Una de les coses més terribles d’anar fent anys és que augmenten les situacions en les quals predomina la sensació del déjà-vu. Ahir em va tornar a esgarrifar quan l'exconseller Puig Gordi donava els vots de la direcció de Junts en el congrés d’Argelers. De sobte, vaig reviure una votació d’estudiants dels comitès de curs en els que el meu grup, el del PSUC, del “Partit” com es deia aleshores, havia proposat una llista de consens per escollir delegat de curs. Tots els votats formarien el comitè, però es proposava que la persona delegada, amb el mateix nombre de vots, sortís pel consens de tots. No va poder ser: alguns companys van passar de boca a orella la consigna de no respectar l’acord i votar solament a un d’ells, mentre la majoria votava en bloc. I a la tarda d’ahir semblava tornar, en un to molt major, la trapelleria de gaudir, per poc temps, d’un “mecatxis, que llest que soc” que utilitza això que en diuen consens per guanyar un pam d’alçada… per uns moments. Perquè la duresa i la realitat de la política exigeixen molt més, obliguen a donar moltes voltes però mai a amagar la cara, i acaba —la majoria de vegades, i per mesos i anys que passin— amb la demostració del que és veritat o és fingiment. El punt final a la qüestió el dona, quan s’arriba al final sense trampes, un quod erat demonstrandum… i si el problema no s’ha resolt, als que prometien sortides falses amb tarannà mofaire i aire de triomfador, encara se’ls espera.

Seguia les connexions amb recança i esperança, perquè aquelles platges de la Catalunya del Nord, a deu minuts d’on se celebrava la primera part del Congrés, i que s’anaven reivindicant i denunciant, les havia trepitjat el meu pare, presoner i exiliat, i hi volia veure com es construïa i reforçava aquell fil republicà i antifeixista que no s’hauria de marcir mai. Entre les fotos projectades hi volia descobrir un xicot alt i morè, de vint-i-pocs anys, amb la cara prima i els ulls molt grans, oberts i tristos, mirant cap al sud, endevinant casa seva en el disseny continuat de platges i muntanyes que no en sabien res ni de fronteres, ni de fam, ni de la inhumanitat del gran càstig pels vençuts. I, tanmateix, vaig somriure pensant en la cara que hauria posat el meu pare si algú se li hagués presentat, com deia el secretari general nou de trinca, Jordi Turull: “Bon dia, soc d’un partit independentista i prou”, perquè la frase em semblava més pròpia d’un guió dels Monty Python que una versió definitiva del que havia i podia prometre’s ser Junts a mig congrés, abans de votar programa el proper mes de juliol, i reconèixer que si qualsevol relat necessita context, molt més en requereix un partit ampli i divers, dels pares més o menys voluntaris d’un 1 i 3 d’octubre, i dels fills que volen posar-se dempeus, sense por, com a nació.

Si la força de Puigdemont i Comín acompanya, multiplicada per la veritat i el joc net, no caldrà seguir fugint de cap cantó fosc malgrat les dificultats que ja hi són i s’endevinen. I podrem començar a recordar Argelers amb certa tendresa.

Fins i tot amb l’estómac buit i els peus nus sobre la sorra d’Argelers, el meu pare que havia anat a la guerra amb divuit anys, era conscient que havia lluitat per Catalunya i la seva gent treballadora, però també per tot el que fa que una república ho sigui: la llibertat, la igualtat, la fraternitat. I la voluntat d’aconseguir viure sense feixismes, en pau però amb dignitat. La dignitat dels vençuts que mereixien guanyar i dels que no es pot fer esment reduint les seves idees ni la seva visió d’un futur molt més culte i amable, però també d’un futur en català.

Per un moment, mirant algunes cares de les primeres fileres, em va semblar que hi sobrevolava un mal auguri, i vaig tenir ganes d’abraçar la Laura Borràs, i també l’Aurora Madaula i en David Torrents, per transmetre empatia i força. Però després vaig recordar les paraules i l’entusiasme del president Carles Puigdemont del matí, i d’un discurs a un altre vaig reviure les declinacions del guanyarem de Toni Comin convertint la retirada de centenars de milers en el retorn a la llibertat, pel gust a la llibertat, com diria la Ponsatí, de milions de catalanes i catalans. I vaig pensar que, si la força de Puigdemont i Comín acompanya, multiplicada per la veritat i el joc net, no caldrà seguir fugint de cap cantó fosc malgrat les dificultats que ja hi són i s’endevinen. I podrem començar a recordar Argelers amb certa tendresa.