En un clima fred i plujós, amb esporuguiment fonamentat i retroalimentat per mitjans de comunicació que el que més temen és una reiteració, de nou, a les urnes, de sobirania i independència de Catalunya, avui molta gent hem desafiat la desafecció i les causes d’una campanya gens engrescadora. La gent que avui hem sortit a votar hem fet, més que un exercici cívic i democràtic de valentia, una tria conscient de pors. La del contagi n'era una, és clar, i molt gran. Les xifres de presidents i vocals de mesa que havien demanat ser-ne excusats (fins el divendres 12 de febrer eren un total de 35.637, se n’havien admès 23.311 i denegat 3.065, i en quedaven encara unes 3.750 pendents de resoldre el dia abans) obligava a mirar amb respecte i agrair, de manera especial, el temps i el civisme del president i vocals de cada mesa. Les dades sobre les “excuses” presentades, repetides una i altra vegada, no animaven gens. Com tampoc ho feia la previsió i les xifres d’abstenció que, des d’avui a partir de la 1 h del migdia i sense entrar en contextos més necessaris que mai, s’anaven publicant. Fins i tot el presagi de repetició d’eleccions anava en el mateix sentit, quan encara era viu el record de la suspensió del que alguns magistrats varen considerar “incorrecte”.

El meu torn de votació, el primer, el de la gent gran i de risc, ha convocat persones que entraven al col·legi sota la pluja, amb les ulleres entelades, portant la papereta de casa i sense acompanyants, en general. Han personificat, fos què fos el que votessin, la determinació a seguir presents en la cosa pública, i han mantingut la distància de seguretat en unes cues, a aquella hora, sense gent jove, ni nens expectants davant el ritu de la democràcia formal, o voltant encuriosits per un col·legi que els era força familiar i reconvertit, per un diumenge (com va passar l’1 d’octubre del 2017), en gresol de sobirania. S'han trobat a faltar els  grups familiars que s’atansaven a votar, el diumenge que toca, entre bromes i retrobaments de veïns. Avui també s'ha votat, però en un gran silenci, trencat sols pels joves voluntaris de la Creu Roja, que han fet més lleugeres les invalideses físiques per preservar la validesa política. De sobte, i de nou, l’esfera del que és públic i el que és privat ha semblat escindida per un dels pocs extrems del ritual polític formal que el que ara anomenen “bombolles de convivència” han socialitzat.

En el joc de pors que hem viscut aquest diumenge, també hi ha la por que s’oblidi que el 155 encara és present

La por a la pandèmia ens ha acompanyat fins a les urnes. Però hi hem anat perquè altres pors jugaven fort. La d’acabar devaluant i perdent un dret de vot que va costar conquerir (amb molt més temps i lluita per part de les dones) i en el qual s’endevinen fragilitats prefabricades. La por a blanquejar mentides, capteniments i un llenguatge que recorda massa un franquisme molt “españolazo” que no s’ha d’oblidar mai i torna amb força, blanquejat i tolerat. La por al darrer avatar del franquisme, infiltrat en les forces del que en diuen ordre i tutelat pels propietaris de les més altes togues. I la por al fet que, si no fem sentir la veu de la ciutadania també en el vot, el nivell mitjà de mediocritat de les nostres i els nostres representants seguirà baixant fins l’absurd de la destitució judicialment estrafolària del darrer president i l’acceptació parlamentària de l’exili del president que el va precedir. I que les indignes penes de presó dels polítics, de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez i la presidenta de l’onzena legislatura, Carme Forcadell, no es vegi com l’avantguarda d’una repressió inacceptable que no s’atura, que segueix colpint amb el “govern més progressista” i arriba ja a més de tres mil persones.

I en el joc de pors que hem viscut aquest diumenge, també hi ha la por que s’oblidi que el 155 encara és present, i la por a l’abstenció que dona excuses a la reacció i fabrica, amb mentides, amenaces i l’enyor d’un passat sobre el qual és una frivolitat imperdonable voler passar pàgina, els pitjors monstres.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Gemma Marfany
Opinió Esbrinar allò que ens fa humans Gemma Marfany
José Antich
Editorial Una qüestió de supervivència José Antich