Qui si pogués no voldria acabar amb la situació d’inestabilitat que fa una dècada que dura a Catalunya? Viure permanentment en conflicte és molt cansat. Esgota les energies de tothom. Però el conflicte és una característica de les societats contemporànies i s’expressa de diverses maneres. Hi ha conflictes de classe, de gènere i, és clar, nacionals, com és ara el nostre cas. És que no tenia raó Jean Jacques Rousseau quan el 1755 advertia que la propietat privada era la font del conflicte social? Des de llavors, si més no, que persisteix el conflicte de classes, encara que els sindicats i la socialdemocràcia clàssica sembla que no ho sàpiguen. Els filòsofs de la intempèrie, els que se senten perduts davant els conflictes que no entenen, asseguren que amb l’exemple de Turíngia (la crisi de la CDU per l’aliança amb l’extrema dreta) ha quedat provat que els “liberals”, en la mesura que l’extrema dreta els compra el programa econòmic, l’avalen, i no fan cap fàstic a l’autoritarisme postdemocràtic com a recurs davant el malestar social. Allò que val per al conflicte social, també hauria de valer per interpretar els conflictes nacionals. I per tant, un dels grans problemes d’Espanya és que l’esquerra, en tant que ha estat incapaç d’oferir cap alternativa, ha avalat sense cap mena de rubor el discurs nacionalista de l’extrema dreta, en les dues versions: liberal i conservadora.

Aquest és el punt de partida, no ho oblidem, de tot el que està passant a Espanya. Estic totalment en contra d’aquells que acusen els independentistes d’imprudents i d’haver volgut imposar els seus criteris per la força. Que aquesta mentida hagi servit perquè la justícia espanyola hagi condemnat nou persones a penes de presó estratosfèriques, no hauria de contaminar alguns dels protagonistes d’aleshores, els que se senten derrotats o el que tenen por però escriuen el contrari, per apuntar-se a la vella tesi de la “falsa ruta”, tan famosa com injusta, que el 1939 va encunyar Ferran Valls i Taberner per culpar el catalanisme de l’esclat de la Guerra Civil i de la posterior repressió franquista. Aquest és el discurs de l’extrema dreta, la d’abans i la d’ara, que fa responsable el catalanisme republicà de la crueltat feixista de 1936. És com si a Alemanya algú gosés culpar la breu República Lliure Baviera de 1918 de l’ascens del nazisme. La utopia bàvara no va covar l’ou de la serp. Si seguíssim aquest raonament, al final arribaríem a la conclusió que el millor és que no canviï res per evitar el conflicte i les possibles conseqüències negatives. Conservadorisme en estat pur, que sorprèn que s’hagi convertit en el leitmotiv dels filòsofs de la intempèrie i, sobretot, dels partits de l’esquerra unionista, que són els mateixos que donen la culpa de tot plegat a la impotència del poder polític per posar límits al poder econòmic i per impedir la judicialització de la política. És curiós que denunciïn les conseqüències del que ells mateixos han ajudat a generar. La ignorància grollera de les regles democràtiques per part de l’extrema dreta —amb l’aquiescència de l’esquerra nacionalista— porta sempre a haver de triar entre la raó i la barbàrie.

Per sortir del bucle conflictiu que condiciona la vida política catalana i espanyola no n’hi ha prou d'asseure’s al voltant d’una taula

El PSOE va contribuir tant com el PP, Cs i Vox en l’escalada repressiva posterior a l’1-O. Només Unides Podem va mantenir una calculada equidistància sense aportar gairebé res per solucionar el conflicte. Al contrari, els seus aliats a Catalunya en molts casos són d’un unionisme atroç i els surt de dins l’estalinisme de quan eren declaradament comunistes. No exagero, perquè aquesta voluntat dels comuns d’expulsar de la vida política el president Puigdemont és, senzillament, una pràctica comuna entre aquells que en una altra època no dubtaven a eliminar l’adversari per la brava. El procés sobiranista ha tingut la virtut de desemmascarar molta gent. En els socialistes i els comuns hi ha qui se sent més còmode confraternitzant amb el PP que amb un independentista d’esquerra. Més enllà de les raons psicològiques que motiven aquesta tria, hi ha una coincidència nacional que uneix la dreta i l’esquerra unionista, que és els que va unir el PSOE, PP i Cs en la coalició del 155. El nacionalisme, com ja es va encarregar de demostrar el gran Isaiah Berlin, un liberal de veritat, és la més poderosa influència sobre la vida pública arreu del món.

Per sortir del bucle conflictiu que condiciona la vida política catalana i espanyola no n’hi ha prou d'asseure’s al voltant d’una taula. El primer que cal acordar és de què s’hi ha de parlar, en aquesta taula, i pactar una agenda. Cal “mètode, objectiu i garanties”, com va reclamar ahir al Parlament el president Torra davant els retrets d’ERC, que proposa encetar la negociació amb les mans buides. La part catalana té un aval democràtic incontestable, perquè té la força dels vots. No és qualsevol cosa. La participació electoral en els darrers deu anys ha estat extraordinària. La participació en les anòmales eleccions convocades per la coalició del 155 el 21-D del 2017 va ser del 79,09%. Aquelles eleccions van propiciar, encara que hagi estat a batzegades, la formació de l’actual Govern, constituït amb un suport del 47,5% dels vots emesos davant el 43,45% que va sumar la coalició del 155. Les coses són com són, com també és una evidència que els que ara volen JxCat fora de tot, el 21-D només van assolir el 7,45% dels vots, molt per sota del 21,66% de la coalició puigdemontista. Negociar vol dir assumir la democràcia i superar el discurs de l’extrema dreta. El que passa a Catalunya no és gens extraordinari. Arreu del món hi ha conflictes com el nostre, prenguin la forma que prenguin, que no es resolen, com també passa aquí, per la intransigència dels poderosos, aquells que els filòsofs de la intempèrie no saben identificar perquè no responen a la interpretació economicista del món.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Jordi Galves
Diari de la revolta (66) L’espectacle ha de continuar Jordi Galves