Anem pel bon camí

No expressar públicament determinades sensacions o emocions no significa no tenir-les, simplement, és la cautela la que ens porta, en aquests moments, a mirar de mantenir una aparença de fredor, que és la millor de les vies per deixar que la justícia segueixi el seu camí i arribi a unes conclusions que, segurament, no seran gaire diferents dels nostres plantejaments.

El dret, i sobre tot el que hem anat a fer a Luxemburg, no és com el futbol; és a dir, d'entrada, no se sap qui va fer més o millors gols, però sí que se sap qui va exposar els millors arguments i qui es va quedar, al final, sense cap argument a presentar.

Des d'aquesta perspectiva, estem més que satisfets, però també som conscients de la necessitat d'una prudència continguda, perquè les coses, almenys fins ara, al Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) ens han obligat a endinsar-nos en recursos que després han estat sempre estimats per part del Tribunal de Justícia (TJUE)… Ara toca esperar, però això no implica que no compartim algunes coses que, com es veurà d'aquí a pocs mesos, han pogut ser clau.

Vam fer una defensa basada en vuit grans blocs d'al·legacions que després se subdividien en moltes altres al·legacions específiques i això va ser una cosa que va desbordar el Parlament, que, fins i tot, en un dels seus punts de defensa, es va queixar de l'excés de motius i documentació aportada que els va impedir, segons ells, en dos mesos haver pogut donar la resposta que volien.

Això ho vam rebatre amb la mateixa actuació del Comitè d'Assumptes Jurídics del Parlament (IURI) que diu que ha estat capaç de llegir, analitzar i entendre, en només 8 dies, la mateixa quantitat d'al·legacions i documents que tot el departament legal del Parlament no va aconseguir en dos mesos. Aquesta, juntament amb altres, és la demostració palpable que el IURI, amb Adrián Vázquez al comandament, no va llegir res mai perquè el resultat l'havien predeterminat entre Vázquez i el ponent de les resolucions, Angel Dzhambazki, un nazi sancionat a qui els advocats del Parlament van provar de presentar com un d'aquests demòcrates de tota la vida dels que tants n'hi ha a Espanya.

Sent conscients que no es podia fiar tot a la carta de la falta d'imparcialitat, els nostres arguments van abordar tots i cadascun dels aspectes que van afectar l'aixecament de la immunitat del president Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. Esclar que això era aclaparador, però, en realitat, els fets van ser aclaparadors, extremadament grollers, els que van envoltar tot el procediment del suplicatori, així com la mateixa persecució que pateixen els exiliats, incloent-hi el seu advocat.

Si el president Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí són eurodiputats, això no és per graciosa concessió del Parlament, sinó per voluntat de més d'un milió de ciutadans de la Unió Europea

El Parlament, que creia que jugava a casa, segurament es va veure sorprès per l'estratègia que vam planificar per a la vista, estratègia en què participa un equip i no és fruit de la genialitat d'un individu com alguns creuen. Dijous vam ser suaus i retrets; divendres, al contrari, vam sortir a colpejar des del primer minut i no era el que s'esperaven, per això hi va haver alguns estirabots o fanfarroneries per part de la defensa del Parlament, que va arribar a qüestionar la legalitat dels escons dels exiliats.

Dins de la nostra estratègia de vista hi havia no deixar-los passar res i una cosa així de greu com negar la legalitat dels escons no podia ser una excepció, així que, tot just escoltar aquesta barbaritat, vam sortir a aclarir que, si el president, el Toni i la Clara són eurodiputats, això no és per graciosa concessió del Parlament, sinó per voluntat de més d'un milió de ciutadans de la Unió Europea i perquè al mateix Parlament el vam derrotar al TJUE el 20 de desembre de 2019.

Aquest tipus de discursos pensats per a titulars tenen escàs recorregut a les sales de justícia i no va tardar a haver-ho d'aclarir qui pensava que aquell dia seria un passeig però que se li va anar complicant per minuts.

A cada argument del Parlament, gairebé sempre retòrica generalista i no centrada en el cas, se li va contestar, immediatament, amb dades, paràgrafs concrets de les nostres al·legacions i indicació expressa d'on es trobava la prova entre les més de 3.732 pàgines de documents que al seu dia vam aportar... i que tant els incomoden.

Espanya, mentrestant, estava absent, perquè el Tribunal entenia, amb raó, que eren els convidats de pedra en una demanda que es dirigia només en contra del Parlament i que, si estaven en aquesta vista, era només per continuar demostrant, per via dels seus propis actes, que són part del problema i no de la solució. El Tribunal no els va dirigir una sola pregunta, la seva sola presència ratificava tot el que estàvem al·legant i, sens dubte, va ser un altre error estratègic del Regne d'Espanya mostrar-se part en el procediment.

El que està en joc és molt més que el destí dels exiliats; està en joc una manera d'entendre la democràcia que dista molt de ser la que pretenen aquells que s'han entossudit a perseguir els qui representen un poble que anhela tenir el seu propi estat

Quan tot això acabi, quan es puguin fer públiques les moltes al·legacions, dades i proves que hem aportat, segurament tothom entendrà les raons de la nostra tranquil·litat cautelosa, que es basa, exclusivament, en el principi de prudència, perquè sabíem molt bé el que havíem de fer, ens hi vam preparar i ho hem fet.

Com deia un amic meu: no n'hi ha prou amb tenir la raó, cal saber explicar-la i després que te la donin. Crec que les dues primeres fases d'un èxit ja les hem assolit i quedem en espera de l'última, que ja no depèn de nosaltres.

El que està en joc és molt més que el destí dels exiliats, que sempre sabrem com defensar-los; està en joc una manera d'entendre la democràcia que dista molt de ser la que pretenen aquells que s'han entossudit a perseguir els qui representen un poble que anhela tenir el seu propi estat.

Al tribunal, en qualsevol cas, li vam deixar unes conclusions que, com que les vam fer en vista pública, les puc reproduir:

"Hem fet una extensa descripció dels fets que envolten aquest procediment, fets que són notoris i que demostren la persecució política patida pels meus clients.

També hem fet una extensa exposició del dret aplicable al cas i ens remetem a tot el que ja s'ha dit, per no crear confusions innecessàries.

Reconèixer que les coses s'han fet malament en aquest procediment no significa defensar les opinions polítiques dels meus clients, sinó simplement defensar una entesa democràtica de la realitat que crec que està cada vegada més en perill i, alhora, deixar clar com han de funcionar les institucions democràtiques i què s'entén per estat de dret.

Les minories nacionals han de ser respectades i això comença per respectar els drets de tots els seus membres i els dels seus representants democràticament elegits.

Està en mans d'aquest Tribunal restablir-los els seus drets."

A aquestes paraules, el Parlament va respondre, una vegada més, amb evasives i generalitats i el convidat de pedra, de manera molt confusa, ens va donar la raó, encara que estic convençut que no era això el que volien dir.

Ara només queda esperar i esperar amb la tranquil·litat de saber-nos en el costat correcte de la història i que anem pel bon camí, encara que això costi més pena que glòria o, en el meu cas, més presó que llibertat... però a la presó també es pot ser lliure si un no es rendeix i continua defensant allò en què creu, perquè, com va dir Albert Camus, "la veritable generositat envers el futur consisteix a lliurar-ho tot al present".