Carles Viver i Pi-Sunyer es va equivocar. I la seva equivocació va fer anar pel pedregar tots els independentistes. No l’acuso de res. D’idealisme, en tot cas. D’un excés de confiança amb el sistema “democràtic” espanyol. Potser la motxilla de jurisconsult, d’antic vicepresident del Tribunal Constitucional espanyol, va fer que cregués que era possible una transició de “la llei a la llei” sense cap cost. Aquest era el full de ruta de qui va ser el comissionat per a la Transició Nacional que va ser destituït amb l’aplicació del 155 sense que passés res de res. Ara que els conservadors —els que reclamen moderació sense aportar cap alternativa— es dediquen a desqualificar l’independentisme que no vol tornar a la “normalitat” d’aferrar-se a un “pensament màgic”, haurien de reconèixer que cantar victòria abans de tenir el sac ben lligat sí que va ser un joc de mans. Érem menys el 27-S que ara.

Viver i Pi-Sunyer va imposar una estratègia, perquè malgrat que fracassés davant la força de la repressió era una estratègia, que tanmateix només va aconseguir superar el tràmit parlamentari sense cap efecte posterior. Aquella estratègia, avalada pel Consell Assessor de la Transició Nacional, consistia a propiciar un canvi pacífic mitjançant unes lleis de desconnexió l’aprovació de les quals recordava el procediment que Adolfo Suárez va aplicar a les Corts franquistes per arrencar el vot afirmatiu dels procuradors a la Llei de Reforma Política. Recorden aquell altiu i pinxo Joan Coscubiela que va ser aplaudit a cor què vols per la dreta nacionalista espanyola quan va afirmar que  la llei de transitorietat era una atemptat a la democràcia i a Montesquieu? Estar en contra de la independència de Catalunya va portar-lo a refusar una estratègia pacífica de desconnexió amb els mateixos arguments que els ultres s’oposaven a Suárez. Els franquistes també brandaven la llei per oposar-se al canvi.

“Catalunya es constitueix en una República de dret, democràtica i social”. El primer article de la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República era, de facto, la declaració d’independència que el Govern s’havia compromès a tirar endavant si en el referèndum que s’estava organitzant s’imposava el sí. Poc abans de la una de la matinada —ja era 8 de setembre— la llei va quedar aprovada al Parlament en una votació sense els partits unionistes i amb els únics vots en contra de CSQP. Aquella era la principal promesa electoral de JxSí: una llei que substituïa la Constitució espanyola i que ho havia de canviar tot. No es va arribar a aplicar mai. Aquest va ser el gran problema. Dos mesos abans, els partits independentistes havien acordat separar la llei del referèndum de la de transitorietat, precisament per diferenciar entre un moment i l’altre. Entre l’estratègia i el mitjà per arribar a la proclamació de la República. Tampoc no va servir de res.

La intransigència dels governants espanyols només es pot combatre amb la força dels principis democràtics. No ens calen més màrtirs

El referèndum es va celebrar, malgrat els 10.000 policies que es van traslladar a Catalunya, i es va guanyar. No soc un fonamentalista en aquesta qüestió, perquè sé que la solució democràtica d’aquest conflicte segurament acabarà amb l’exercici del dret a l’autodeterminació i, per tant, amb la repetició del referèndum, aquesta vegada acordat. Però el que l’independentisme no pot oblidar de cap manera és que l’1-O va existir i va ser la més gran demostració de desobediència civil i no violenta que hagi existit mai a la Catalunya contemporània, un país dominat al llarg de la història recent per les bullangues, les dictadures, les setmanes tràgiques, les guerres civils, les revoltes, i els cops d’estat. La reacció violenta de l’Estat contra la “revolució dels somriures” podria provocar que algú arribés a conclusions no desitjables. La intransigència dels governants espanyols només es pot combatre amb la força dels principis democràtics. No ens calen més màrtirs. Ja fem prou amb polítics que no es dobleguin.

Fracassada, doncs, l’estratègia de Carles Viver Pi-Sunyer, a qui ja se li ha reconegut l’esforç amb la concessió de la Medalla d'Or de la Generalitat que va rebre de mans del president Torra, fora bo que comencéssim a pensar en l’articulació d’una estratègia nova basada en la ruptura. La ruptura de veritat i no la “ruptura pactada”, que va ser un invent dels comunistes per maquillar l’evident impossibilitat de l’oposició democràtica de derrotar el franquisme. És tan evident que no hi va haver ruptura, que ara el nou Ajuntament de Madrid, dominat pel trifachito, vol col·locar una placa per homenatjar l’almirall Carrero Blanco, el cap del govern de la dictadura que va saltar pel aires per l’efecte d’una bomba. A Alemanya els que van atemptar contra Hitler reben homenatges, a Espanya, en canvi, el franquisme està tan arrelat a l’Estat que a la primera oportunitat que veu treu pit per reivindicar-se i reivindicar els seus ídols. Que equivocada que està Carmena! L’extrema dreta espanyola no va morir amb Franco.

L’estratègia de ruptura, que ha d’anar acompanyada d’una desestabilització permanent de l’Estat, no pot estar condicionada per les tàctiques sectàries que van portar l’independentisme al llindar del penya-segat abans de l’1-O i posteriorment. La coalició PSOE-UP no és cap oportunitat per a l’independentisme. Sobretot perquè els socialistes han assumit com a propis els criteris del deep state sobre la resolució del conflicte sobiranista. Els diputats independentistes no han de sortit al rescat d’un govern que no aporta cap solució per a Catalunya. Es pot fer cas al portaveu d’Esquerra, que ja ens ha confessat que el seu independentisme és circumstancial, o als involucionistes de JXCAT, atemorits per la repressió, però llavors caldrà admetre que l’Estat els ha derrotat. I si fos així, si l’actual generació de polítics no es veu en cor de resoldre el que ells mateixos van començar, la dignitat hauria de fer que dimitissin per deixar pas a nous lideratges. La pitjor derrota és la rendició.