Soc professor de la Universitat de Barcelona des de l’any 1991. Hi vaig accedir com a professor substitut i a poc a poc vaig anar consolidant-me amb tota mena de contractes fins que el setembre del 2001, quan estava a punt de fer els 44 anys, vaig guanyar una plaça de professor titular. Van ser deu anys de travessia del desert, d’un viacrucis relativament mortificador, però que no m’angoixava, la veritat. Esperava el meu torn. El sistema de promoció era medieval i es basava en la influència dels catedràtics. Com explica i justifica sense embuts Jordi Llovet en els seus llibres que parlen de la universitat i dels seus mestres, la jerarquització, gairebé aristocràtica, del professorat convertia els catedràtics en els principals contractistes del personal jove que anava pujant en l’escalafó fins que li tocava un ascens. De fet, les grans baralles a la universitat —i les enemistats que més perduren en el temps— tenen més a veure amb les acusacions creuades entre professors que s’han sentit damnificats per la força “bruta” del catedràtic-padrí contrari. No em reca confessar, perquè aquestes eren les regles del joc en aquell moment, que soc professor universitari gràcies a la “protecció” dels catedràtics Josep Termes i Rafael Aracil.

Aquesta manera de fer no m’ha agradat mai, encara que m’hagi beneficiat. És possible contractar d’una altra manera, com es demostra en moltes universitats estrangeres, i que el que compti sigui el mèrit i no pas la capacitat de maniobra d’un catedràtic per aconseguir el seu propòsit. El meu pas per l’Escola d’Administració Pública de Catalunya va fer que m’endinsés com mai en les normes per fer contractes, seleccionar el personal i coses que no eren pròpies d’un universitari. Em va fer reflexionar molt sobre el principi d’equitat, transparència, mèrits, etcètera, que són fonamentals per evitar la prevaricació. Mai com en aquest període vaig veure tan clar que durant anys la contractació a la universitat tenia un punt, si més no d’entrada, de desviació del deure de preservar el principi d’igualtat en la participació en els concursos públics de qualsevol aspirant. Llavors aquesta manera de fer afectava tot l’escalafó universitari.

Quan llegeixo les notícies sobre la posició que ocupa cada universitat catalana en els rànquings mundials, estriparia el diari. El sistema universitari català s’enfonsa i uns es miren el dit en comptes d’observar l’eclipsi de la Lluna

Tot això va canviar molt fa uns anys, sense que es perdés, però, el costum de la maquinació per darrere a l’hora de contractar algú, com es demostra amb el nombre creixent de denúncies sobre la qüestió. Tot i això, el sistema de contractació va canviar perquè els catedràtics ja no eren el que havien sigut, com se’n lamenta amargament Llovet, i el seu poder es va anar reduint a mesura que els departaments invertien la piràmide i allà on anys enrere només hi havia un o dos catedràtics, a la dècada dels 2000, ja n’hi havia quatre, cinc o sis. Per ampliar la ràtio de catedràtics calia, també, ampliar les plantilles de professors i així és com es va començar a fer gran la bola que va portar al col·lapse econòmic universitari actual que, a més, està crònicament mal finançat i és mastodòntic. Saben vostès qui va rebre el 29è doctor honoris causa de la Universitat de Lleida (UdL), l’any 2011, tot i que el rector d’aleshores era un antipujolista acèrrim? Jordi Pujol! L’argument va ser que “d’aquesta manera la comunitat universitària reconeix el seu ‘paper decisiu’ [de Pujol] en la creació de la UdL, la Universitat de Girona i la Rovira i Virgili de Tarragona, ara fa 20 anys per donar resposta a una demanda social i contribuir al reequilibri territorial”. La crisi que van provocar en el sistema universitari les decisions que es van prendre quan es van crear aquestes universitats (i moltes més) i es va multiplicar la burocràcia —i els professors a Catalunya van haver d’aguantar la doble fèrula derivada de la legislació espanyola i de catalana—, és ara de tal magnitud que ningú veu la sortida al túnel.

L'estudi Professorat associat. ¿Experiència professional o precarització? Anàlisi de l’evolució del professorat associat de les universitats públiques espanyoles 2009-2019, elaborat per l'Observatori del Sistema Universitari, ha constatat que a Espanya hi ha 25.000 professors associats, un 30% dels quals treballen en universitats catalanes. En només sis anys, l’ús d’aquesta mena de contractes a precari ha crescut a Catalunya un “espectacular” 38%, i ara mateix el 44% dels professors universitaris dels centres públics catalans són associats. Un de cada deu professors associats d’Espanya treballa a la UB. Aquesta és la conseqüència de la “política universitària” aplicada a Catalunya per aquells que estaven més pendents del llibre de comptes que del model universitari que calia, i que es va agreujar amb la multiplicació de graus idèntics en totes les universitats. S’han creat grans centres de recerca —i n’hi ha que tenen una reconeguda solvència internacional—, però s’ha abandonat la universitat regular, que està infrafinançada, a més de convertir en precari i mal pagat el professorat jove (si és que es pot considerar jove algú que s’apropa als 45 anys). No hem retornat a la jerarquització aristocràtica que enyora Llovet en els seus llibres, gràcies a déu; però ara l’elitisme i la iniquitat es tradueixen en el fet que uns professors associats cobren infinitament menys —esclavatge pur— que un professor com jo i, a més, no veuen la possibilitat de millorar l’estatus per optar per una carrera professional estable com servidor sí que albirava en l’horitzó el 1991.

Les pitjors condicions laborals del professorat no afecten tan sols la docència, atès que, a la llarga, l'aprenentatge dels alumnes empitjorarà si els professors no reben un sou digne, sinó que també impacten en els projectes de recerca, perquè només els professors permanents poden accedir-hi. Quan llegeixo les notícies sobre la posició que ocupa cada universitat catalana en els rànquings mundials, estriparia el diari. El sistema universitari català s’enfonsa i uns es miren el dit en comptes d’observar l’eclipsi de la Lluna. Quan penso en el país que voldria, estic segur que l’actual no el repetiria ni de broma. Per això em malfio dels que em parlen de la República en abstracte, sense un projecte reformista de veritat que l’acompanyi. Ser independentista i conservador és un oxímoron.