La societat civil i la política

1. Política i societat civil. El 1901 el catalanisme va esdevenir polític. Fins llavors s’havia dedicat a refer la llengua i la cultura catalanes i a denunciar les polítiques estatals que considerava que lesionaven Catalunya. El Memorial de Greuges de 1885, que la convenció historiogràfica considera com el punt d’arrencada del moviment, no era gaire més que una denúncia de la societat civil catalana adreçada al rei, a l’estil dels greuges de les antigues corts catalanes. Era una manera, diguem-ne antiga, de protestar. Es protestava pels acords comercials amb la Gran Bretanya, l’anomenat modus vivendi, el qual es considera que podia lesionar molt greument els interessos industrials catalans, i denunciar les bases del projecte de Codi Civil espanyol que podia implicar la desaparició del dret civil català. Però després de la pèrdua de les darreres colònies espanyoles, tot va canviar.

La reunió per aprovar el Memorial va tenir lloc a la Llotja, una entitat catalanista fundada el 1882. Era presidida per Frederic Soler, Pitarra, però liderada, a la pràctica, per Valentí Almirall, el gran prohom del republicanisme federal que havia trencat amb Francesc Pi i Margall pel catalanisme, del qual en seria el gran definidor. La Llotja també va ser la seu del Centre Català, que és considerat el primer grup catalanista. El 1901 el catalanisme va deixar de remugar i es va decidir a fer política a les Corts i als ajuntaments. I d’aquí va sortir la candidatura dels “Quatre Presidents”, que va arrasar en les eleccions legislatives del 19 de maig d’aquell any. Els candidats eren els expresidents de la Societat Econòmica Barcelonina d’Amics del País (Dr. Robert), del Foment del Treball Nacional (Albert Rusiñol), de l’Ateneu Barcelonès (Domènech i Montaner) i de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial (Sebastià Torres). Per entendre’ns, dos think-tanks, una societat cultural i la patronal.

2. L’ANC i Òmnium. La societat civil catalanista d’avui, transformada en sobiranista, no té l’abast de la societat civil que va donar peu al catalanisme polític conservador. I no ho dic tant per l’orientació ideològica, que és evident que no hi té res a veure, sinó pel seu potencial popular, ja que sovint es parla de la societat civil per contraposició al concepte de societat política, que és aquella formada per l’entramat d’institucions públiques i polítiques. Quan els mitjans de comunicació parlen ara de la societat civil, no es refereixen al conjunt d’associacions, entitats i institucions no polítiques que pretenen desenvolupar una activitat social de caràcter educatiu, cultural, sociopolític, sindical, etc., sinó a l’ANC i a Òmnium. Són les dues entitats que van mobilitzar l’independentisme durant la dècada sobiranista de l’anomenat procés. La seva missió no ha consistit a intervenir entre la comunitat i el poder, fins i tot, de vegades, en un sentit de suplir la manca assistencial de l’Estat, sinó que ha sigut directament política. Més enllà de la injustícia derivada del seu empresonament, els Jordis van ser detinguts i jutjats per unes accions inequívocament polítiques al capdavant de l’ANC i Òmnium.

Ja no som a l’any 1901 i no es tracta de crear cap partit nou. Només cal trobar els dirigents polítics que estiguin disposats a liderar-ne un, entre els que ja existeixen, que no actuï condicionat per la derrota i que no faci volar coloms amb propostes antisistema o amb un radicalisme artificial, però que sigui inequívocament independentista

Quan Jordi Cuixart va declarar, després d’haver estat indultat, que havia arribat l’hora de plegar, Òmnium ja feia temps que havia anat rebaixant el seu protagonisme polític. Cadascú té dret a buscar una explicació per justificar aquest canvi. La majoria de gent creu que va ser una conseqüència lògica de la proximitat d’aquesta entitat amb Esquerra. Després del 2017, la gestió de la derrota ha estat tan dispar que s’ha carregat fins i tot la pretesa unitat de la societat civil. L’ANC, en canvi, va fer un gir completament diferent, perquè Jordi Sànchez va entrar a la presó com a president d’aquesta entitat i va sortir-ne, també indultat, com a secretari general de Junts. Més clar, l’aigua.

