D’aquest gran embolic anomenat procés només podem estar segurs de tres coses: que ningú sap ben bé què ha passat, que ningú sap què esta passant i que ningú sap què passarà. Per això seria bo agafar dos grans personatges històrics i demanar-los com ho veurien ells: Clausewitz i Gandhi. I si escullo aquest parell és perquè crec que un dels problemes de l’unionisme és que no ha llegit bé Clausewitz i el gran problema de l’independentisme és que ha llegit Gandhi molt malament.

Carl von Clausewitz va ser un dels grans pensadors del segle XIX, per desagradable que fos la temàtica del seu pensament: la guerra. El geni de Clausewitz va consistir a ocupar-se científicament del fenomen bèl·lic. Calia fer-ho: la guerra és inseparable del gènere humà, fins i tot el preexisteix. (La biologia i l’arqueologia demostren que els homínids, siguin neandertals o ximpanzés, també es feien i es fan la guerra). Fins Clausewitz ningú no havia contestat sistemàticament les grans preguntes: què és la guerra? Per què fem la guerra? I sobretot: com es guanya una guerra? (No cal ser un fanàtic militarista per llegir Clausewitz. El truc consisteix a substituir la paraula guerra per conflicte, i vostè podrà aplicar les teories clausevianes a les relacions laborals, familiars o, fins i tot, al contenciós que qualsevol propietari d’un animal domèstic manté amb el seu gos o el seu gat.)

A la pregunta “Com es guanya una guerra?”, doncs, Clausewitz va ser el primer a donar-hi una resposta definitiva: una guerra es guanya destruint l’exèrcit enemic. Punt final. No es tracta de conquerir la capital enemiga, ni els seus recursos naturals, ni de cap altra qüestió: l’única forma segura de guanyar una guerra és destruint les forces armades de l’enemic. En un conflicte afortunadament pacífic com el català, hem d’entendre que els soldats serien els votants. Per això dèiem que l’espanyolisme ha mal llegit Clausewitz: si el procés és polític i no militar, les victòries i derrotes són polítiques. Així doncs, com pot afirmar-se que l’independentisme està derrotat si va guanyar les últimes eleccions, i per majoria absoluta?

Gandhi menysprearia les manifestacions multitudinàries de cada 11 de Setembre com uns actes inútils, per folklòrics i per autocomplaents

A nivell popular, Gandhi és més conegut que Clausewitz. Tothom sap que va ser el fundador de la no-violència com a pràctica política. He d’admetre que mai m’ha caigut gaire bé: Gandhi és d’aquells personatges tan, tan i tan bons que al final l’engegaries. Poca gent coneix les seves excentricitats: la seva dona va estar a punt de morir a causa de la rigorosa dieta vegetariana que li imposava. I mai no va admetre els límits de la seva doctrina pacifista, inútil contra els bàrbars: quan el 1938 li van preguntar què havien de fer els jueus alemanys, sotmesos a Hitler, va contestar que haurien de denunciar la seva situació internacionalment. Com? Practicant un suïcidi col·lectiu (!). Després de la guerra, quan es va fer públic el genocidi, Gandhi no va rectificar. Ben al contrari. Mantenia que l’Holocaust demostrava la rectitud de la seva proposta, perquè així la mort dels jueus almenys hauria tingut un sentit (!!!).

Però això no li resta mèrits. I avui dia seria molt interessant preguntar a tots dos, a Clausewitz i a Gandhi, o sigui, al gran mestre de la guerra i al gran mestre de la pau, la seva opinió sobre el procés. I el més astorador és que segurament ambdós haurien coincidit tant en el diagnòstic de la situació com en l’estratègia a seguir. Vegem-ho.

Gandhi menysprearia les manifestacions multitudinàries de cada 11 de Setembre com uns actes inútils, per folklòrics i per autocomplaents. Les grans demostracions de força de l’independentisme són, de fet, contràries a l’esperit gandhià. Per què? Perquè mai no passa res. Encara més, per milionària que sigui la participació, l’endemà de cada 11-S sempre hi ha alguna veu que s’atreveix a declarar que “el separatismo está  acabado” i es queda tan ampla. No. La teoria gandhiana és la satyagraha, que podria traduir-se com a “fermesa en la veritat”. La satyagraha implica una lluita no violenta, que derrota l’enemic sense odi i sense ferir-lo. (Ho hem llegit bé? Sense odi i sense ferir. Quin gran invent moral i polític!) La praxis gandhiana és activa, no reactiva. O sigui, no és una reacció contra una acció de l’adversari, sinó un acte que busca la reacció del poder. Encara més, obliga aquest poder a reaccionar d’una manera o altra: a exercir una violència indigna, i posar-se en evidència, o a acceptar la voluntat col·lectiva que se li enfronta. L’únic gran acte proactiu que ha vist el procés va ser l’1-O, i hi ha un fet constatable: l’endemà ningú va atrevir-se a dir que “el separatismo està acabado”.

