Ser excessivament sensible al dolor és un problema, però ser absolutament insensible és un problema encara més important, perquè els que ho pateixen acaben tenint seriosos problemes perquè no perceben els senyals d'alarma que el cos els emet respecte de determinades malalties o patiments en concret. A les societats els passa el mateix, i crec que a l'espanyola i a part de la catalana els passa una cosa similar no respecte de dolors o malalties, sinó en relació amb els seus propis drets i els paràmetres del que ha de ser tolerable i el que no en una societat autènticament democràtica.
Fa anys que veiem com les institucions, les estructures socials, els mitjans i les persones que dirigeixen d'una manera o una altra la vida pública van deteriorant la qualitat democràtica i van quedant en evidència comportaments que són absolutament incompatibles amb el que resulta tolerable dins del que ha de ser un estat democràtic i de dret.
A poc a poc van quedant al descobert, provadament, una sèrie de contubernis, comportaments, actuacions, trames i corrupteles que deixen molt poc marge a la interpretació sobre el que estaven pactant els que hi participaven. Tanmateix, un cas tapa l'anterior i així successivament fins que el cúmul de situacions és tan gran que ningú ja no sap ni on va començar tot ni de què va cada cas.
La insensibilitat a la qual se'ns ha arrossegat com a societat és tal que sembla com si res del que estem veient, sentint i descobrint per diferents vies no fos suficient per posar-hi un límit i buscar una fórmula de regeneració democràtica o l'exigència de responsabilitats polítiques, ètiques o penals i, a més, l'apartament dels centres de decisió d'aquestes persones que tan tòxiques són per a qualsevol democràcia.
Sentir, com estem sentint, personalitats importants polítiques, judicials, policials i mediàtiques executar un ús espuri del que és públic, també privat o d'ambdós mons, amb l'única finalitat de servir als seus interessos, és una cosa que ens hauria d'omplir no d'ira, però sí de menyspreu i rebuig i, encara que segurament és així, a fi de poder canalitzar-lo cap a aquest procés de regeneració democràtica que, necessàriament, passa per l'exigència de responsabilitats en les seves diferents formes.
La corrupció no només és emportar-se diners públics, també és corrupció la manipulació de l'escena política, de la policial, de la judicial i de la mediàtica per dur-nos cap a escenaris que no eren reals i se'ns han presentat com si ho fossin
En principi i a grans trets, és evident que els polítics hi són per dirigir i gestionar la cosa pública; els jutges, per resoldre, conforme a dret, els conflictes que sorgeixin; els policies, per investigar aquells fets que puguin ser constitutius de delicte i els periodistes, per investigar el comportament de tots els anteriors i lliurar-nos informació veraç perquè que els ciutadans puguem formar, informadament, el nostre criteri i prendre les decisions que considerem oportunes.
El que no és normal és que entre polítics, jutges, policies i periodistes es planifiqui i decideixi com muntaran casos i situacions per generar escenaris que ni es corresponen amb la realitat ni són els que els ciutadans mereixem conèixer per prendre, com dic, les nostres pròpies decisions.
La corrupció no només és emportar-se diners públics o fer-los servir per a finalitats diferents de les previstes, també és corrupció la manipulació de l'escena política, de la policial, de la judicial i de la mediàtica per dur-nos cap a escenaris que, insisteixo, no eren reals i se'ns han presentat com si ho fossin.
Només des de la perspectiva d'una societat molt malalta, amb una profunda anèmia democràtica, és possible comprendre que aquestes coses no només hagin estat passant, sinó que continuïn passant i que tots continuem sense regirar-nos en contra d'aquests comportaments.
Davant d'aquest tipus de comportaments no és acceptable l'equidistància ni cap tipus de càlcul personalista, sinó, simplement, una reacció general que porti a un escenari a partir del qual les coses ja no puguin continuar sent com fins ara.
Els qui, tot i ser conscients de la situació, no actuen, perquè pensen en ells mateixos, en els seus interessos particulars, no es diferencien gaire d'aquells que ens han arrossegat fins a una situació de descomposició sistèmica com la que s'està vivint actualment a l'estat espanyol, no només no formen part de la solució, sinó que, a més, són tan responsables de tot el que ha passat com els mateixos autors materials d'aquestes trames i corrupteles.
Els qui, tot i ser conscients de la situació, i que fins i tot n'han estat víctimes, es presten per a raspallades que només serveixen per encobrir el que ha passat fins ara i establir les bases perquè es repeteixi, no només no són part de la solució, sinó, segurament, part essencial del problema, perquè aquesta anèmia democràtica és producte d'un excés de pactisme i una escassetat d'exigències de marcada radicalitat democràtica.
Situacions com la que s'està vivint actualment a l'estat espanyol no són noves ni dins ni fora de les seves fronteres, però en tots aquells països en què han estat superades ha calgut una forta autocrítica social i, també i específicament, s'han assumit els costos que té un procés d'aquestes característiques i que, per dolorós i incòmode que sembli per a alguns, és evident que passa per un trencament radical amb el passat, les seves estructures de poder, les seves formes d'actuació i els seus entramats de corrupció que, com dic, van molt més enllà de la mera corrupció econòmica i assoleixen la sistèmica.
L'anèmia democràtica que viu Espanya ha assolit tals nivells que, a poc a poc es va apropant a un llindar de no retorn i, si a això hi sumem les ànsies pactistes dels qui no només no estan sabent llegir la situació i la seva gravetat, sinó que, a més, traint els valors que deien representar, estan fent una aposta egoista, curtterminista i clarament decantada pel manteniment de l'statu quo, és evident que és molt il·lusori pensar que pugui existir una sortida democràtica a una situació que ja fa temps ho va deixar de ser.