Camino distret pel carrer i, de cop, m’atura un polític en actiu. Sense ni dir bon dia comença a esbroncar-me, com si jo fos la seva minyona. Tot i que estic avesat a la mala educació, perquè en el món de l’ensenyament abunda, no acabo mai d’assumir que en el món adult, el dels professionals de la política amb una mica de formació i de cultura, encara predomini l’ànima del cacic, de qui es creu amb el dret de demanar explicacions per tot i, a més, de fer-se la víctima. D’enganyar-se, perquè el més trist és que sovint aquesta mena de polítics es creu que té raó, que sempre té raó, i que la resta de la humanitat és imbècil i ha de caure rendit davant el galons de caporal que porta cosits a la màniga. És l’estil Trump però en versió provinciana.
Les formes de fer política a Catalunya són cada vegada de més baixa estofa, copiada de les pràctiques parlamentàries de Madrid, on personatges com Borrell o Rufián es dediquen a insultar-se en comptes de debatre en profunditat sobre el que sigui: sobre política internacional o sobre la vulneració de la democràcia. Al final, com em va dir també ahir un polític savi, dels que ja no en queden simplement perquè els polítics friquis han arribar a la primera línia, el rebombori que provoquen els insults fa que el públic s’oblidi de què anava la discussió. Al Parlament de Catalunya s’ha hagut de cridar a l’ordre ses senyories després del darrer ple en què Ciutadans va repetir per enèsima vegada l’assetjament contra els diputats dels altres grups. Els espectadors no els poden percebre, perquè l’àudio de les sessions no té so ambient, però sovint els plens van acompanyats d’expressions grolleres i atacs personalíssims.
Les formes de fer política a Catalunya són cada vegada de més baixa estofa, copiada de les pràctiques parlamentàries de Madrid
Des d’Aristòtil la política és la manera d’orientar ideològicament l’organització de la vida social i el govern. I quan dic ideològicament no vull dir seguint disciplines sectàries, pròpies dels partits del segle XX, estructurats verticalment, poc transparents i acostumats a la conspiració, a la falsedat, a mentir, si cal, per sembrar la discòrdia fins i tot entre correligionaris. No és res nou, és veritat. Per no recórrer a un cas nostrat —que n’hi ha, potser no tan espectacular com el que ara els explicaré però igualment penós—, els recordaré l’episodi referit a François Mitterrand que va explicar Jordi Galves en l’article, Orgullosos d’Artur Mas, publicat el març de l’any passat en aquest diari, en què reclamava que l’expresident es retirés definitivament, amb tots els honors, per no entorpir el procés sobiranista. Els fets són aquests. La nit del 15 al 16 d’octubre de 1959, el polític francès va refugiar-se als Jardins de l’Observatori de París, fent veure que havia estat víctima d’un atemptat, mostrant com a prova el seu vehicle, cosit amb set forats de bala. Dies després, quan Robert Pesquet, el seu còmplice, va confessar a la premsa que Mitterrand havia mentit, que tot havia estat un muntatge destinat al victimisme, l’escàndol va ser majúscul. La premsa va trinxar-lo i tothom va pensar que aquell jove polític, que aleshores tenia 43 anys, acabava de cavar la seva tomba. No va ser així. Mitterrand arribaria a ser president de la República francesa entre 1981 i 1995, tot i que va conservar la tendència a l’engany, fins i tot en la vida personal, aprofitant-se dels cabals públics. La premsa del moment va fer-li l’onada.
Com més analitzo què ha estat la política catalana dels últims quaranta anys, més convençut estic que tenen raó els que acusen els polítics del règim del 78 —els que van exercir el poder i molts dels que llavors eren joves assessors o de caps de gabinet o alcaldes i que ara ocupen conselleries que els van balderes— de tenir formes pròpies de la vella política. No és un problema d’edat. És d’estil i de capteniment. De formes d’entendre què significa fer política. I com que la majoria d’aquests polítics no han treballat de res més en la seva vida, ara que la política catalana és un camp de mines no saben controlar-se ni tenen capacitat per gestionar amb intel·ligència el conflicte. I és per això, també, que ningú els té com a referents de res. No tenen idees i només tenen por de perdre la notorietat que dona anar acompanyat d’un escorta. A la gent decent que ha sostingut el sobiranisme a peu i a cavall aquest estil ja no li agrada. Reclama que els aires republicans ventilin per sempre més la política catalana.





