Quin goig per a milers i milers de persones poder gaudir d’un Jordi Cuixart senzill i rialler, sense argumentaris apresos, al darrer FAQS de la temporada. El president d’Òmnium es reivindicava digne, insubmís i pacífic i confessava el pensament de les primeres setmanes d’empresonament de vinclar-se com ho fa el jonc, sense arribar mai a trencar-se, però amb la temptació poc meditada que, en les seves paraules, “potser si els deia el que volien sentir em deixarien tranquil”. Jordi Cuixart, però, és un home lúcid i aviat va entendre que cedir a les fabulacions era fer un regal del tot immerescut als senyors de les venjances. En un tema tan fonamental, el seu record i reconeixement agraït per l’advocat Gil Matamala, ens va donar la mesura de la grandesa. Sobre tot, quan ja es veu i reconeix com a pres polític en un règim amb tants dèficits democràtics.

Cuixart s’acompanya d’una dignitat gens freqüent quan explica que, tot i que no era acadèmic, a la presó assistia a converses d’alt nivell polític, en les quals preferia no participar, mentre que a la cel·la tenia massa hores de soledat en les quals podia llegir molt. Molt, i molt bé, pel que es veia, pel que deia, i pel que defugia contestar i a vegades, poques, optava per callar. I així, Cuixart s’oferia a trobar-nos en més lluites compartides —tantes com hi ha hagut en els darrers anys, tantes com les que ens esperen— per acabar sent, des de les fileres d’Òmnium, una persona més de les que entenen el dret a la cultura i a la llengua pròpia com una part indestriable dels drets socials i nacionals. Amb Jordi Cuixart pren cos i versemblança l’anunci que el poble, una vegada més, sabrà el poder que té i ho tornarà a ser i a fer, mentre reclama l’amnistia pels presos (també per Dani Gallardo, també pels CDR, pels catalans nascuts al Magreb, pels rapers que diuen veritats com planetes) i per les exiliades i exiliats. Una lucidesa amable que empodera. Una realitat al descobert que els indignes de les altes magistratures (dels deep states judicials) no poden tolerar perquè viuen en els mons paral·lels de la venjança.

Amb Josep Rull la conversa es va tornar més riallera i una mica enjogassada. Tampoc les preguntes que se li feien cercaven aprofundir en els tràngols polítics, i Rull, en el fons, semblava agrair-ho. No anava a vendre cap carnet, ni a estripar-ne tampoc cap d’altre. No, de moment. El que sí que volia fer evident, en canvi, era l’amor pels seus fills, i compartir amb qui l’escoltés que mentre el petit no para de xerrar, el gran no para de llegir... i que ell mateix feia teatre els diumenges a la presó. Que prefereix el llit de sota de la llitera, i valora les cel·les amb envà de respecte per preservar intimitats. Segurament no era el que més ens interessava sentir-li explicar, però sí que li devíem escoltar amb empatia i respecte, perquè també són moments definitoris les facècies quotidianes de la presó que o bé et despersonalitzen i deshumanitzen, o et canvien a millor i et fan créixer per dins. A la pregunta que semblava inevitable de si ha passat por, Josep Rull no va parlar de la por al maltractament, ni al dolor, ni a la violència de la presó: confessava que l’estona pitjor va ser quan se’n varen endur al fill petit a l’hospital per un accident que va tenir quan el visitava, i ell seguia al mòdul d’ingressos sense saber si podria anar a veure’l, mentre es vencien burocràcies i inhumanitats. Sols en aquest moment se li va apagar el somriure.

Si com hauria de ser i ens diu en Raül Romeva, “abandonar la bandera del diàleg en l'àmbit internacional no es perdona”, què els passa als gobiernos que mai dialoguen, que manipulen mitjans, espien als adversaris, apuntalen règims caducs i monarquies en desgràcia a la recerca de súbdits?

En Raül Romeva va ser el tercer entrevistat. Va entrar com li agrada dibuixar-se, tot i que ni estava entre barrots ni portava cap flor. Va trepitjar el plató amb el cap alt i la mirada llarga. El verb serè el va acompanyar tot el programa, tot i que no podia estar segur que on estenia la mà, hi trobaria una mà estesa, d’igual a igual, per estrènyer. Romeva somreia mentre parlava també d’un dels seus referents, Pepe Beúnza (el primer objector de consciència polític al servei militar a l'estat) que li va aconsellar no perdre mai el sentit de l’humor, perquè la intel·ligència que comporta i el somriure amb què s’acompanya fa també la feina del vell talp i afebleix el terra sobre el que s’afermen i apuntalen les velles mòmies. Amb en Raül Romeva, per obra i gràcia de la presentadora, hi va haver molt d’espai per a taules de diàleg, taules que per a l’exconseller eren estris per posar-hi i defensar idees, com l'amnistia i l'autodeterminació, paraules clau de les sobretaules imprescindibles, com ho era també la vella màxima (que sempre perd sonoritat en travessar la M-30) que “el conflicte polític sols es resol fent política”.

Impecable. Però, al final, s’obre una paradoxa: si com hauria de ser i ens diu en Raül Romeva, “abandonar la bandera del diàleg en l'àmbit internacional no es perdona”, què els passa als gobiernos que mai dialoguen, que manipulen mitjans, espien als adversaris, apuntalen règims caducs i monarquies en desgràcia a la recerca de súbdits? Què passa en l'àmbit internacional si una de les bandes de la taula sols té com a bandera, per sobre del diàleg entre iguals, la unitat a la força i la dolorosa preservació de les ruïnes del franquisme?

I per acabar d’arrodonir la paradoxa: no serà que cal, a la vegada, unilateralitat, bilateralitat i multilateralitat entorn d’una taula que es va forjar l’1 i el 3 d’octubre del 2017?

El poble ja sap el poder que té.