Anar borratxo no mola, ni als Gaudí ni enlloc, tinguis 16 o 96 anys. Estar ebri és poc intel·ligent si has de conduir, parlar en públic, contestar missatges als ex, gravar àudios per tranquil·litzar els teus pares, escriure coses amb sentit, fer negocis o dormir plàcidament tota una nit. Perquè a partir d’una certa edat, quan et passes de frenada etílica, ja no cluques l’ull. Per una raó: tardes unes tres hores a digerir l’alcohol, moment en què comença a actuar com un excitant que fa que no dormis bé. La vida és així d'injusta. Ho dic amb segones. Perquè el que t’ajudava a relaxar-te i a anar al llit (i no només per somniar) t’acaba fent roncar i pot ser un veritable malson per a tu, les teves apnees i les teves relacions sentimentals.

Gràcies als escriptors romàntics i als pintors modernistes, hem pensat que l’alcohol inspirava, sense recordar que Van Gogh es va tallar l’orella per culpa de l’absenta. I el mateix es pot dir del seductor Giacomo Casanova, que va fer un maridatge eròtic a Histoire de ma vie de les seves conquistes. Per rematar la criadeta, el bo de Casanova va necessitar un pedro ximenes. I amb les aristòcrates, va preferir el xampany. És el que tenen de glamuroses les bombolles, un llarg pelegrinatge de seducció en el qual a poc a poc es van introduint companys de viatge, com les famoses maduixes que Richard Gere ofereix a Julia Roberts a Pretty woman, “perquè aguditzen el gust”. Recordo la frase, perquè soc de les que se sap aquesta pel·li de memòria, juntament amb Grease i Dirty dancing. Aquest article no va, però, de prostitució edulcorada o de la meva pel·li preferida, El mestre que va prometre el mar, sinó de què es va beure i no es va veure als Gaudí. Va de com ha costat que la DO Catalunya posi el vi al centre de la taula dels premis i com un discurs taja pot ennuvolar la feinada de l’INCAVI per fer cultura del vi.

Aquest article no va del vi, va de les conseqüències visibles de l’alcohol i del masclisme que no es veu

Del desig i de la culpabilitat en va parlar la directora de Creatura, l’Elena Martín. Encara hi ha 200 milions de dones a qui els han mutilat els genitals quan eren nenes, llegeixo al diari. Mentrestant, al mòbil, no paren de sortir els cinc modelets de l'ex Disney Miley Cyrus (¡olé tu!) en aquests Grammys tan controladament femenins. No, señoros, no. Per a la vostra informació, es pot ser guapa i talentosa a la vegada, una cosa no treu l’altra, per molt que ens vulguin minimitzar. I la Cyrus i la Swift en són un bon exemple. Poso la tele, discuteixen si el fet que Alves anés begut o no atenuaria la condemna per violació. Aquest article no va del vi, va de les conseqüències visibles de l’alcohol i del masclisme que no es veu.

“Si ho has dit piripi, és que ho has pensat sòbria”, diu la Vecina Rubia. Una opinió suposo que compartida pel guardonat Vilallonga. Soc la primera que a vegades no he pogut controlar la ingesta d’alcohol. Quan tens el cos destarotat perquè estàs menstruant o, simplement, cansada, l’alcohol et prova més malament. Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. I és que hi ha menys verges al món que gent que hagi perdut la virginitat fent el ridícul després de beure sense control. No és el mateix l’efecte d’una borratxera als 20 anys serratians, que amb 40 o 60. No es tracta de responsabilitat. Es tracta del pas d’un temps que, en el cas de l’alcohol, no respecta els privilegis de l’edat. Com més gran, més animal, diu la dita. Com més gran, pitjor és la ressaca.

M’hauria encantat que Vilallonga hagués dit que el vi és l’únic art que pots beure. Algun boomer va riure amb les seves declaracions en recollir el premi i el seu posat d’enfant terrible dient que el dedicava als seus fills, que es devien estar fumant un porro. Apologia del descontrol? La meva iaia Rosita em feia pa amb vi i sucre quan era petita, però eren altres temps i en aquells berenars no hi havia amagada cap apologia a l’alcoholisme infantil. La llet materna és dolça, raó per la qual, deixada la mamella, la canalla s’enganxa als sucs de fruita i als refrescos plens de sucre. I dels refrescos, passem a una Fanta llimona amb vodka amb dues úniques condicions: un bon fetge i el DNI. No és tan fàcil organolèpticament passar del gust més golós a l’amarg d’un priorat. Per combatre el botelló i l’alta graduació, només ens queda l’educació sensorial. Amb el David Seijas (sommelier d'El Bulli) hem pensat de fer una croada per les escoles amb l’objectiu d’explicar el mal que pot fer als seus cervells en formació la ingesta d’alcohol. La millor manera de caminar és fent camí amb l’ajut institucional o sense.

Sé que s’ha dit que el públic dels Gaudí vàrem ser uns maleducats, amb raó, però no va ser a causa de la beguda. Una hora abans dels premis ens van treure el vi i l’aigua de la taula, i per apaivagar la set s’havia d’anar al lavabo a xumar de l’aixeta. Pur glamur! Que tots volíem una gala curta, divertida, diferent, és cert, però la realitat és que només va ser diferent per la sequera d’H2O. Jo no voldria, ni que em paguessin una quantitat indecent, ser organitzadora dels Premis Gaudí. Però va ser una llàstima que, amb l’allau d’obres d’art cinematogràfiques que concursaven, els espectadors presents a la gala i els teleespectadors només guardessin a la memòria el discurs de Vilallonga, tan espontani com, a la vegada, poc educatiu.