L’independentisme no té temps per repetir errors. I cada dia en comet un de nou. El Govern va desfent-se sense empenta ni iniciativa mentre en els antics partits de l’autonomisme revifen les velles disputes per l’hegemonia. I en l’horitzó, la possibilitat que el 28-A els socialistes tornin a treure profit a Catalunya d’aquell “si tu no hi vas, ells tornen” que el PSC (el PSOE, vaja) va fer servir per a les eleccions espanyoles del març del 2008. Onze anys més tard i sant tornem-hi. Com si no hagués passat res. Com si el PSC-PSOE no hagués estat responsable de l’ambient ultranacionalista que s’ha anat imposant a Espanya en l’última dècada. Els dirigents territorials socialistes distorsionen tant o més la realitat catalana que la triple aliança de dretes. No cal fer-ne la llista, perquè des d’Alfonso Guerra, Paco Vázquez, Juan Carlos Rodríguez Ibarra fins a l’aragonès Javier Lambán, les mostres de xenofòbia anticatalana han estat moltes i variades. Amb aquesta mena de gent —i altres indesitjables que es veuen menys però que són igualment perniciosos— no cal comptar-hi. Només cal recuperar, també, les ofensives piulades de Pedro Sánchez contra Quim Torra quan va ser investit president. Menys guapo, va dir-li de tot.

Per tant, l’independentisme hauria de reflexionar una mica sobre què fer davant el 28-A. “Si tu no hi vas, ells tornen”. I tant! Però tornen a Catalunya per ofegar l’independentisme. Em costa de creure que hi hagi cap partit independentista que estigui tan tarat que no sàpiga llegir la realitat del que pot voler dir una victòria a Catalunya del PSC-PSOE en la pròxima cita electoral. Enterraria els presos per una bona temporada, deixaria en els llimbs l’exili i desarticularia el moviment independentista per molt de temps. No em puc creure, doncs, que algú busqui aquest escenari conscientment. Si fos així, llavors sí que tindria raó Jordi Graupera quan proclama a cor què vols que som davant de la generació de la traïció. Perquè, certament, ja no es tractaria tan sols que els actuals dirigents sobiranistes no haguessin sabut gestionar l’1-O, sinó que la reiteració en l’error significaria una altra cosa.

El 28-A serà la primera prova d’estrès per a l’independentisme

El 28-A serà la primera prova d’estrès per a l’independentisme. Les eleccions municipals i les europees seran les següents. I, de moment, l’estratègia triada no augura grans èxits. Partidistes potser sí, ja ho vaig explicar en el darrer article, però per al conjunt del moviment, no. La unitat d’acció és inexistent, més enllà que ERC i JxCat comparteixin el Govern de Catalunya sense que ningú noti cap diferència entre l’acció governamental dels uns i dels altres. No deuen estar tan lluny ideològicament Puigdemont i Junqueras si des del 2015 es repartien el gabinet amb poques dissensions. No conec cap dimissió d’alts càrrecs per motius ideològics. Això vol dir, per tant, que ERC i JxCat podrien anar plegats a Madrid, per exemple, que és, de fet, el que han estat fent Pere Aragonès i Elsa Artadi durant el període de temps que ha durat el govern de Pedro Sánchez.

És que el Govern de coalició, que seria convenient que perdurés fins al final de la legislatura, no sortiria reforçat si tingués a disposició un grup parlamentari compartit a Madrid entre ERC i JxCat? És evident que sí. Però la unitat no la volen els sectaris de les dues bandes, que només pensen en clau de partit. Rufians i Campuzanos, per entendre’ns, liquidadors del procés en les dues variants possibles, no són els únics que treballen per carregar-s’ho tot. Tanmateix, obligar els partits a pactar no és gens fàcil. Em sembla impossible en aquests moments, malgrat que consideri un error no fer-ho. El debat de la unitat s’ha reduït, a més, al món, diguem-ne, que envolta Puigdemont, que està més dividit que mai perquè alguns dirigents actuen com una centrifugadora. Expulsen tota mena de dissidència amb l’empara dels presos.

El món ampli de Puigdemont, que és molt més que això que l’estereotip periodístic redueix al “legitimisme”, està en perill per la vella disputa entre famílies postconvergents que ha contaminat la Crida, per dins i per fora. Si no hi ha qui es decideixi a posar ordre perquè ha entès que la Crida només podria intentar anar a les eleccions reproduint la fórmula del 21-D —o sigui, amb unitat, transversalitat i apartidisme—, el virus de la dissolució entrarà en un cos encara massa tendre. És per això que he votat sí i no a la consulta de la Crida. Vull la unitat, però la vull total, de base, sense negociacions de sotamà. I si no és possible, el millor és no destrossar la Crida per proporcionar un salvavides al PDeCAT. No va néixer amb aquest propòsit.