Els ritus de constitució de l’Ajuntament de Barcelona, cap i casal de Catalunya, no amaguen com n’és de fireta, el poder municipal (i també el de la Generalitat) quan el que es cuina als despatxos s’allunya de sensibilitats més àmplies, que rebutgen per saviesa popular els discursos “pampalluga”. Són aquells discursos de paraules boniques que de fet són una nosa i no deixen veure amb nitidesa ni els fets, tal com són, ni els fons adulterats. Quan hi ha polítics (d’ampli espectre) que s’equivoquen amb massa reiteració i queden com enrampats en sectarismes reductors, els sospitosos habituals manipulen i guanyen poder avançant, arran de terra i sota terra, com els cucs. De sobte, un fet que sembla contranatura ens colpeix el rostre amb el desvergonyiment de qui, canviant les normes al darrer moment, guanya el partit. La primera caiguda de caretes va ser l’aplaudiment sorollós, desvergonyit i entusiasta dels parlamentaris del PSC, Ciudadans i PP al portaveu de CSQP a l’onzena legislatura. En suposada defensa de les minories, es vulnerava la raó de ser del Parlament. I no era cap anècdota. No era un moment qualsevol. Era el moviment inaugural, en obert, que es feia per barrar el pas a la sobirania de Catalunya i que dos anys després posaria pals a les rodes als acords de govern més progressistes, espolsant engrunes d’esquerra del PSOE, i obrint baules febles dels comuns i de Podem.  

Dissabte passat, amb els camps ben delimitats a partir del 155, la segona bufetada la dona el polític de menys credibilitat de les coordenades  48°51.2046′ N i 2°20.928′ E, deixant caure l’obvietat pesada com una llosa a la cara d’Ada Colau: “Vosté no seria alcaldessa sense els nostres tres vots”. I apaivaga tot seguit la cremor del clatellot amb l’ungüent de felicitació pel “coratge polític”. Coratge per blanquejar la reconquesta, pel destenyiment de vermells i violetes, per baixar el perfil de l’“España roja”, i sumar-se a l’anatema de la Catalunya republicana i sobirana que significa, de fet, l“España rota”. Un decantament de preferències que aviat serà secular i al que s’afegeix, “con sumo agrado”, per ADN compartit i exigència aritmètica a la capital borbònica, l’ultraconservadorisme fatxenda dels de nom de diccionari.

Dissabte a la tarda, Ada Colau tornava a ser alcaldessa per la gràcia de Valls, i Joaquim Forn era l’enèsima excepcionalitat democràtica. Regidor i pres polític amb totes les lletres, li deia a Colau: “Sap tan bé com jo que aquesta és una operació política dirigida pels que vostè anomena poderosos”. Però els fons voltor com Blackstone, l’asseguradora DKV i els interessos hotelers, entre tants d’altres, dissabte a la tarda eren invisibles. En el Consell de Cent només hi planava l’espectre de Manuel Marchena que imposava els seus “cronogrames” i els seus dictats. Així, no podia Quim Forn travessar la plaça Sant Jaume ni ser testimoni de la mala educació de Manuel Valls, el caríssim assalariat de l'Upper Diagonal, que es negava a donar la mà al president Torra ara que els seus patrocinadors ja no maleïen Barcelona i la tornaven a veure, com deia el poeta de Sabadell, “polida, oficiosa, inscrita en el joc brut de la riquesa dels favorits i les bagasses”.

Encara el President Quim Torra i Pla recordava els darrers versos de l’Oda a Barcelona de Pere Quart quan Quim Forn ja pujava al cotxe camí de la presó més injusta. I per cadascun de nosaltres quedava el consell del poeta:

“Malfia’t de la història.

Somnia-la i refés-la.”

Només per Twitter varem poder saber que Forn s’emportava amb ell l’energia que havia sentit amb els crits de suport al Saló de Cent i la plaça Sant Jaume. I afegia  “No sé quan podré tornar, però el que sí us garanteixo és que, sigui on sigui, continuaré lluitant per la llibertat, la justícia, per Barcelona i Catalunya”.

I el cotxe no logotipat enfilava cap a Brians i Soto del Real, com mana Marchena. Aquí es queda, per pensar-hi, la indignació per les polítiques mal fetes, els pactes malgirbats, els diàlegs embarbussats… I algunes desfetes. Però “ho tornarem a fer”, afirma Jordi Cuixart. I ho farem millor, amb més encert.

Com conclou Pere Quart a Oda a Barcelona:

“Vigila el mar,

vigila les muntanyes.

Pensa en el fill que duus a les entranyes.”