Segurament, Gandhi hauria preguntat als independentistes: esteu disposats a arribar fins a les últimes conseqüències de la satyagraha? O sigui, a assumir que l’enemic pugui causar estralls físics entre la població, i molt dolorosos. La pregunta de Clausewitz, en canvi, seria: teniu prou massa de maniobra? O sigui, prou gent disposada a posar en pràctica la satyagraha.

Clausewitz desenvolupa el concepte de centres de gravetat. És a dir, el lloc més sensible de l’enemic, i al qual s’haurien d’adreçar els cops per dislocar-lo i fer que es rendeixi. Un altre cop l’espanyolisme va llegir malament Clausewitz: va creure que el centre de gravetat independentista eren els seus líders. Error. Empresonar-los només va servir perquè guanyessin vots. Però quin és el centre de gravetat espanyolista a Catalunya? Indubtablement, les seves institucions.

És possible que ja hagi passat allò que Clausewitz en deia el “moment culminant”: imaginem-nos que el 3-O, en lloc d‘una vaga general, s’hagués convocat una acció satyagraha a escala nacional: la història catalana potser seria una altra

Gandhi no hauria dubtat com procedir: hauria enviat dotzenes de milers de voluntaris, pacífics i desarmats, a envoltar els edificis dels principals organismes estatals a Catalunya. Centenars de milers, si calia. O més. I amb ell al capdavant. I hauria presentat un ultimàtum: o el Govern convocava un referèndum o les multituds ocuparien pacíficament els edificis. Això situaria el govern espanyol davant d’un dilema tan previsible com insoluble. Només podria fer dues coses: disparar, i causar així una matança horrible, o renunciar al control del territori i concedir la independència de facto. En ambdós casos perdia. I, en realitat, és molt dubtós que Madrid obrís foc: a l’Europa del segle XXI, la sang és políticament injustificable. Ni tot el furor nacionalista espanyol justificaria una massacre de ciutadans indefensos que, al capdavall, ni tan sols demanaven la independència, només votar-la. Votar!

Però el fet és que els dirigents catalans no van fer res d’això. Ni abans ni després de l’1-O. Encara més: una acció semblant ni tan sols estava en el seu horitzó intel·lectual, estratègic o emocional. I la gran pregunta és: per què no?

La primera idea que ens ve al cap és que les classes dirigents catalanes han estat tradicionalment porugues... i que han volgut mantenir la tradició. Però no és el cas: el fet, irrefutable, és que els líders polítics de l’1-O són a la presó o a l’exili. La segona explicació és més planera: que ni s’ho van plantejar perquè, en realitat, els dirigents polítics no eren com les seves bases socials. Però hi ha una tercera explicació encara més convincent: que no s’ho van plantejar perquè que eren com les seves bases.

És possible que ja hagi passat allò que Clausewitz en deia el “moment culminant”: imaginem-nos que el 3-O, en lloc d‘una vaga general, s’hagués convocat una acció satyagraha a escala nacional. La història catalana potser seria una altra. Tanmateix, la tropa de Gandhi la formaven milions d’indis que no tenien res a perdre; l’independentisme el forma la classe mitjana catalana, amb hipoteca, dos fills i subscrita al diari Ara. (O a La Vanguardia, encara!) Gent així, gent orgullosíssima que a les seves manis no es llenci ni un paper fora de les papereres, estaria disposada a posar-se davant d’un tanc de vuitanta tones? L’independentisme ha demostrat que és molt bo en l’organització de multituds, distribuint samarretes de coloraines i fent càntics massius. Però una república no es guanya amb performances.

Quan penso en el gruix de la massa independentista em ve al cap una anècdota dels anys vint. Poc després del triomf de la Revolució Russa, un grup de comunistes alemanys va anar a l’URSS. L’instructor  ho explica a Lenin: “Ahir els camarades alemanys van fer un exercici que consistia a prendre a l’assalt una estació de tren. Tot va anar molt bé: van ocupar els llocs clau de l’andana, es van apoderar dels vagons i la locomotora amb una disciplina admirable i una execució perfecta. Però em sembla que no acaben d’entendre l’esperit revolucionari”. Lenin li pregunta per què. I l’instructor contesta: “Perquè abans d’entrar a l’estació van fer cua, perfectament arrenglerats, per comprar els bitllets”.

Albert Sánchez Piñol
Referèndum Ajudem Catalunya! Albert Sánchez Piñol
Albert Sánchez Piñol
Opinió De la República Albert Sánchez Piñol