg del feixisme que a Europa la va perdre, i potser sí que amb Pedro Sánchez es pot seure un dia a parlar de conflicte, però els seus hereus que viuen com sàtrapes i a cos de rei impune, se’ls deu, com a mínim i des de fa moltes dècades, un judici de Nuremberg.

El que ens devalua és que potser, sense tenir-ne consciència, ens estem abaratint com a nació i ens despertem del malson com l’aneguet lleig de les autonomies amb el “cafè per a totes” recremat i ben amarg

Potser aplicant la lògica formal, les declaracions de Marta Rovira -inclosa la que va fer a Antoni Bassas en el sentit que voler escurçar el termini de dos anys “ens afebleix”- no són del tot coherents, però no és coherència el que més es practica a la política a la qual ens han acostumat. En aquest sentit, seria bona cosa canviar de maneres, i dedicar molt menys temps a discutir de “terminis” (tot i que acceptar dos anys com a animal de companyia, és a dir, fins al final de la legislatura estatal, és un abús a totes passades) i invertir més temps fent pedagogia sobre fons i formes… i maneres molt més segures sobre com “resoldre” conflictes.

Sense portar incorporat tot el memorial de greuges, antics i nous, de la història, sense aprofundir en els arguments amb pensament propi, amb la gent tan desmobilitzada com es vol i es pot, al meu parer no és la paraula “diàleg” la que ens afebleix. El que ens devalua és que potser, sense tenir-ne consciència, ens estem abaratint com a nació i ens despertem del malson com l’aneguet lleig de les autonomies amb el “cafè per a totes” recremat i ben amarg.

Amb una llengua afeblida i una joventut amb un futur en risc que cada vegada utilitza més el castellà (i un castellà més pobre…), amb uns mitjans públics sense visió ni ambició nacional, amb un ensenyament que cada curs s’allunya més de la història i la filosofia imprescindibles, amb una sanitat publica malmesa d’herois i de malvats i una cultura ara de reraguarda, o s’entén que cal la determinació que es va respirar a carrers i places l’ 1-O i el 3-O, o uns polítics que no saben sortir de les estructures colonials repressives, amb la brúixola trucada, ens portaran pel pedregar. Perquè, a aquestes alçades, n’hem de ser ben conscients del que deia l’escriptora, feminista i activista Audre Lorde: “les eines de l'amo no desmunten mai la casa de l'amo”.