'Amants de les altures'

Aquest estiu he estat als Andes. Jo, que soc nascuda i viscuda al Mediterrani, no estic preparada per a les altures, i la manca d’oxigen a partir dels 3.400 metres era una variable fisiològica que condicionava el meu dia a dia a Cusco. He de dir que, en general, els homes (amb un metabolisme energètic basal més elevat) que m’acompanyaven van tenir més problemes d’adaptació a les altures que no pas jo. Les dones tenim un metabolisme energètic basal més baix, la qual cosa fa que necessitem diàriament menys calories i, per tant, menys oxigen. Això fa que hàgim de menjar menys que un home del mateix pes, però, alhora, és un avantatge si estem en unes condicions menys favorables, com ara quan ens trobem a una altitud considerable o quan som sota el mar, fent submarinisme.

En tot cas, els humans estem més ben preparats per a viure a l’altura del mar, on hi ha més oxigen a l’aire que respirem, que no pas a les altures on, poc o molt, notem l’efecte de la menor proporció d’oxigen a l’aire que respirem. A mesura que pugem d'altitud, incrementem progressivament la distància del nucli de la Terra (i, per tant, la disminució de la força de la gravetat), i l’atmosfera es va fent més tènue de forma progressiva. Si anem a un poble o ciutat que està 500 metres per sobre del nivell del mar no notem gairebé la diferència, però a partir d’una certa altura, aquesta disminució de l’oxigen és cada vegada més incapacitant. Però això ho notem principalment quan cal fer un esforç aeròbic, com ara córrer o pujar escales, però si no ens cal exercir aquest esforç aeròbic suplementari, no notem aquesta diferència de manera tan aguda. De fet, si fem un exercici anaeròbic (un exercici molt intens, però curt en el temps, de manera que no cal que els nostres músculs rebin oxigen), potser ens pot beneficiar el fet que la força de la gravetat sigui menor. Considerant aquesta qüestió, ara podem explicar per què als Jocs Olímpics del 1968, celebrats a la ciutat de Mèxic, situada a 2.240 metres sobre el nivell del mar, es van batre 22 rècords olímpics de moltes proves anaeròbiques en atletisme (com ara els 100 metres llisos, el salt de longitud o el salt d’alçada amb perxa). Llavors, em preguntareu, com som capaços de sobreviure a altituds tan elevades com ara 4.000 metres o, fins i tot, 5.000 metres? Evidentment, el nostre cos s’intenta adaptar a aquesta manca d’oxigen, i ho fa estimulant la fabricació de més glòbuls vermells, per tal de poder captar més oxigen i poder-lo transportar a les cèl·lules de tot el cos. Aquesta adaptació es fa mitjançant una hormona que el nostre cos fabrica, l’eritropoetina. Les persones que viuen des de fa un temps a una certa altitud, tenen més glòbuls vermells a la sang, la qual cosa els permet suplir amb més glòbuls vermells la menor pressió d’oxigen a l’atmosfera. Aquest és un recurs que molts ciclistes (i altres esportistes d’esports aeròbics) coneixen i al qual recorren sovint. Se’n van a entrenar a llocs de major altitud, per després gaudir durant un temps d’un major nombre de glòbuls vermells en sang, fet que els confereix un cert avantatge transitori en l’exercici físic.

Hem trobat els mamífers que són capaços, almenys de moment, de viure habitualment a altituds més elevades

D’altra banda, a més d’aquest recurs adaptatiu comú —la capacitat d’induir la fabricació d’un major nombre de glòbuls vermells— també algunes poblacions humanes tenen variants genètiques específiques que els permeten sobreviure a més altitud, però deixo aquest tema per a una altra ocasió. De fet, del que us voldria parlar avui és d’una sorpresa. Hem trobat els mamífers que són capaços, almenys de moment, de viure habitualment a altituds més elevades. Estem parlant de muntanyes i volcans amb una alçada propera als 7.000 metres per sobre del nivell del mar, a una altitud mai observada com a hàbitat per a cap mamífer. Això és el que ha succeït a Llullaillaco, el pic inhòspit d’un volcà de 6.700 metres a la frontera entre Xile i l'Argentina, on només bufa el vent i no hi ha cap planta, la temperatura sempre és sota zero i el percentatge d’oxigen és el 40% del que trobem a nivell del mar. S’han identificat ratolins vius del gènere Phyllotis (ratolins orelluts, o d’orella de fulla) a aquesta altura. De fet, ja fa uns 50 anys, s’havien trobat restes momificades pel fred en altres volcans del desert d’Atacama, als Andes, però es pensava que aquestes restes no corresponien a animals que vivien lliurement en aquest hàbitat, sinó que havien seguit a expedicions d’inques cap a aquestes altituds. Però la comparació del genoma d’aquestes mòmies amb els exemplars vius demostra que són parents molt, molt propers, podríem dir que són cosins germans, i el fet que es trobin mascles i femelles en una xifra molt similar, indicaria que es tracta d’una població. És a dir, no és una casualitat, realment aquests ratolins són amants de les altures!

Evolutivament, esperaríem que aquesta població tingués diferències molt marcades i fos una espècie diferent de les que viuen en contrades amb una altitud menor sobre el nivell del mar, però no és el cas. Curiosament, quan fem la comparació del genoma d’aquests rosegadors amb el dels seus companys que viuen a nivell del mar, no es detecten diferències significatives. Es tracta, doncs, de la mateixa espècie, cosa que permetria inferir que, segurament, aquests ratolins ja vivien a aquestes altituds inicialment, i haurien anat baixant i sobrevivint sense problemes a altres hàbitats més amables, on la pressió d’oxigen és més alta i l’aliment, més freqüent. Sempre és més fàcil adaptar-se a l’abundància que a l’escassetat.

Així que el rècord Guinness dels mamífers capaços de viure i reproduir-se a la màxima altitud, ara per ara, l’ostenta aquest petit rosegador, Phyllotis vaccarum. Encara no sabem què podrem aprendre de la seva capacitat d’adaptació a un ambient tan extrem, segur que serà molt interessant. Són animals únics i intrigants. Llarga vida al ratolí orellut dels Andes!