Aquest article neix dins un taxi, a mig trajecte entre l’origen i el destí, just quan el conductor ens pregunta al·lucinat si a Catalunya sabem escriure el català. Per la finestra veig, de lluny, la platja de Sant Joan de l’Alguer. Ens ho pregunta de debò, mig sorprès i mig estranyat, tan impactat com tots els integrants de l’Skoda Octavia quan sentim aquella pregunta per a nosaltres retòrica. Sí. És clar que sí. Rotundament sí, li responem amb la naturalitat de qui respon una obvietat, però si aquest article floreix allà i en aquell moment és perquè les obvietats, a vegades, no són del tot òbvies.

Tot comença una bona estona abans, quan surto de la terminal i després de gairebé mitja hora d'espera sospito que l’autobús que connecta amb la ciutat no existirà mai. Tota la vida he somiat que l'Alguer fos realment un pessic més de Catalunya, però reconec que aquesta rebuda digne del caos permanent a Rodalies no me l'esperava. Tot d'una, dos nois bastant més joves que jo passen pel meu costat i sento que un li diu a l'altre: "Estoy harto ya, pillemos un taxi". Els aturo i els pregunto, en català, si els fa res compartir-lo. Són de Barcelona, diuen, i com que no hi ha res que uneixi més els catalans que l'esperit garrepa, els ulls se'ls il·luminen i m'accepten la proposta. Junts, pugem a un cotxe híbrid guiat per un conductor no massa més gran que jo. Saludo dient "bon dia", però ell em respon amb un "buongiorno" tan sec que opto per la practicitat: en el meu italià del Penedès, li dic que farem un viatge conjunt però amb dues parades. "Va bene", ens diu, i arrenca. 

El taxista ens explica que no parla alguerès perquè li fa vergonya, perquè és una llengua que només parlen els vells i perquè ningú, a part de la seva àvia, l'hi ha ensenyat mai

Mentre amb el nano del meu costat xerrem de la mala salut actual de la premsa, atès que diu estudiar Periodisme, el taxista ens pregunta si allò que parlem és català i ens confessa, en italià, que ens entén perfectament. ¿Qué ha dicho? No jodas, diu l'altre xaval. Absolutament emocionat, li pregunto, en català, si parla català, desitjant que l'epifania algueresa que tot filòleg espera al llarg de la vida s'estigui a punt de produir. "Alguerès", em respon amb un accent preciós i idèntic al d'aquell listening d'un examen de Dialectologia, a tercer de carrera, quan persones de diversos racons del domini lingüístic parlaven en el seu dialecte i nosaltres l'havíem d'endevinar. El taxista ens explica que no parla alguerès perquè no el domina prou i li fa vergonya, perquè és una llengua que els joves ja no fan servir i perquè ningú, a part de la seva àvia, l'hi ha ensenyat mai. Una llengua viva avui però privada, ens diu, ja que ningú parla alguerès quan va a la farmàcia, quan demana en un restaurant o quan firma la hipoteca d'una casa. "No el sé ni escriure", ens confessa.

“Nosaltres sí”, li respon el futur periodista del meu costat, sense ser conscient que en aquell moment està escrivint indirectament el primer article de la seva vida a ElNacional.cat. Tampoc és conscient que ha tingut la mala sort de compartir trajecte amb algú com jo, segurament l’únic passatger del taxi que sentirà alguna cosa a l’estómac quan baixi de l’Skoda i visiti el Monument de la Unitat de la Llengua. Potser l’únic que no entén la llengua senzillament com una anomalia, com un simple codi lingüístic de comunicació o com una assignatura de l’institut, sinó com un tresor. Com un símbol d’identitat. Com una manera de veure el món. Tot això no ho explico a cap dels integrants del vehicle, igual que no confesso que per a un català enamorat d'Itàlia, l'impuls en aterrar per primera vegada a l'Alguer seria agenollar-se i fer un petó a terra, com quan el Sant Pare viatja pel món, però que jo avui m'ho he estalviat i he decidit anar directament a buscar l'autobús que em porti a la ciutat. Pel bé del pragmatisme i per mor del romanticisme, ja que visitar l'Alguer per a algú que entén l'Alguer com alguna cosa més que una ciutat és principalment una intensa lluita interna entre el bé i el mal, la normalitat i la pompa, el passat ideal i el passat crític, el realisme i el simbolisme.

No explico res d’això perquè m’he proposat visitar l’Alguer sense fer de patriota ensucrat, sense passar-me el viatge cantant La barca del temps de la Marina Rossell amb aquells versos que Espriu va dedicar a Rosselló-Pòrcel i sense anar a tallar-me els cabells a ca l'Àngel Maresca, Lo Barber, cantautor. M’he proposat, doncs, no fer cas del dimoniet imperialista i nostàlgic de la Corona catalanoaragonesa que em xiuxiueja a cau d'orella amb un desencís profund que l'aeroport no es diu "Aeroporto Pere el Cerimoniós", ni fer cas tampoc a l'angelet demòcrata i pacifista que a l’altra banda em recorda que vam colonitzar aquestes terres amb gent del Penedès i el Camp de Tarragona, sí, però després de pelar tota la població autòctona.

M’ho he proposat fermament, però resulta que dins un taxi, a mig trajecte, ha nascut un article i per això explico al taxista que sí, que a Catalunya el català és oficial. En teoria. Que l'escola és en català. En teoria. Que la televisió i la ràdio amb més audiència són en català. En teoria. Que els rètols de les botigues són en català, que els casaments, els divorcis o els enterraments són en català i que qualsevol persona escolaritzada a Catalunya coneix i domina el català, en teoria, malgrat alguns després no el considerin necessari. O útil. O vàlid. "Macché!", exclama, "allora per què no parleu sempre català?", pregunta estranyat mentre s'apropa a la piazza Porta Terra, el meu destí, i afirma entusiasmat que "vosaltros sou com un país normal!". Ho vam ser, li dic mentre m'acomiado, per això tu i jo estem parlant ara la mateixa llengua. I sí, ho volem tornar a ser. En teoria.