Com anàvem dient

“Quan es va despertar, el dinosaure encara hi era” és un famós microrelat d’Augusto Monterroso considerat, durant molts anys, el més curt en llengua castellana. Si traslladem aquesta microficció a la política catalana i a l’espanyola, el “dinosaure” és des de fa segles la qüestió catalana i, en termes més contemporanis, l’octubre del 2017. I dic octubre perquè bona part del que convé determinar per orientar-nos, ara que estem presenciant un inèdit cara a cara Sánchez-Puigdemont, és si el dinosaure el situem a l’1 d’octubre o al 27 d’octubre. És a dir: si haguéssim entrat en una letargia des d’aquelles dates i ara ens despertéssim per a reprendre un “com anàvem dient…”, no és el mateix el que anàvem dient l’1 d’octubre que el que anàvem dient el 27. Per a molts independentistes, el dia 1 és el que compta (i on hauríem de situar el rellotge de la màquina del temps) perquè és l’acte de sobirania que no va tenir continuïtat però que marca el tema que ara s’hauria de reprendre. Per a d’altres, el realisme obliga a “despertar” en la data del 27 d’octubre perquè el dinosaure seria una declaració d’independència suspesa (erròniament suspesa, al meu parer) per poder propiciar un escenari de confrontació menys directa. En funció de si es posa una data o una altra, l’actitud canvia. Només tres precisions: la primera és que el 27 i l’1 no s’exclouen mútuament. Tots dos van existir, el segon no existeix sense el primer i només són contradictoris si un es menja completament l’altre. La segona: el 27 inclou una frenada però també inclou una declaració, i per tant no és tan diferent, si es vol, del dia 1. I la tercera: sempre estem parlant d’octubre. Vull dir que, d’octubristes, en són totes dues postures.

No entendre la necessitat de l’amnistia i d’un mediador, en aquest context, és no entendre que el dinosaure continua allí i no desapareixerà

Ara és com si, situats en aquell dia 27 on vam declarar i vam frenar, i on minuts després l’Estat (PSOE inclòs) va imposar el 155 i va donar lloc a tota la repressió posterior, ens trobéssim de nou davant del conflicte i poguéssim dir, a banda i banda, “com anàvem dient” però amb les aigües més calmades. El PSOE sembla desitjar, pel que indiquen alguns mitjans, que Puigdemont renunciï al seu “com anàvem dient”: és a dir, que renunciï a la legitimitat de l’1 d’octubre i a la declaració del 27, és a dir, que renunciï al fantasma de les unilateralitats passades i al fantasma de les unilateralitats futures. Si això és així, el PSOE també hauria de renunciar al seu “com anàvem dient” d’aquell octubre: hauria de renunciar, per tant, no només a la repressió judicial (encara que digui que són poders separats) com especialment a la imposició del 155 i a la idea de la sagrada unitat d’Espanya. Com que això és impossible, estaria bé que deixessin de demanar impossibles a Puigdemont perquè és que no està a les mans de Puigdemont: el dret a l’autodeterminació no és renunciable, com qualsevol dret bàsic de tota nació, de la mateixa manera que Pedro Sánchez no té a les mans renunciar al dret d’Espanya a lluitar per la seva unitat: ja se n’ocuparien altres forces de l’Estat. És absurd, doncs, demanar renúncies d’aquest tipus a banda i banda. I si no té sentit demanar aquestes renúncies, quin sentit té la negociació?

Té sentit perquè un conflicte, que hem convingut que no s’ha de resoldre per la via judicial espanyola (veurem si s’haurà de resoldre per la via judicial europea), té un marge polític per establir unes bases noves que, sense vencedors ni derrotats, doni opcions a ambdues bandes de vèncer o de perdre de manera pacífica. Ho repeteixo: del que es tracta no és de derrotar ningú, si s’està dialogant, sinó d’establir unes bases que permetin eventualment imposar les tesis pròpies de manera pacífica, democràtica i no humiliant. El que se’n diu, com va desitjar Tusk precisament aquell octubre (dia 10 concretament), vehicular un conflicte que havia sortit de mare. Si aquestes bases es troben, el pacte és possible. Si no es troben (les ridícules propostes de l’”acord de claredat” del Govern no apunten precisament cap a l’optimisme), les unilateralitats a banda i banda tornaran a prendre força i potser aleshores sí que un àrbitre judicial superior haurà de marcar la solució final. O bé deixar que torni a sortir de mare, evidentment, que és com es fan bona part de les independències (o com les derrotes poden ser més amargues i definitives).

En aquest marc, el “com anàvem dient” que no hauria d’oblidar Puigdemont hauria de ser el següent: “Com anàvem dient, el dia 1 d’octubre Catalunya va celebrar un referèndum d’autodeterminació on va guanyar el sí i, per tant, el dia 27 es va declarar la independència. Com que no es va poder (o voler) implementar pacíficament, i com que va anar seguit de mesures hostils i nombrosos abusos d’autoritat, ara podem provar de trobar un model (provisional o no) que serveixi a ambdues bandes com a alternativa. Si no el trobem, el nostre ‘com anàvem dient’ mutu es reprèn exactament allí on el vam deixar: en aquell octubre”.

No entendre la necessitat de l’amnistia i d’un mediador, en aquest context, és no entendre que el dinosaure continua allí i no desapareixerà. Ni el d’una banda, ni el de l’altra. Vostès mateixos.