Divendres de la setmana passada vaig fer una conferència a la Universitat de Girona, convidat per la professora Gemma Ubasart, del Seminari Permanent de Ciència Política. Havia de parlar de catalanisme i identitat nacional. Vaig esplaiar-me tant com vaig poder i la tarda va acabar amb preguntes dels alumnes, incloent-hi una d’una noia que parlava el català amb un accent inequívocament de l’Est. Les aules, universitàries o no, són avui dia l’expressió de la diversitat etnicocultural.

Vaig tornar cap a Barcelona amb l’AVE de les 18.54 h. Provenia de Lió i anava ple com un ou. Em va estranyar que anés tan ple, potser perquè m’he acostumat a les restriccions de la pandèmia. Però la gernació era tanta, que el seient que tenia reservat estava ocupat. El revisor anava amunt i avall col·locant gent. També es va dirigir a mi i em va dir que em buscava un lloc. I així va ser. Em va asseure al costat d’una noia rossa, que molt amablement va retirar del seient lliure la bossa que carregava plena de roba. Tenia l’ordinador obert i observava un mapa on destacava la capital de Lituània, Vílnius, envoltada d’altres ciutats el nom de les quals no vaig detectar perquè estaven escrites en ciríl·lic.

Com que el trajecte de Girona a Barcelona és curt i no érem al vagó del silenci, vaig aprofitar l’estona per parlar amb un amic per videotrucada. El telèfon em lliscava a la tauleta. Llavors la noia va oferir-me l’estoig de tela del seu ordinador. Cadascú va continuar capficat en les seves coses, fins que vam arribar a Sants. Quan vam aixecar-nos per sortir, la noia va preguntar-me, amb un anglès correcte, si jo vivia a Barcelona i on. Li vaig respondre, a més d’agrair-li que m’hagués ofert l’estoig. Aquí es va acabar la conversa. El revisor anava de bòlit. Es va aturar al meu costat i vaig veure com des del mòbil posava en marxa una gravació amb una descripció, en castellà, “text per emetre en ucraïnès”. Va ser en aquell moment, quan no podia fer marxa enrere i la noia ja havia baixat del tren, que vaig adonar-me de quina mena de passatgers omplien a petar aquell compartiment. Durant tot el viatge havien estat callats com un mort.

Aquesta onada de refugiats és culpa, en primer lloc, de Putin, que és qui ha decidit envair Ucraïna. Però també és culpa de la UE, que no ha sabut aturar la guerra

Quan vaig baixar a l’andana, la presència d’un munt de voluntaris de la Creu Roja em va deixar clar qui era aquella gent que arribava a Barcelona en tren i discretament. A fora hi havia unes quantes persones que brandaven cartells i també càmeres de televisió. Em va fer ràbia haver estat tan eixut amb aquella noia que, segurament, cercava una mica de confiança. Està clar que tots els refugiats tenen motius per estar espantats, sobretot perquè fugen de les bombes i del terror. Així i tot, els refugiats ucraïnesos han tingut més sort que no pas els refugiats que arriben, posem per cas, de Síria, Burkina Faso o del Iemen. El tracte amable que la Unió Europea dona als ucraïnesos és gràcies a l'aplicació d'una directiva europea que feia vint anys que esperava als calaixos i que no s’havia desplegat fins ara. És un tracte just, si bé és inversament proporcional a la protecció militar que la UE els ha ofert perquè no haguessin de marxar de casa. Aquesta onada de refugiats és culpa, en primer lloc, de Putin, que és qui ha decidit envair Ucraïna. Però també és culpa de la UE, que no ha sabut aturar la guerra i, un cop ha esclatat i el govern Zelenski ha aconseguit contenir l’avanç de les tropes russes, no li ha donat el suport logístic per acabar amb l’agressió russa. La por —o aquesta és l’excusa— que Putin estigui disposat a provocar l’holocaust nuclear ha omplert Europa novament de desplaçats que s’escampen per tot arreu.

