Un nou fantasma recorre el món. És el fantasma de la reacció il·liberal que amenaça la democràcia. No ho dic només jo. Ho afirmen els millors analistes del món. El professor Steven Levitsky, coautor amb Daniel Ziblatt d’un llibre que els recomano, How democracies die (2018), la setmana passada insistia que cal que aprenguem de les males experiències passades per posar remei a la deriva autoritària que s’apodera del poder aquí i allà, a l’Argentina o a Hongria, però també als Estats Units. Espanya no és cap excepció. No fa ni un segle del gran desastre dels anys trenta del segle XX i sembla com si no haguéssim après per on va colar-se la indiferència que va fer créixer el totalitarisme en les dues versions, nazi i comunista. Les dictadures llatinoamericanes dels anys setanta són més recents encara. La democràcia mor quan no hi ha qui la defensi. Com més dèbils són els defensors de la democràcia, més possibilitats hi ha que els extremistes avancin cap al poder, el controlin i l’adulterin. Segons Levitsky i Ziblatt, les amenaces a la democràcia ja no acaben, almenys d’una manera generalitzada, amb un esclat tormentós (un cop militar o una revolució), sinó amb un lleu gemec: el lent i progressiu afebliment de les institucions essencials, com són el sistema jurídic o la premsa, i l’erosió global de les normes polítiques tradicionals. Els intents per controlar la justícia a Turquia, Hongria o Israel són un clar exemple de com pot morir la democràcia en estats teòricament democràtics. Per bé que aquests dos professors de Harvard analitzen concretament el cas dels Estats Units i Donald Trump, el llibre aporta reflexions universals sobre el deteriorament de la democràcia i com posar-hi remei.

La debilitat de la democràcia a Espanya és anterior a l’era Trump. Ferran Requejo ho ha assenyalat molt bé. Entre els errors i deficiències del Règim del 78 en destaca un de molt concret: no haver reformat, ni abans ni després de l’aprovació constitucional, el poder judicial hereu de la dictadura. És un dèficit estructural que soscava els fonaments de l’estat de dret. L’actitud dels jutges davant el creixement de l’independentisme a Catalunya ha estat carregar-se els principis d’independència i imparcialitat. Molts ciutadans de Catalunya han tastat la medicina que ja s’havia aplicat a ciutadans bascos en l’època de la lluita contra el terrorisme d’ETA. Amb l’excusa de posar fi a la violència, llavors ja es donaren múltiples exemples que la democràcia a Espanya trontollava. No solament perquè encara ara no sabem del cert qui era el famós X dels GAL, si bé tot apunta que era Felipe González, sinó perquè la “justícia” espanyola va emparar la tortura sense ruboritzar-se. La tortura a l'estat espanyol és un fet documentat, investigat i denunciat per organitzacions internacionals com les NN.UU. i Amnistia Internacional i ningú no hi ha volgut posar remei. Es calcula que més de set mil ciutadans bascos van patir tortures després de l’aprovació de la Constitució de 1978. L’Audiència Nacional n’esdevingué el còmplice necessari, la guerrilla judicial.

Si els socialistes i els mitjans de comunicació estiguessin compromesos de veritat amb la democràcia, la crítica hauria d’anar dirigida a un sistema judicial que fa política amb el Codi Penal

Fins al 2021, el Tribunal Europeu dels Drets Humans havia condemnat deu cops el Regne d'Espanya per no investigar les denúncies de tortura interposades pels afectats. El més sensacional és que en set d’aquells casos (un gens menyspreable 70%) el jutge instructor es deia Fernando Grande-Marlaska, actual ministre d'Interior de Pedro Sánchez. Quan Pablo Iglesias era vicepresident del govern, aquest jutge “descuidat” ja era ministre i no va posar-hi cap impediment. La democràcia es debilita no tan sols perquè hi ha jutges prevaricadors, sinó perquè els polítics que haurien de garantir els drets humans de tots els ciutadans, incloent-hi els suposadament delinqüents, miren cap a una altra banda. A l’oposició tothom recorda els versos del famós poema falsament atribuït a Bertolt Brecht, però realment escrit pel pastor luterà alemany Martin Niemöller, sobre la persecució nazi. El més difícil és recordar el vers final, “Quan van venir a buscar-me, ja no hi havia ningú que pogués protestar”, quan es governa. Per això l’esquerra espanyola no és de fiar. També és per això que el diputat d’ERC Ruben Wagensberg se’n va a Suïssa, espantat per l’arbitrarietat de la democràcia espanyola. Per por de ser víctima d’una repressió irracional.

