Els arquitectes Ronald Rael i Virginia San Fratello han desafiat Donald Trump i la seva política migratòria. Aquests dos professors de la Universitat de Califòrnia (Berkeley) i de la Sant José State University, respectivament, que a més són socis en el seu propi taller d’arquitectura, van decidir instal·lar tres balancins de color rosa, semblants als que hi ha als parcs públics, amb la peculiaritat que l’eix i punt de suport que permet fer el balanceig és el mur que separa Mèxic dels EUA. La idea era aquesta. Els arquitectes volien demostrar que els nens i les nenes d’una banda i de l’altra de la tanca no són tan diferents, que el que passa a una banda de la frontera repercuteix en l’altra. Tenen raó. La globalització és això, li agradi o no a un dels presidents més reaccionaris que ha tingut darrerament els EUA. A més, com s’explica de l’acudit d’aquell pagès polonès que vivia a la frontera amb Rússia i va triar continuar pertanyent a Polònia perquè la seva dona creia que a Rússia hi feia massa fred, el sol abrasador que escalfa l’asfalt de Ciudad Juárez, a Mèxic, i Sunland Park, als EUA, és exactament el mateix.

No és una acció merament reactiva. Rael i San Fratello van idear l’acció el 2009, quan van posar en marxa el projecte “Teeter-Totter Wall”. Han trigat una dècada a poder instal·lar-hi els balancins. Els ha ajudat la Universitat però, sobretot, una ONG, especialitzada a cercar solucions arquitectòniques assequibles, anomenada Chopeke. El món de la solidaritat no té fronteres. No n’hauria de tenir, tot i que sovint els prejudicis ideològics malmeten grans iniciatives. Ho he vist a la UNESCO i en l’àmbit de la cooperació. Aquest no és el cas. La conjuntura ha afavorit que l’acció de col·locar aquests tres balancins de color rosa hagi tingut la repercussió que ha tingut. El populisme de Donald Trump enutja fins i tot els conservadors més sensats. Però la idea de fer jugar junts la canalla de totes dues bandes del mur va sorgir deu anys enrere per expressar la interconnexió entre els humans i fins a quin punt el que fan uns afecta els altres.

Viure junts entre persones diferents és una oportunitat. Com més units estem, sense imposicions, més evident és la peculiaritat de cadascú, més clar resulta que tots som diferents

Si fa una dècada Rael i San Fratello es van disposar a tirar endavant una iniciativa com aquesta és perquè el racisme i l’apartheid promogut per les autoritats dels EUA ja eren ben palesos el 2009. Qui era llavors el president dels EUA? Aquell era el darrer any de la presidència d’un altre president republicà, mentider i analfabet, que va embolicar els EUA en una altra guerra nefasta. El 26 d’octubre del 2006, George W. Bush va signar l’anomenada “Llei del Mur”, promoguda pel congressista republicà Peter King —conegut com “el rei de la islamofòbia”—, mitjançant la qual s’ordenava la construcció d’una doble barrera en diversos trams de la frontera amb Mèxic per posar fre a la immigració il·legal que una part dels estatunidencs considera un dels problemes més seriosos que ha d’afrontar els EUA. L’apel·lació a la seguretat de les fronteres va servir perquè el govern federal passés de destinar 4.600 milions de dòlars per prevenir la immigració als 10.400 milions entre el 2001, primer any del mandat Bush, i el 2006. A més, l’administració Bush preveia que a finals del seu mandat, l’any 2008, la Guàrdia Fronterera estaria en disposició de duplicar les 12.000 detencions i deportacions d’immigrants d’aquell moment amb una correcta aplicació de la nova llei. L’eslògan de Trump, “America First”, encara no circulava, però la filosofia ja estava ben estesa. No hi ha res que passi perquè sí. Tot moviment té un precedent. El populisme no neix com un bolet aïllat. El conservadorisme —de dreta o d’esquerra— n’és la llavor.

Les actituds cavernícoles no són patrimoni tan sols dels republicans. Enguany hi ha eleccions a la Cambra de Representants i un jove demòcrata, afrollatí i gai, actualment representant del districte del Bronx al consistori de Nova York, es postula per accedir-hi. Tot i que era previsible que Ritchie Torres hagués rebut les crítiques homòfobes i racistes del president Trump, en la línia de la piulada que va dedicar a les quatre congressistes demòcrates d’origen llatí, la realitat és que l’atac més furibund l’ha rebut d’un altre demòcrata, el reverend pentecostal Rubén Díaz, Sr., senador de l’estat de Nova York, i que el 2011 es va oposar clarament a la legalització del matrimoni gai. Torres va ser el primer polític que accedia a l’Ajuntament sense amagar la seva orientació sexual. Però és que en el seu cas, s’hi ajunta tot. És negre, llatí i gai. Què més podien demanar els que el critiquen? I això que Díaz també és descendent de porto-riquenys i té la pell fosca. Les ideologies sovint són més “assassines” que no pas els prejudicis racials i sexuals.

Rael i San Fratello són dues persones voluntarioses que amb poca cosa estenen la solidaritat extramurs. Ja ho deia Martin Luther King: “Hem après a volar com els ocells, a nedar com els peixos, però no hem après l’art de viure junts, com germans”.  No em considerin naïf, si us plau. Viure junts entre persones diferents és una oportunitat. Com més units estem, sense imposicions, més evident és la peculiaritat de cadascú, més clar resulta que tots som diferents. La pluralitat no pot ser mai un conflicte. És la solució. Creguin-me.

Tian Riba
Opinió Roger Ailes Tian Riba
Agustí Colomines
opinió Eleccions? Agustí Colomines
Ull de l'Agulla Un balancí que travessa fronteres El Nacional