Ucraïna és Europa, Rússia només ho és a mitges. Aquestes coses compten quan els europeus prenen decisions. La incapacitat europea per mediar en els conflictes armats està més que provada. Als Balcans ja es va poder constatar. Per buscar un acord en un conflicte cal tenir voluntat d’arribar-hi, però, sobretot, cal tenir una política comuna. El pes dels estats en la presa de decisions de la UE fa que, sovint, sigui inoperant. Si la UE és incompetent per fer de mitjancer en els conflictes nacionals que tenen plantejats diversos estats membres, què es pot esperar davant un conflicte com aquest? Al final, ja ho veuran vostès, la Xina, dominada per una voraç dictadura marxista-capitalista, aprofitarà l’ocasió per esdevenir protagonista d’una mediació que un paio tan destraler i sectari com Josep Borrell és inapta d’encarrilar. El problema no és ell, sinó els caps d’estat i els primers ministres d’una UE gerontocràtica, burocratitzada i sense projecte. No és que ho celebri, evidentment, només ho constato. Voldria que la integració europea fos real. Els britànics van fer molta demagògia en plantejar el Brexit, però la UE tampoc no va fer-ho bé i, a més, va reobrir el conflicte d’Irlanda del Nord. Entre els mandataris europeus hi havia brexiters camuflats, com ara hi ha qui fomenta que s’allargui la guerra russo-ucraïnesa per obtenir-ne beneficis comptables.

Tornem a la qüestió dels refugiats i les persones desplaçades. Arran de la crisi migratòria del 2015, es va arribar a escriure que Europa vivia en primera persona una tragèdia de dimensions globals. Sempre vaig trobar-ho exagerat, perquè la Guerra dels Balcans de 1991-2001 ja va ser un desastre humanitari de primer ordre i va generar una onada de solidaritat, almenys a Catalunya, inigualable, només comparable amb la mobilització actual. Ho han explicat molt bé, per citar un sol exemple, els autors dels llibres, coordinats pel meu amic Jordi Tolrà, Refugiats als Balcans: Una experiència de solidaritat universitària (2002) i Refugiats de guerra en el món (2004), que en el darrer inclou els efectes devastadors i migratoris dels conflictes al Sàhara, la regió dels Grans Llacs, Afganistan o Guatemala. En la crisi dels refugiats sirians, Moscou també va ser-ne protagonista, perquè va saber aprofitar la recurrent ineficàcia europea per plantejar a França, especialment després dels atemptats de París del 13 de novembre, una aliança per combatre l’islamisme. Això va permetre a Putin apuntalar el règim autoritari de Bashar al-Assad, a qui va oferir cobertura aèria per als combatents sirians, que també rebien el suport d’unitats iranianes i membres de Hezbollah del Líban. Això va amagar que el principal responsable de la crisi de refugiats era, precisament, el mateix règim, que atacava la població civil. La intervenció russa va agreujar-la. La ferida encara ara és oberta.

En aquell conflicte ja va quedar demostrat que la UE era ineficaç per posar fre a la violència. I els senyors de la guerra van fomentar la desesperació. Els refugiats sirians arribaven a Europa en unes condicions molt precàries. A Alemanya, el país que més generosament va acollir refugiats, es va produir un fenomen espantós. Segons l’Oficina Federal d’Investigació Criminal (BKA), el juliol del 2016, 8.991 refugiats menors d’edat que havien arribat a terres alemanyes el 2015 no se sabia on eren. Estaven desapareguts. Els refugiats ucraïnesos, en canvi, arriben en classe turista, si més no a Barcelona, perquè són europeus i cristians, cosa que els dona un avantatge respecte dels bosnians que van arribar als anys noranta i no cal dir dels sirians. Aquests refugiats eren sobretot musulmans. En el Tractat de Lisboa s’afirma que la UE ha de vetllar pel “respecte de la dignitat humana, llibertat, democràcia, igualtat, estat de dret i respecte dels drets humans, incloent-hi els drets de les persones que pertanyen a minories”. Tots sabem que mentre no canviï l’actual ordre mundial, tot això és retòrica bonista. Com més s’allargui la guerra d’Ucraïna, més refugiats provocarà i els europeus en sortiran escaldats. Està molt bé acollir i vetllar pels drets humans dels refugiats. Estaria millor que la UE —i que tots nosaltres li ho exigíssim amb més determinació— s’hagués avançat al drama dels refugiats amb una política de distensió del conflicte.