Catalunya és aquell indret curiós del planeta Terra on l’expresident del més-que-un-club al qual deixà pràcticament en bancarrota pot manifestar la intenció de presentar-se a l’alcaldia de Barcelona apel·lant a la seva excel·lència com a gestor. Que Sandro Rosell vulgui fer el salt a l’administració municipal és la prova del cotó que la política catalana és una delirant olla de populistes cínics; com ja sabem, i el nivell de tot plegat és for dummies, no hi ha gest més vetust, castís (i polític, en el pitjor sentit del terme!) que presentar-se a uns comicis sota la bandera de la imparcialitat professional i la manca d’ideologia. Succeí, a nivell europeu, amb els governs anomenats “tecnòcrates”, impulsors d’un austericidi sagnant, i després amb el 15-M o el processisme, uns marasmes encapçalats per venedors de fum a qui ni el poder corrosiu del salfumant allunyarà de la respectiva poltrona.

No obstant això, fins i tot la comèdia més bufonesca amaga partícules de veritat. Rosell pot ser un bon alcaldable si sap esprémer la seva doble condició de màrtir i d’aglutinador d’un vot d’ordre amb ínfules business friendly. En efecte, l’antic president del Barça pot presumir d’haver viscut en cos propi la cacera judicial d’una magistrada a qui ha acusat de mania persecutòria contra la seva persona (no li falten motius, tot i que si Rosell fos valent aniria més lluny i explicaria com Carmen Lamela l’engarjolà com a avís per a navegants per a les classes pijes barcelonines que coquetejaren amb l’independentisme). L’alcaldable podria esprémer les escorrialles del discurs victimari i, si Ernest Maragall opta per recordar la seva condició d’espiat al cas Pegasus, les municipals barcelonines poden convertir-se en una cursa patètica per guanyar el títol de damnificat.

Que Sandro Rosell vulgui fer el salt a l’administració municipal és la prova del cotó que la política catalana és una delirant olla de populistes cínics; com ja sabem, i el nivell de tot plegat és for dummies, no hi ha gest més vetust, castís (i polític, en el pitjor sentit del terme!) que presentar-se a uns comicis sota la bandera de la imparcialitat professional i la manca d’ideologia

Per altra banda, i amb Junts per Catalunya fent la migdiada a Barcelona (hom especula encapçalar una candidatura amb Cuevillas o la idea de bomber de ressuscitar Xavier Trias d’alcaldable, en una cursa absurda per abanderar la gerontocràcia), Rosell podria convertir-se en l’abocador d’un votant moderat del centredreta a qui els partits han deixat sense veu. En aquest sentit, si en Sandro vol un consell, té l’exemple perfecte del tipus de campanya electoral que no ha de seguir; la de Manuel Valls, qui cometé l’error de jugar la guerra ideològica espanyola a la capital del país quan allò que volien els seus hipotètics votants era una alternativa al colauisme que no passés necessàriament per Junqueras. Si jo fos Rosell, em deixaria de gestors i mandangues per començar a parlar de falta de seguretat, brutícia als carrers i d’altres highlights habituals en la gent d’ordre.

De moment, haig de reconèixer que en Sandro ha iniciat la seva campanya amb una jugada mestra. A banda de les frases de rigor del populisme, que si “ni d’esquerres ni de dretes”, que si nosaltres no estem aquí per “escalfar cadires” i tota quanta verga en vinagre, Rosell ha declarat que la clau final del seu pas a la política consistirà en el fet que la seva mare l’autoritzi. En efecte, entrevistat per Laura Rosel, l’expresident del Barça confessà que Maria Dolores Feliu i Bacci (a qui ben aviat coneixerem com “Maria Dolors” o, simplement, “Los”) encara pateix perquè el seu nano torni al focus mediàtic de la primera línia, amb el conseqüent desgast familiar i el possible retorn de la cacera judicial. “A casa meva encara mana la meva mare”, confessà Rosell, escalfant calceta i les faixes de la majoria de votants convergents de tota la vida, delerosos de retornar la cosa nostra al matriarcat.

Jo reclamo que na Los tingui la bondat d’accedir a les ànsies del seu fill i així, entre tots plegats, provocaran ben aviat que la nostra capital sigui l’epicentre d’un zoo d’animalons polítics difícilment igualable. I de pas, ja que hi som, si l’aposta pel vot de centre funciona i Rosell ordeix una bona campanya, jo dels assessors d’Ada Colau li aniria preparant uns quants bailuquis més, perquè si en Sandro se’n surt, l’Ernest ja pot anar pensant a jubilar-se i tindrem colauisme a Barcelona fins que a l’alcaldessa li surti de la figa. El panorama, com veieu, provoca unes ganes de votar que espanten. Però, si més no, ens depararà escenes prou curioses, com ara veure en Sandro travessant la Diagonal en direcció al mar.