“Catalunya és un fet i no una qüestió. És una realitat i no pas un conflicte”. Aquest és el resum d’una de les parts de què constava la ponència, presentada  per Josep Termes en un col·loqui d’historiadors de l’any 1974, sobre els “problemes d’interpretació” del nacionalisme català. L’altra tesi de Termes, la més coneguda, és aquella amb la qual va defensar les arrels popular del catalanisme per contraposició a la interpretació marxista que en donava la paternitat, seguint el guiatge de Stalin, a la burgesia catalana. El comunistes catalans dels anys trenta, en les dues versions, stalinista i trotskista, van empassar-se l’ham que Catalunya era un conflicte per a Espanya i no pas una realitat nacional. Plantejat com un conflicte, com un expedient, com un problema, està clar que Catalunya no tindrà mai remei. Quan algú se sent dominat és normal que plantegi un conflicte. Ara bé, el conflicte és la dominació i no pas la resistència. Els irredempts són insurrectes per pura necessitat. No poden ser una altra cosa si oposen resistència a la repressió o a l’assimilació.

“Com definirien vostès el Perú?”, vaig preguntar aquesta mateixa setmana a un grup d’alumnes d’aquest país al quals explicava què és Catalunya. Una noia em va respondre decidida: “El Perú és una societat multicultural”. I multinacional, també?”, vaig repreguntar. I ella em va fer que sí amb el cap. A tots el “multis” que jo anava plantejant-li (multilingüístic, multiracial, etc.), ella responia que sí. Al final vam arribar a la conclusió que el fet que el Perú fos una societat diversa no era necessàriament una font de conflictes. Gestionar la pluralitat és un dels gran problemes del món, però és la solució als conflictes. Isaiah Berlin, un dels historiadors de les idees més interessants del segle passat, deia que “és més interessant llegir els enemics que els amics perquè posa a prova les nostres defenses en descobrir les seves febleses”. I això ho deia perquè estava convençut que les persones que creuen en l'existència d’una sola veritat i que no n’hi ha cap altra, en una solució exclusiva per a tots problemes, que la solució als problemes s’ha de forçar de qualsevol manera perquè només així s’aconseguirà la salvació de la classe a la qual pertanyen, del país d’on són, de l’església que els acull, de la societat o del partit dels que són membres, a la fi contribuirà a crear una situació en la qual es vessarà sang, la sang dels que s’oposen a aquesta visió unidireccional de la convivència.

La història no té guió, deia el mateix Berlin. Res no està escrit. És l’acció de les persones el que transforma les coses o els escenaris polítics. La història és conflicte, per tants. Marx va ser-ne el gran teòric. Però una cosa és que les societats avancin o  reculin a conseqüència dels conflicte i una altra que una societat o un país siguin intrínsecament un conflicte. Catalunya protagonitza des de fa anys, des de fa segles, un conflicte amb l’Estat espanyol. És un conflicte provocat per la manca de reconeixement nacional de Catalunya. Qui és més conflictiu, aquell que no reconeix el “multi” intrínsec de les societats complexes i plurals o el que reclama ésser reconegut? La resposta seria òbvia si no estiguéssim dominats pel fanatisme. Pel nacionalisme de “La Roja”, per entendre’ns. Qui és més conflictiu, el que difon un relat d’odi o el que se’n protegeix? Si hi pensen desapassionadament, la resposta és òbvia. El conflicte de Catalunya amb Espanya planteja, d’entrada, un problema d’interpretació. Simone de Beauvoir, assegurava que “el problema de la dona sempre ha estat un problema d’homes”. Evidentment. Són els homes els que converteixen en conflictiva la feminitat i obliguen les dones a lluitar per ser reconegudes i ocupar l’espai que els pertoca en un societat d’iguals. Són els homes els que converteixen les dones en doblement invisibles, de la mateixa manera que unes nacions n’oprimeixen d’altres i els neguen el reconeixement i fins i tot l’espai públic.

La “Qüestió” catalana no existeix. Només pren forma en el cap dels que no saben encarar el gran problema del món contemporani, que no és altre que la llibertat. No es tracta que ningú s’immoli per aconseguir la llibertat, que era una de les preocupacions de Berlin quan rumiava sobre la llibertat, n’haurien de tenir prou en ser conseqüents amb els ideals. Com podem convertir en natural el que els lliberticides consideren una anomalia? El gran Berlin també afirmava que si ho fixem bé ens adonarem que “els nens no fan cas del paisatge. L’accepten i prou. L’amor per la natura arriba més tard, amb la joventut”. I qui diu la natura, diu la llibertat, oi? A Catalunya encara esperem que es converteixi  en normal a Espanya el que el règim del 78 no ha sabut transmetre a la societat espanyol nascuda sota la Constitució i l’estat de les autonomies. Cal que la societat espanyola aprengui a respectar el “multi” que la meva alumna peruana accepta com el més natural del món. Ella en sap més que el seu compatriota Mario Vargas Llosa, atiador de discòrdies des que porta a la butxaca el passaport espanyol. El dia que l’amor a la democràcia sigui real a Espanya, llavors la “Qüestió” deixarà de ser una nosa per al espanyols.