La setmana passada, una persona a la qual tinc una gran estima em va comentar que el curtmetratge La mecánica de los fluidos de la Gala Hernández López havia guanyat el Premi Cèsar com a millor curt documental. Fins aquí tot normal i correcte; molta gent guanya premis i la vida continua com si res hagués passat. No va ser fins que aquesta persona no va parlar-me de la temàtica d’aquest documental que van saltar-me totes les alarmes: la subcultura incel (abreviatura de l'expressió anglesa involuntary celibate, és a dir: ‘celibat involuntari’). El meu afany de saber va obrir els ulls de bat a bat i no em vaig poder resistir d’investigar de què anava tot allò.

Vaig descobrir que es tractava d’unes comunitats virtuals de persones que, tot i tenir ganes de tenir relacions sexuals amb una parella, no es veien amb cor de fer el pas i tenir-ne. El primer que vaig pensar és que moltes ganes no en devien pas tenir si no feien el pas; però bé, no soc aquí per jutjar ningú. Després vaig assabentar-me que la majoria de les persones que s’autodenominen i se senten incels són homes heterosexuals. Aquí ja em vaig ensumar alguna cosa, però no vaig voler avançar-me als esdeveniments i començar a jutjar a tothom a tort i a dret i vaig continuar la meva recerca ansiosament. Es veu que la subcultura incel forma part d’una subcultura més gran, anomenada en anglès manosphere: una xarxa composta de blogs, fòrums i pàgines web on parlen dels homes i de la masculinitat i a la qual pertanyen altres moviments com el moviment pels drets dels homes i el moviment del Men Going Their Own Way. Aquí ja em va pujar la mosca a dalt de tot del nas i la meva còlera va esclatar. Per apaivagar-la, em vaig menjar una rajola sencera de xocolata amb sal i, al cap de deu minuts, vaig tornar en si.

Quan creus que la societat ja t’ha decebut del tot, sempre es crea una nova comunitat per fer-te dubtar que sigui així

Vaig continuar la investigació. Tenia tres rajoles més de xocolata a la butxaca, per si de cas. Vaig descobrir que les discussions que es mantenien als fòrums incel es caracteritzaven pel ressentiment, la misantropia, la misogínia, el supremacisme blanc i per fer apologia de la violència contra les dones i contra els homes que eren sexualment actius (que envejosos!). Amb espasmes a les parpelles i el cor a punt d’explotar, vaig arribar a la conclusió que estaven més penjats que un fuet, que no tocaven ni quart ni hores i que no giraven rodons. Així doncs, vaig abandonar la meva recerca i em vaig menjar les tres rajoles de xocolata. I no em va estranyar gens ni mica que no tinguessin sexe; qui vol tenir relacions sexuals amb algú que té més ràbia que testosterona i que per aquest motiu no li funciona correctament el seu òrgan sexual extern?

Però la cosa no va acabar aquí. Com tots sabeu, quan busques alguna cosa a internet, tot seguit et comença a arribar propaganda o t’aconsellen pàgines relacionades amb el tema que has buscat anteriorment. Doncs l’endemà, va arribar a la meva vida el concepte femcel (female celibate). Que vindria a ser la reacció feminista contra els incel. Són comunitats virtuals de dones que se senten incapaces de tenir relacions sexuals per culpa de la misogínia i dels estàndards de bellesa impossibles que marca la societat. Una d’aquestes comunitats és la Involuntary Celibate Project, que va ser creada l’any 1997 per una estudiant que volia tenir un espai on sentir-se confortada, rebre suport emocional i protegir-se de les persones que li havien fet mal. Una altra d’aquestes comunitats és la ThePinkPill, que rebutja el poder del sexe amb penetració dels homes contra les dones i que tractin a les dones com objectes sexuals.

La diferència principal entre el moviment incel i el femcel és que el moviment femení no s’ha mostrat mai violent contra la societat; tot el contrari, es consideren dones pacífiques. La testosterona sempre juga males passades. Arribats a aquest punt, vaig decidir que no investigaria més i que tancaria totes les finestres emergents. Quan creus que la societat ja t’ha decebut del tot, sempre es crea una nova comunitat per fer-te dubtar que sigui així. Crec de tot cor que el que realment necessita aquesta societat no són comunitats de gent que pensa de la mateixa manera, sinó invertir més diners en psicòlegs i psicoanalistes.