Després de la repressió generalitzada del 2017, acceptada pel PSOE i tolerada pel conglomerat Podem-comuns-Sumar, ara resulta que el fet que la justícia espanyola sigui un cau d’espanyolistes recalcitrants disposats a tot per defensar la unitat d’Espanya és culpa de l’independentisme. Perquè una democràcia pervisqui, afirmen Levitsky i Ziblatt, cal garantir el dret de les minories. A Espanya no es respecten, especialment les minories nacionals, i quan es fa un pas endavant per posar-hi remei, sempre és resultat d’un part fet amb fòrceps. ¿Quant s’ha trigat a poder parlar en català a les Corts espanyoles? Si ho comptem des de les Corts de Cadis, l’evidència fa posar la pell de gallina. Però si ara s’ha aconseguit és perquè Pedro Sánchez necessitava set vots per poder bastir una majoria parlamentària que s’oposés al partit que havia guanyat les eleccions, que no era cap altre que el PP. Ens agradi o no, Espanya té una dreta i una extrema dreta tan forta com ho pugui ser als Estats Units o a Polònia. Però tot i que això sigui així i ens pugui espantar, el perillós és creure que la solució arribarà d’una esquerra com l’actual, que actua animada per oportunisme, sense cap convicció real de canviar les coses. Aquest és el problema de fons. El PSOE ha acceptat negociar amb l’independentisme, i més concretament amb Puigdemont, perquè no tenia cap més possibilitat si volia conservar el govern. Li manca un esperit reformista sincer i les proclames dels entorns de Sumar sobre que amb l’amnistia s’obrirà el cel d’una Espanya plurinacional, radicalment democràtica i socialment justa són, simplement, xerrameca imaginària.

Després del vot contrari de Junts al projecte d’amnistia tal com estava redactat, han caigut sobre el partit de Puigdemont tota mena de crítiques. Fins i tot alguna d’interna força estrafolària. La premsa madrilenya, com que majoritàriament és cavernícola i fatxa, gairebé se n’ha alegrat, perquè ha reafirmat el seu relat catastròfic per atacar el PSOE, sense preguntar-se res sobre si l’amnistia és necessària o no. Tenen claríssim que a Catalunya els fets del 2017 eren terrorisme. Els jutges s’inventen el relat i els diaris de la capital el repliquen i l’augmenten. Carl Schmitt, el jurista dels nazis, en estat pur. Però és que la premsa de Catalunya, majoritàriament decantada pel PSOE i per ERC, si els republicans s’alineen amb els socialistes, fan la farina blana a aquest estat de coses per criticar la posició de Junts. Si els socialistes i els mitjans de comunicació estiguessin compromesos de veritat amb la democràcia, la crítica hauria d’anar dirigida a un sistema judicial que fa política amb el Codi Penal a partir de distorsionar i inventar la realitat. Després de les declaracions dels jutges sobre l’abast del terrorisme durant el Procés, l’única alternativa possible era intentar blindar el flanc descobert amb la introducció d’unes esmenes que hi fessin front. La política respon a conjuntures concretes i com que els jutges ja han fet saber com pensen fer front a la promulgació de l’amnistia, Junts no podia fer altra cosa que apujar el llistó. En un moment com aquest, la llei d’amnistia no tan sols no és “robusta”, com pretenen difondre el PSOE i ERC, sinó que pot esdevenir una trampa. La democràcia funciona quan els partits estan disposats a acceptar la derrota. I això val tant per al PP com per al PSOE. El parlamentarisme és així. Negar la legitimitat de l’adversari és un indicador clar del comportament autoritari que està matant la democràcia.