M'he reenamorat de l'amor de la meva vida i ens hem retrobat amb la fúria de les coses que cauen amb força: els llamps, les estrelles, els arbres, la veritat. No vam renéixer a partir de cap inesperat missatge privat a Instagram després de set anys de silenci, però, ni tampoc gràcies a una topada fortuïta a un xamfrà de l'Eixample on dius "Hola, què tal, com et va tot?". Res d'això. Si alguna cosa ha demostrat Tinder és que l'amor de debò no apareix quan el busques, sinó quan menys esperes trobar-lo, potser per això el segon idil·li amb allò que més he estimat al món va començar ara fa poc més d'un any, concretament un 20 de març i amb un 0-4 del al Bernabéu. Alguna cosa es va despertar de nou dins meu aquella nit, tot i que al principi vaig ser cautelós i prudencial, segurament per allò que diuen de que les segones parts mai no són prou bones.

No em fa vergonya dir que els primers dies mesurava les paraules, procurava no fer-me il·lusions en va amb fitxatges com el de Lewandovski i m'autoconvencia que calia anar a poc a poc, potser perquè les ferides de l'anterior ruptura encara eren tendres. De mica en mica, però, vam anar fent petits passos plegats. Primer va ser aquell 1-4 a camp de la Real, a finals d'agost, que tenia l'aire nou d'un primer petó i el record antic d'uns llavis coneguts que mai no havies oblidat. Després va venir aquella subscripció inesperada a DAZN per veure la Lliga on a més podia gaudir del City de Guardiola. Finalment, va aparèixer del no-res el Mundial de Qatar amb aquella final pletòrica que va ser com un coit de dues hores. O de vint segles. Malgrat que Messi fos ja un element més del passat que del present, aquell dia vaig recordar que mai no ens desprenem de les coses i les persones que ens han fet feliços, ja que som la conseqüència d'allò que hem estimat.

Des de petit, el futbol sempre ha marcat les meves passes. Àcrata absolut de la literatura infantil, tota la meva vocació lectora neix de llegir des dels set anys publicacions com Don Balón, Solo Goles o la revista Barça. Als dotze anys, mon pare em donava 2€ de setmanada i jo me'ls gastava en comprar cada matí El 9 Esportiu, que costava 50 cèntims. El divendres, que era el dia que se m'havien acabat els calers, em rellegia el diari del dijous i jugava a escriure jo la contraportada a la manera de Xavi Torres, Jordi Basté, Pilar Calvo o Ramon Besa. Potser aquelles 'redaccions esportives' que algun dia havia colat als exercicis de Català són l'embrió de la meva passió per escriure, com potser el programa Aquest any, cent! de TV3 presentat per Antoni Bassas, El dia después del Canal+ o el Cafè Baviera de Rac1 són els culpables que encara avui cregui que pot parlar-se de futbol d'una manera poètica i original més enllà del sensacionalisme barroer.

Això no treu, és clar, que més o menys cap a l'any 2016 comencés un perillós allunyament que va comportar, per exemple, que ni tan sols celebrés el gol de Sergi Roberto en aquella famosa i inútil remuntada per 6-1 contra el PSG. No estàvem en el mateix moment, que se'n diu. O se'ns havia acabat la passió, senzillament. Ni el futbol era igual que vint anys enrere, quan m'havia robat el cor, ni jo tampoc no era ja aquell nen que no vivia per a res més que el futbol. Si encara avui recordo millor els golejadors d'un partit de 1999 que no pas els d'un partit de fa tres setmanes és perquè de petit, si t'agrada el futbol, el futbol ho abraça tot. No hi ha res més enllà. Per a un fill únic de fills únics com jo, el futbol era un camp per córrer en el qual fer volar la imaginació i no sentir-me sol quan estava sol a casa. El gol de Pizzi contra l'Atlético em va ensenyar que cal tenir fe fins i tot en l'impossible, el Barça de Van Gaal em va ensenyar que l'ordre és necessari per gaudir de les aventures i les lligues de Ronaldinho van ensenyar-me que per assolir la glòria cal ser perseverant en la travessa prèvia del desert, ja que un guanyador és, sobretot, qui mai no abandona el desig de guanyar.

Fer-se gran, però, és començar a tenir altres preocupacions. Després del Barça poètic de Guardiola, l'esplendor de l'era Messi va coincidir amb l'inici de la fi del meu idil·li, potser perquè als vint-i-sis anys comences a descobrir altres coses de la vida que valen tant la pena com el futbol. Un cap de setmana a un hotel davant el mar, un sopar amb amics i bons formatges, obrir una ampolla de vi del 2003 o senzillament estar a casa amb la persona que estimes després d'una setmana en què us heu vist poc. Si a sobre resulta que el club del qual ets soci cau a mans d'uns terroristes que el volen desballestar i que l'equip rival que més odies guanya una Champions rere l'altra com qui fa xurros, un dia decideixes llogar l'abonament al Camp Nou, deixar d'anar al bar a veure partits i començar-te a comprar samarretes vintage d'equips dels anys vuitanta o noranta, potser perquè el teu divorci no és amb el futbol com a tal, sinó amb el futbol mercantilista i marquetinià del segle XXI, buit d'identitat. 

Dissabte passat, en la inauguració de l'exposició sobre els noranta anys d'història de la UE Pla, l'equip del meu poble, parlant amb veterans del club que ara tenen quasi vuitanta anys vaig comprendre que el futbol, per a ells, era l'únic espai de felicitat en aquells foscos anys de la postguerra. Una foto d'equip de l'any 1943, amb el meu avi assegut a la fila de baix i mirant a càmera, em va permetre recordar qui sóc i d'on vinc, igual com m'ho va recordar l'endemà Joan Laporta entrant en tromba al vestuari de Cornellà-El Prat per cantar Oh lele, Oh la la, ser del Barça és el millor que hi ha. El dia següent, després de molts anys, vaig enfundar-me la samarreta del Barça per saludar la rua que va passar per davant de casa meva, a París amb Aribau, amb la mateixa emoció de quan tenia vuit anys i anava a la plaça Sant Jaume després que Nicolau Casaus oferís algun títol a la patrona Mercè, potser perquè en aquests temps en què la catalanitat sembla desfer-se com un terròs de sucre i fins i tot la literatura catalana s'escriu mig en castellà, el futbol torna a ser un refugi on l'alegria és possible.

Catalunya, com a país, segurament pot aprendre molt del que ha fet el Barça en els darrers mesos. En un moment delicat i gairebé agònic, el club s'ha aferrat a la seva identitat per demostrar-nos el que ja sabíem: que als ídols del passat cal ensenyar-los el rètol de sortida, que apostar pels joves és un valor de futur i que confiar en la batuta d'algú que sent els colors sempre és una bona decisió. Ara que la majoria d'independentistes viuen en aquesta mena de nihilisme nacional, el Barça ha reaparegut com una injecció de moral i il·lusió, demostrant-nos que l'esperit culer, igual que el pensament català, rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors. Si m'he tornat a enamorar com un adolescent amb acné és per això, ja que els colors blaugrana, avui, són de nou sinònim d'esperança i representen de nou tot allò que estimo, per això, suposo, les papallones del meu estómac baten de nou les ales amb la força de les coses que pugen amb força, com va escriure Enric Casasses en aquell poema, és a dir, el mar, els volcans, els arbres, la veritat.