L'article d'en David Fernàndez al diari Ara és el primer intent seriós de sortir del cul de sac on estem instal·lats. Però amb dos vots, només obrim la porta de la nevera. Si amb el que hi ha dins volem preparar un àpat, necessitarem alguna cosa més.
Dos vots eviten unes eleccions que podrien empitjorar l'actual correlació de forces. Dos vots eviten aquesta cursa del "a veure qui s'endú la llufa del no-acord". Dos vots permeten tenir un govern que comenci a treballar (a la fi). Dos vots permeten tenir un Parlament que funcioni (a la fi). Dos vots permeten revifar una moral que ara mateix està a la planta d'oportunitats d'un basar xinès. Dos vots poden recosir una esquerda que s'ha anat fent tan gran que ja hi comença a caber la barra de Montoro. Dos vots són això i algunes coses més. Però aquests dos vots necessiten folre i manilles.
Si hem de tenir una legislatura de 18 mesos, aquests dos vots han de venir acompanyats d'un pa de quilo sota el braç. I aquest pa es diu pacte d'estabilitat, acord de pressupostos i suport parlamentari. En quins termes? Bé, si fem cas al que diuen alguns implicats, això és el que cal acabar de rematar perquè sembla que una part de la negociació ja està força avançada. El que no tindria sentit és donar dos vots i al cap d'un mes reprovar un conseller o no donar suport a una llei, digui de pobresa energètica, digui sobre peatges.
Per tant, un cop oberta la nevera, mirem què hi queda a dins. Llencem el que estigui podrit i, a partir d'aquí, que entre tots elaborin el menú més factible, que el portin junts a taula i que el defensin fins al moment dels cafès. I si pel mig cal retirar algun plat, que tothom tingui clar que es farà perquè no hi ha més remei i pel bé del menú, no per cap lluïment ni rebequeria d'un dels cuiners.
Perquè, com diria Gabriel Rufián amb el seu llenguatge poèticopolític: Això no va (només) de dos vots.