“No ens hem deixat intimidar per aquells que ens han empresonat, no ens deixarem intimidar per aquells que els fa mandra defensar la llibertat del nostre país a tot arreu!”
Oriol Junqueras
16 de juliol de 2022 a Sant Sadurní d'Anoia

Arnaldo Otegi i Oriol Junqueras van ser a la vint-i-cinquena Acampada Jove del Jovent Republicà. Ara, a Sant Sadurní d'Anoia després d'uns anys a Montblanc. Deien alguns dels veterans militants republicans del poble, com l'incombustible Joan Bricollé, que no s'havia vist mai al poble res de semblant. Més enllà dels milers de joves que van assistir als concerts de Buhos i la Pegatina, entre molts d'altres, i de l'expectació generada entre els veïns i els comerciants, hi ha la visita del mateix president Aragonès i de consellers com Joan Ignasi Elena (Interior) o Tània Verge (Igualtat). També van visitar l’Acampada Raül Romeva o l’omnipresent Isaac Peraire, que tantes Acampades Joves ha celebrat i que avui és el secretari de l’Agència Catalana de Residus, així com Pau Morales o Marta Vilalta, ara diputats.

Al míting que fonia el ciment també hi havia l’alcaldessa de Sant Cugat del Vallès, Mireia Ingla; sempre amb un somriure. O el de Sant Quintí de Mediona, Pol Pagès. Torrelavit, Manel Raventós. De Gelida, Lluïsa Llop. I tants altres, com Pere Vernet, futur alcalde de Sant Sadurní d’Anoia si no ho frustra una entesa entre socialistes i Junts, maniobra que ja van intentar fa tres anys.

Otegi sovint explica que s’ha d’aprendre del passat i que una de les lliçons de vida de l’esquerra abertzale és que l’axioma com pitjor millor era un error

Centenars de persones van acceptar estoicament la invitació a assistir a l’acte polític que es feia davant l’Ajuntament, a les cinc de la tarda, en ple sol i en una plaça tancada. No hi corria l’aire i, tot i així, centenars van seguir un míting que tenia com a grans protagonistes Junqueras i Otegi. Dos colossos, secundats per la regidora de Cultura sadurninenca, Marta Castellví, i la portaveu del Jovent Republicà, Kènia Domènech. Tot amanit amb l’actuació musical de Fina Pintado, que en solitari i guitarra acústica a l’espatlla es va exhibir amb una veu tan potent com captivadora, saba nova en terres del cantautor Pep Picas.

No era l’únic esdeveniment polític del cap de setmana. Que Otegi fos amb Junqueras i a l’Acampada del Jovent Republicà i no en un altre sarau explica moltíssimes coses. El referent basc de Junqueras no pot ser avui cap altre que EH Bildu, atès que el PNB va assistir amb indiferència i un punt de desdeny a tot el que va representar l’1 d’Octubre. Però el d’Otegi podia haver estat la CUP, amb els quals Sortu manté una excel·lent relació. O també la retòrica del no surrender que tants anys va ser signe distintiu dels sectors més combatius de l’esquerra abertzale i, en particular, de Jarrai, les joventuts del bloc KAS que proclamaven a cada paret "Borroka da bidea" (la lluita és l’únic camí). És xocant que quan això passava, la majoria de caps visibles juntaires festejaven altra mena d’aliances i signaven la llei per il·legalitzar partits ideada per Aznar. No tinguem memòria de peix.

Junqueras poc podia escollir. Però Otegi, sobre el paper, ho podia fer a tres bandes i va optar per una amb tota claredat i compromís. No es pot pas dir que Otegi hagi jugat a la indefinició.

Otegi sovint explica que s’ha d’aprendre del passat i que una de les lliçons de vida de l’esquerra abertzale és que l’axioma com pitjor millor era un error. I tampoc no es pot afirmar que l’esquerra abertzale es quedés en la retòrica. No era parole, no era gesticulació. Era una esfereïdora dinàmica que també tenia nefastos costos humans per als mateixos militants abertzales.

Tornant a Junqueras i el seu missatge. És obvi que tenia uns evidents destinataris, però, de retruc, també l’haurien d’escoltar les pròpies files, sovint acomplexades pel soroll ambiental i per una retòrica tan impostada com inquisitorial.