La sectorial socialista del Tribunal Constitucional acaba de filtrar a la premsa que es reunirà a finals de juny per aprovar la constitucionalitat de l’amnistia pactada entre el PSOE i els partits catalans. En un estat on Montesquieu sona només al nom d’una salsa francesa, la cúpula judicial votarà sota la disciplina dels partits que la justifiquen i tira que passa. Finalment, Pedro Sánchez podrà segellar el pacte amb el qual assolí la trona de la Moncloa; la presidència a canvi d’un indult general (inclosos els policies que van tustar-nos la padrina, que han estat exculpats de llurs agressions amb una velocitat semblant a la dels míssils ianquis). Finalment, es clourà l’acord entre les estructures ideològiques espanyoles i els partits catalans per refermar el règim del setanta-vuit i convertir l’independentisme en una creença política més, equiparable a salvar les foques antàrtiques o els plançons de Gaza.
Com s’han afanyat a dir els assessors legals del president Puigdemont, la decisió de l’alt tribunal espanyol encara no implicarà el retorn de tots els exiliats, inclòs el mateix 130. A partir d’aquesta decisió, el Tribunal Suprem podrà dilatar els temps elevant la decisió dels seus teòrics companys als magistrats del Tribunal de Justícia de la Unió Europea; segons sembla, no té pinta que Manuel Marchena i adlàters puguin convèncer les civilitzades togues europees, però, si més no i de cara als seus interessos, tot l’embolic provocarà que alguns exiliats encara triguin uns mesos a reveure els seus paisatges d’infantesa. En qualsevol cas, la crisi que s’espera a la cúpula de la judicatura espanyola serà una mera traducció del bipartidisme estatal, amb la qual cosa el focus mediàtic de l’amnistia serà purament espanyol i els partits catalans quedaran arrecerats a l’ombra del PSOE.
Tot i el mambo judicial, l’amnistia acabarà aprovada amb algunes conseqüències polítiques que ja intuíem d’ençà de la seva aprovació parlamentària; a saber, que l’òrgan perdonador dels polítics catalans (és a dir, Espanya) acabaria dominant el futur dels perdonats (és a dir, convergents, republicans i d’altres animals de companyia). Ha passat, en definitiva, allò que ja hem escrit manta vegada; Espanya es rentarà la cara democràticament davant d’Europa i l’independentisme perdrà força perquè qualsevol moviment o persona que apel·li a la clemència acaba, per dir-ho en termes lingüístics processistes, descarregant-se de raons. Al seu torn, l’amnistia convertirà el retorn del president Puigdemont en un aplec de penya semblant a les darreres manifestacions de l’11-S i la figura del president només destorbarà a tots els convergents que intenten reflotar un partit centrista estatal.
Mas i Puigdemont intentaren una independència negociada amb l’Estat per acabar pactant el seu alliberament amb les mateixes estructures que diuen combatre
Paral·lelament, aquest llarguíssim compàs d’espera no haurà estat en va. Primer i abans que res, més enllà de salvar la investidura de Sánchez, l’amnistia constitucional ha palesat que, tot i posar fi al procés, els espanyols no han pogut mantenir els polítics catalans a la garjola o a l’exili durant els anys que els hauria plagut. De cara a futures aventures, aquesta és una realitat a considerar, no només perquè demostri certa impotència de l’Estat amb els seus efectes repressors, sinó perquè també matisarà la demagògia victimista dels independentistes. Mas i Puigdemont poden semblar polítics diferents en termes d’ardidesa, però ambdós intentaren una independència negociada amb l’Estat... per acabar pactant el seu alliberament amb les mateixes estructures que diuen combatre. No és casualitat que Mas hagi tornat a la palestra pública, reclamant un tros de pastís de la rendició.
Mentre passa tot això, el president Salvador Illa malda per pacificar el país intentant fer una estranya pizza amb la rèmora del catalanisme, ressuscitant iniciatives maragallistes com el Pla de Barris o fent veure que impulsa mesures (clarament insuficients) per al salvament del català. La persistència d’Illa a la Generalitat no és una mala notícia, perquè certificarà que la Catalunya autonòmica només pot sobreviure amb un PSC afeblit amb escàs suport electoral i uns partits independentistes que, després de la rendició amnistiadora, només podran fer veure que són una mica més radicals que l’actual Molt Honorable. De moment, l’independentisme perviurà als marges i en iniciatives com Aliança, que ben aviat demostrarà que pot créixer espectacularment, però amb un sostre que la convertirà en inservible. En certa manera, l’independentisme serà patrimoni dels ciutadans.
Per molt que ens incomodi, cal celebrar aquesta amnistia constitucional; deixa les coses ben clares i, per tant, es permetrà avançar. Lentament, però avançar.