Les festes majors d’un estiu que acaba es celebren en carrers atapeïts de gent jove, d’esquenes a recomanacions i normes, pel goig de la festa, per un desig d’immunitat sense fonament que les autoritats lamenten. A uns quants quilòmetres, trobades clandestines amb drogues de disseny (o no tant) previ pagament d’una entrada. Aquí la infracció i el risc el convoquen el benefici privat de qui no vol veure que en el seu negoci la salut pública hi té la darrera paraula. En aquest cas, si acaben sabent-ho, les autoritats interrompen, detenen, multen... tot i que sembla que el delicte surt a compte: noves convocatòries ja es gesten a les xarxes. I per desobediència mal entesa, pel desafiament dels més autoritaris a les autoritats, els difusors de les fake news es troben amb els del moviment antivacunes.

A Occident, els que posen en perill la salut comunitària comparteixen la inconsciència, el buit absolut d’empatia, la preferència per la ignorancia que tolera l’incivisme i la manca de pedagogia de la raó que pot donar versemblança a les teories de la conspiració. Els portadors de banderes amb ocellots, sense mascareta, ens recorden la República de Salò, tot un presagi del que pot significar el capitalisme mundialitzat.

En l'àmbit polític, la manca d’estructures coherents del capitalisme ha donat ressó mundial a líders tan inconsistents com Trump i Bolsonaro. Ha posat en el timó de grans nacions als que, en paraules de Pier Paolo Pasolini, decideixen sobre l'excepció i exerceixen, com si fos a la ruleta russa, el seu dret a jugar sobre la vida i la mort.

Pel que fa a Catalunya, afirmava en plena pandèmia l’economista i professor Germà Bel que “passada l’emergència sanitària ens trobarem amb una dràstica caiguda d’ingressos, tant del finançament autonòmic (no tenim concert) com de tributs propis i cedits a la Generalitat, enfront d'una percepció molt estesa que les retallades encara estan vigents”. Qualificava la combinació de tòxica quan, per a Bel, un element sobrava perquè la despesa meritada de la sanitat catalana ja hauria superat el gap de les retallades. Calia doncs, procurar els ingressos necessaris per a les polítiques de futur. Però oblidava Germà Bel que els anys de retallades havien tingut uns costos psíquics i de personal del que el món de la sanitat no s’ha refet, i que ens posen ara en pitjor situació per fer front al trasbals de la Covid (sense oblidar que l’encariment dels productes venuts per la farmaindústria i les externalitzacions dels darrers anys signifiquen a igual despesa, menys remuneració pel personal sanitari).

Potser no és del tot ètic blasmar la ciutadania (sobretot la gent jove) per inconscient, quan les autoritats no semblen voler adonar-se de la urgència d’incrementar el nombre de professionals de la medicina

Les tasques a fer en el futur immediat són moltes. Per exemple, pel que fa a les escoles, endegar la pedagogia necessària a cada grup, segons edat, barri i mitjans, per a la formació d’una ciutadania conscient del moment i els riscs amb els quals ha de conviure. A les residències de gent gran, eradicar el benefici del centre d’actuació, i aconseguir que siguin protagonistes les persones i el coneixement enfront de la por, en una socialització amable. I una darrera prioritat a no ignorar, quan les depressions tornen a augmentar en nombre i rigor, és el combat a tots els estigmes que envolten el món de la salut mental o les discapacitats psicosocials, en un sistema sense exclusions, més universal, accessible i acollidor.

La pandèmia ha posat de relleu, a tot el món, la fragilitat dels sistemes de salut i fa pivotar ara a casa nostra la necessitat de suport, atenció i cura sobre els CAP. Uns centres d’atenció amb molts menys professionals i serveis dels que caldria i que s’haurien d’haver reforçat ja. O fer-ho de manera immediata. Potser no és del tot ètic blasmar la ciutadania (sobretot la gent jove) per inconscient, quan les autoritats no semblen voler adonar-se de la urgència d’incrementar el nombre de professionals de la medicina (també d’infermeria) per poder atendre, sense afegir noves tensions, les noves i velles cronicitats. Per fomentar una atenció domiciliària real, sempre que pugui suplir amb solvència -gràcies a la professionalitat del personal dels CAP- una hospitalització més solitària i difícil. I per poder vetllar, en col·laboració molt estreta amb escoles i instituts, ara que el curs comença i la pandèmia no es rendeix, per la salut i consciència de nens i adolescents.