Viure confinat és una condemna. La majoria de la gent ho veu així. Li ho comento a un amic i em respon amb una reflexió de Pascal, el matemàtic del segle XVII, no es confonguin, que com molts científics del seu temps va esdevenir filòsof. El 2015, Miquel Costa va publicar una magnífica traducció al català de Pensaments, un llibre que Pascal no va escriure mai, però que el 1670 recollia fragments del llegat que el filòsof francès, retornat al cristianisme, va deixar escampats abans de morir. Un dels pensaments més coneguts és aquell sobre la capacitat o no dels humans d’estar sols: “Tots els mals de l’home deriven del fet que no pot estar sol i quiet a la seva cambra”. Certament, a la gent li costa estar sola, sentir-se el batec del cor enmig del silenci. La introspecció ens converteix en hipocondríacs més que no pas en persones més lúcides. No sabem estar sols ni sabem callar, que és la principal virtut de la saviesa. Els savis molt sovint callen, els ximples trenquen el silenci i es passen el dia fent prediccions que, si no es compleixen, tant és, perquè ells escriuran una nova teoria per justificar per què tenien raó malgrat no haver-la encertat.

El meu amic, que és nascut als EUA i és poeta en català i anglès, m’envia una segona frase, aquesta vegada d’un filòsof autocrític i insegur, malgrat la fama mundial que li va arribar postmortem. Deia Franz Kafka que “no necessites sortir de la teva cambra” per conèixer el món. Kafka no contradeia Pascal, més aviat reforçava la tesi que qui no sap estar sol no sap comprendre el que ha de venir: “Queda’t assegut a la taula i escolta. No, no escoltis, només espera, callat, quiet i solitari. Aleshores el món se t’oferirà per ser desemmascarat”. El silenci és la virtut essencial de qui pensa, de qui vol arribar al coneixement mitjançant el diàleg amb ell mateix, i no pas per servar una virtut espiritual. Suposo que per als creients el silenci també deu ser una virtut, però parlo d’una virtut més universal: la del silenci com una forma de modèstia i de fer un favor a la humanitat quan es manté la boca tancada. Tantes teories embafen. Per això segueixo el consell de Kafka i espero en solitari poder desemmascarar el món. Si més no, el món dels impostors, dels doctrinaris, que es creuen que poden predir el futur i encertar-la sempre. Hi ha qui viu amb por de perdre el que creu posseir i no entén que el silenci és l’altaveu d’una possessió màxima: la llibertat.

Vivim de cara al futur, però ens expliquem mirant enrere, excavant en el túnel de la vida, cercant els silencis que ens han fet com som

No hi ha persona més avorrida que aquella que parla escoltant-se i que a cada frase diu que ell és el que en sap més de gairebé tot. No és cap caricatura. He assistit a un munt de sopars i dinars on sempre hi ha un comensal que alliçona tothom amb la seva gran “perspicàcia”. Xerra tant, que no escolta mai ningú. Ni tan sols és capaç de sentir la seva veu quan es desmenteix ell mateix a l’àpat següent. Si s’estigués una estona en silenci, potser copsaria el missatge que li estan proporcionant els altres comensals, més subtils que ell, perquè són menys egòlatres i més llestos. La perspectiva de gènere també compta, perquè les dones estan criades en el silenci des de la infantesa. El silenci, quan som petits, s’imposa a les nenes i el xivarri s’elogia en els nens, que creixen rere una pilota. Personalment, temo més el silenci que no pas els insults. Els ximples insulten, els savis et condemnen amb el seu silenci. El silenci és més contundent que l’insult. I això les dones ho saben.

Quan ensenyava historiografia a la facultat, cada any començava el curs amb una observació del gran Søren Kierkegaard, el filòsof de l’angoixa i el subjectivisme: “La vida només es pot entendre mirant cap enrere, però només es pot viure mirant cap endavant”. És una molt bona definició de per a què serveix la història. Vivim de cara al futur, però ens expliquem mirant enrere, excavant en el túnel de la vida, cercant els silencis que ens han fet com som. Descobrir els silencis és revelar la vida soterrada sense necessitat de recórrer al pèndol del professor Tornasol, aquell personatge de les aventures de Tintín l’itinerari del qual va portar-lo de ser un petit inventor per a concursos Lépine a convertir-se en un físic nuclear. De la golfa, amb el llit abatible i la màquina per raspallar la roba, va passar al laboratori atòmic. No l’encertava mai, com tampoc no l’encerten els que ara prediuen el futur i omplen el confinament de la bona gent amb el soroll de les seves dèries. Cal saber guardar silenci.