Comentaris (18)
Realitat
Fa 2 mesos
Estic d'acord, en part, del que diu l'article, però l'independentisme no pot esperar res de bó d'ERC
| Denunciar comentari
Sr. Colomines, tot aixó es entetindres amb la mediocritat que ens envolta,. Supérenla.
Fa 2 mesos
Recomano veure “The patriot” ( El patriota”) amb el Mel Gibson. Cap camí a la llibertat plena es una línea recta. Superémonos a nosaltres mateixos.
| Denunciar comentari
I jo hi afegiría: que s’en vagin a cobrar del sudor de la seva feina i no dels diners dels seus votants.
Fa 2 mesos
A tots aquests impresentables els paguem els sous nosaltres a canvi de res. No ens fan cap favor. Si no ens representen, A FORA. Sr. Colomines digui els noms. Aixó es para amb transparencia i responsabilitat personal. Quant s’els trobi diguils que s’esperin un moment per poder grabar los, a veure si s’atreveixen. Vosté pot negarlos que l’hi parlin si no estàn disposats a ser responsables de les seves paraules. S’acabat el broquil.
| Denunciar comentari
Margarita
Fa 2 mesos
Defensar ERC después del gran i lamentable tripartit a la Generalitat de Catalunya, (a l'ajuntament de Barcelona crec que sempre han sigut tripartits) ... que va deixar les arques buides ... oblidant que els diners tenien que tornar de Madrid... i que podien retallar sempre... crec que es pot justificable. Altre cosa es tenir-los simpatia i ara pena pel sr. Junqueres. Tot i que a presó i a l'exili, queden ben repartits
| Denunciar comentari
Ferran López
Fa 2 mesos
A "Han de plegar tots": necessitem els partits perquè són els encarregats de la branca institucional del procés. El problema no són els partits, sinó les cúpules (i els quadres quadrats davant les cúpules). Per això parlava de depurar-los.
| Denunciar comentari
Ferran López
Fa 2 mesos
D'altra banda, l'actual degradació de la política principatina és un exemple més del que passa en tota contrarevolució: que degrada el país en tots els camps. Al Principat, això és fruit de la "traïció dels líders", el 27 d'octubre de 2017. Solució? Depurar les cúpules de PDECat i, sobretot, d'ERC, i bastir una direcció col·lectiva consensuada i popularment legitimada que coordini la conquesta de la independència.
| Denunciar comentari
Ferran López
Fa 2 mesos
La motivació de Mitterrand era la següent: fou ell el ministre en exercici que, arran l'inici de la insurrecció algeriana, el 1954, declarà: "Ni el més petit bocí de França sortirà de la unitat nacional". El 1959, en canvi, convenia ser víctima de l'OAS, i era l'últim candidat possible. Per tant...
| Denunciar comentari
Jonas
Fa 2 mesos
No sabía que a las chachas se les pudiera gritar, más bien diría lo contrario y no hago otra cosa que oír gritar a los políticos, oiga que vd. también lo es, de dedazo pero lo es, es curioso que nos hable de tonterías varias sin entrar en nada concreto, que la política de donde sea es un estercolero es algo que por habitual ya lo vemos cómo normal, que el edificio del 78 está poblado por imbéciles es algo que posiblemente tiene que ver con la educación y que el parlament participa de
| Denunciar comentari
Xavi
Fa 2 mesos
Por mucho que patalees, esta vez no engañareis a Oriol. El correcaminos sufrirá una derrota histórica.
| Denunciar comentari
Juli Loras
Fa 2 mesos
És cert, no els tenim de referent de res. Tampoc a vostè.
| Denunciar comentari