La relació de les direccions de les organitzacions de la societat civil mobilitzada amb els partits sempre ha estat així. Han fet política indirectament però condicionades pels partits. Els "quatre presidents" del 1901 van donar peu a la creació d’un nou partit, la Lliga Regionalista, que seria hegemònic, competint amb els republicans lerrouxistes, fins al 1917. Aquell any és quan va produir-se el que es coneix com a crisi de lideratge per la mort de Prat de la Riba i perquè Francesc Cambó no tenia el prestigi del patriarca de Castellterçol i, a més, li havia sortit un competidor: l’altre Francesc, el futur president Macià. Ell va aconseguir revitalitzar el catalanisme al marge del règim corrupte de la Restauració al qual s’havia encadenat la Lliga. 

3. La nova junta d’Òmnium i les eleccions a l’ANC. Jordi Cuixart va deixar de ser president d’Òmnium havent complert la promesa que Espanya no decidiria el president de l’entitat. L’ha substituït Xavier Antich, de qui només en sé dir coses bones, que va encapçalar l’única candidatura que es va presentar. Va rebre l’aval de 21.758 vots, que és tan sols un 12% dels 190.056 socis que l’entitat deia tenir a finals del 2021. Un gran toc d’atenció al qual estic segur que els nous responsables, situats encara més a l’esquerra que Cuixart, sabran valorar. Òmnium ha deixat els carrers per tornar a les campanyes, bellament dissenyades, d’anys enrere. Els costarà de trobar el to, perquè, a diferència de l’ANC, la pulsió política dels nous dirigents és molt menor. No és que em sembli malament. Només constato un fet que pot veure tothom. A més, les dues entitats ja fa temps que caminen separades. El problema que pot tenir Òmnium és que va créixer, precisament, perquè es va convertir en una de les entitats impulsores del procés. Ara pot passar que Òmnium vagi perdent socis i retorni als 50.000 que deia tenir el 2015, quan Cuixart va substituir Muriel Casals, després del breu interinatge de Quim Torra, amb 5.450 vots a favor dels 5.719 vots emesos.

Del 10 al 14 de maig d’enguany (les coincidències de calendari sempre m’han fet gràcia), se celebraran les eleccions a l’ANC, a les quals l’actual presidenta, Elisenda Paluzie, no es presenta. El passat 26 d’abril es va fer pública la llista definitiva de candidatures al secretariat nacional i els socis hauran d’escollir 77 nous secretaris. L’elecció del president o presidenta és, doncs, indirecta. La competitivitat és en aquest cas, a diferència d’Òmnium, aferrissada. No és el mateix Uriel Bertran que Dolors Feliu, o Jordi Pesarrodona que Ada Ferrer-Carbonell, com tampoc no és el mateix el jove Anthony Corey Sànchez que el sènior Julià de Jòdar. La diversitat política i ideològica és molt alta, que és el que hauria de caracteritzar una entitat així.

L’ANC és, tanmateix, en una cruïlla plena d’incerteses. El full de ruta que va aprovar l'entitat mesos enrere denunciava “la manca de respecte” de les forces independentistes a la voluntat dels electors i per això l'ANC no descartava impulsar una “llista cívica” en el futur. De veritat que aquest és el problema? No ho crec. El primer que caldrà que resolgui és l’encaix amb el Consell per la República, perquè les coincidències entre les dues entitats són evidents, i perquè estem en un període de reconstrucció que possiblement ens ha fet retrocedir fins als temps de les consultes populars. Ja no som a l’any 1901 i no es tracta de crear cap partit nou. Només cal trobar els dirigents polítics que estiguin disposats a liderar-ne un, entre els que ja existeixen, que no actuï condicionat per la derrota i que no faci volar coloms amb propostes antisistema o amb un radicalisme artificial, però que sigui inequívocament independentista. La societat civil ja té prou feina a reorganitzar-se.