Em molesta que els catòlics tinguem fama d’estar enfadats i em molesta que segons quins catòlics estiguin sempre disposats a posar d’excusa l’ambient hostil per estar-ho. Fa pocs dies que s’ha estrenat a Disney+ Amén. Francisco responde, una conversa del papa Francesc amb una desena de joves molt diversos. N’he llegit diverses crítiques provinents de catòlics i totes tenien una cosa en comú: els ha semblat que el càsting dels joves pregunten al Sant Pare no estava prou ben triat, com volent dir “nosaltres no hi som” o “no hi sortim prou”. Només hi ha una noia catòlica practicant com ho entenem aquí i sembla que, injustament, se li hagi encarregat la missió de representar tots els joves que combreguen amb el missatge de l’Església del món. O del món hispanoparlant, és clar, perquè d’una cosa dirigida per Jordi Évole sempre se n’ha de sospitar alguna voluntat política inconscient.

El Papa se la juga perquè no està disposat a perdre un espai amb un públic tan transversal. Vol ser al món i això hauria de generar tota la confiança possible

La cosa, però, és que als catòlics acostumats al ball de bastons dialèctic, qualsevol esdeveniment que ens situï al centre d’atenció ens posa en alerta. Veure el Sant Pare al bell mig d’un públic com aquest em sembla que ens fa sentir dues coses ben naturals. La primera, desitjar un documental diferent, un de més feelgood en què joves que cada dia viuen la seva fe amb naturalitat en entorns en què són una anomalia poden tenir contacte amb el més alt  representant de la institució que els fa de paraigua. La segona, si la conversa no ha de ser aquesta, desitjar com a mínim un equilibri de forces entre el públic pregunta perquè el repartiment sigui més just o que s’assembli a la nostra idea del que és just. És un error pensar que el Sant Pare es prestaria públicament a fer res que ens deixés malament. Agafar-s’ho per aquest costat, pel costat que punxa i des del què podem justificar el nostre nyínyínyíparteix d’una desconfiança amb Francesc. Una desconfiança injustificada, penso. És el Sant Pare i se la juga en un documental poc convencional per a Disney+ perquè no està disposat a perdre un espai amb un públic tan transversal, un públic a qui el missatge de l’Església o bé no arriba perquè no en formen part o bé arriba embrutit per prejudicis i filtres tendenciosos. És un Papa que vol ser al món, i això hauria de generar tota la confiança possible.

La noia expressa que no sap com fer entendre que Déu és la resposta al dolor, a la tristesa i a la insatisfacció permanent que a alguns els marca l’ànim

A la conversa hi surten tots els grans temes que orbiten l’Església i la societat: colonialisme, avortament, sexe, abusos a l’Església, violència psicològica, distanciament entre la institució i la societat, feminisme, el col·lectiu LGTBI+, pornografia, migracions i racisme. El Sant Pare té un discurs sòlid que sap transmetre sense renunciar a l’empatia. “Sent-te lliure per expressar-te”, “plora si ho necessites” o “pren-te el teu temps” són falques que repeteix per poder dialogar amb un grup de joves que no amaguen les seves ferides, algunes provocades per homes i dones de la mateixa Església. La xerrada avança amb un Francesc que no renuncia al to de diàleg, més que de monòleg i de discurs oficial mastegat, fins que finalment comparteix la seva experiència la noia de Madrid, catòlica practicant provinent d’un entorn molt religiós. A mi, com a catòlica, sentir-la parlar em va corregir la visió de la conversa. És el punt d’inflexió que capgira el tauler perquè expressa que veu el mal i el patiment del món i no sap com fer entendre que Déu és la resposta al dolor que palpa, a la tristesa que molts carreguen i a la insatisfacció permanent que a alguns els marca l’ànim.

La del Papa és una posició d’acció i de disponibilitat per als altres sense renunciar a la veritat que Déu, en Jesús de Natzaret, ens salva cada dia i ho fa tot millor

Capgira el marcador —en el meu cas—, perquè com a catòlica em vaig deixar de buscar entre el públic i vaig entendre que el Papa no s’havia prestat a la conversa perquè la representació dels joves i les seves inquietuds li fossin més o menys favorables. En aquella escena, el representant dels catòlics és ell. Els catòlics no som al públic —o no hi som del tot— i aquesta és la gràcia, que no hi hem de ser perquè la fe ens convida a participar en la societat i no a ser simples espectadors. Hem de seure a la butaca del papa Francesc de les nostres vides i explicar-nos al món com ho fa ell. És una posició d’acció i de disponibilitat pels altres, sense renunciar a la veritat que Déu, en Jesús de Natzaret, ens salva cada dia i ho fa tot millor. És el que fem quan detectem que un amic ens necessita, quan algú ha estat ferit i necessita un lloc segur per explicar-ho o que algú busca Déu, però no sap per on tirar. Pensar que el documental no fa servei als catòlics perquè no som prous entre el públic o perquè els joves que hi són no pregunten que com a catòlics preguntaríem és, un altre cop, estar disponible per a poca cosa més que per a estar irritat. Mirar-se’l així d’entrada i anar-se deixant guanyar pel paper que fa el Sant Pare, que sempre ens representa, obre pas a un servei personal més gran que el de sentir que es remuga amb motiu. Les necessitats del món, igual que les preguntes que els joves fan al Papa, no les triarem nosaltres. El mal del món no s’escull a la carta i, malgrat això, ser catòlics ens demana passar a l’acció per ser exemple viu d’una vida millor, una vida amb Déu. Com el papa Francesc.