En un llibre que fa anys varen escriure Luca i Francesco Cavalli-Sforza es preguntaven qui som, i desenvolupaven, en una història tan interessant com fàcil de seguir, la diversitat humana. Sempre és bo rellegir-los, però sobre tot en dies d’exaltació de “veritats incontrovertibles i eternes”. Ens advertien que a “l’espècie humana el concepte de raça no li serveix per a res”. I podem compartir l’essencial de la seva veritat, afegint que, com a mínim, no serveix per a res de bo. A les persones preocupades per la “puresa de la raça” els Cavalli-Sforza els explicaven que l’intent d’aconseguir-la, com ha demostrat la història, era “molt poc atractiu”. Contravenint les lleis humanes, si es fes alguna cosa semblant a un programa de cria seleccionada entre mascles i femelles que fossin parents molt propers, durant les trenta o més generacions necessàries per eliminar el màxim de polimorfismes, s’acabaria en l’esterilitat. I abans, en malalties degeneratives que podrien ser mortals. De fet, no res que vingui de nou ni que no trobem a la història.

Quan l’any 1700 el darrer rei Habsburg al regne d’Espanya, Carlos II, va morir sense descendència, es va extingir també la seva dinastia. El problema el va originar la consanguinitat en una època que les aliances polítiques es segellaven amb unions matrimonials. I d’aquí, el desastre: la pràctica de matrimonis entre oncles i nebodes o entre cosins germans no va aconseguir que es mantingués el poder dinàstic: va portar al final de la dinastia. Els seus successors en el tron, els Borbons, no varen caure en el mateix parany. De fet, la història de moltes dinasties no s’entén sense la intervenció de sang nova en les famílies. Un fruit d’aquest “rescat” sembla ser Alfons XII, fill d’Isabel II i potser d’un tal Enric Puigmoltó, militar valencià, avantpassats tots ells, si fos el cas, de Felip VI.

Cal posar límits a la intolerància. Cal fer polítiques de salut en totes les polítiques, i entendre de com n’és de profunda la proposta

Tornant al que més interessa, els Cavalli-Sforza insisteixen en el fet que el racisme seria una desviació previsible d’una síndrome molt més amplia com és la xenofòbia, entesa com a por o odi als estrangers o als que són diferents. En aquest darrer cas, hi trobaríem proximitats preocupants amb la misogínia o l'homofòbia. Per a totes aquestes patologies, per sort, existeixen teràpies. Sols cal tenir la voluntat d’engegar-les: des d’una educació com a eina preventiva fonamental, fins a l’establiment de línies roges fermes i inamovibles, que no cedeixin ni un mil·límetre front els embats de les organitzacions d’extrema dreta que fan de l’odi als “altres” la seva raó de ser i el germen destructor de la convivència en democràcia. S’haurien de crear, com ha passat en altres països europeus, cordons sanitaris en política, i preservar les institucions (i les associacions i organitzacions socials) de populismes, hipocresies i paternalismes excloents.

En el regne d’Espanya comença a ser urgent fer-ho. Aliada a la mediocritat i a un provincianisme incapaç de fer front als reptes que toca, l’herència franquista està permetent noves amenaces en temps de pandèmia que aprofiten els de l’ordre sense llei, o els del dret de l’enemic per augmentar les mentides i la por. Ens adonem que la raó i la sensatesa perden peu mentre els que mai han estat demòcrates ni han volgut la democràcia, s’empoderen de parlaments i governs i enverinen el seu entorn. Catalunya, ara, aquí, i abans de les properes eleccions, podria ser de nou pionera en pactes de convivència i en el compromís d’acció pacifica i decidida front els excloents.

Cal posar límits a la intolerància. Cal fer polítiques de salut en totes les polítiques, i entendre de com n’és de profunda la proposta. I no fingir que obrim els nostres ports als refugiats, ni mentir en pancartes de benvinguda, si la pobresa i la xenofòbia segueixen sent el gran recer de la discriminació, i si neguem l’accés a l’ensenyament, al sistema de salut, a un habitatge digne o a un treball amb un sou decent, si mantenim, encobertes o no, les reserves del mercat de treball d’esquenes a l’acció dels sindicats... Les vides negres (o de qualsevol color) importen si ens importen totes les persones, sigui quina sigui la seva edat, sexe, origen, condició social, i assegurem que les nostres institucions (ajuntaments, diputacions, Parlament) fan les polítiques que asseguren drets i benestar sense exclusions.

Per això, en un dia com avui, no podem tancar els ulls als nostres murs d’exclusió. En un dia com avui, des del compromís social, hauríem de tenir consciència del fet que no hi ha res a celebrar i sí molt per corregir i aprendre. I més, molt més, per construir i fer.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Representació de Colom desembarcant a la Hispaniola, obra de Dioscóro Puebla (1862). Font Museu del Prado
Història 12 d'octubre: festa de què? Marc Pons
Elisa Beni
Opinió Observeu si el jutge descansa Elisa Beni