Jill Lepore explica en un dels articles inclosos en l’especial de The New Yorker amb motiu del 4 de juliol d’enguany, que la Constitució dels EUA és una de les constitucions escrites més antigues del món i la primera que va ser sotmesa a l’aprovació del poble mitjançant les convencions corresponents amb el conegut lema “We the People...”. I això és tan cert com que la Constitució de Cadis de 1812 va ser la primera Constitució liberal escrita a Europa. I tanmateix, tal com assenyala Lapore, segons James Madison, quart president nord-americà i un dels “pares fundadors” dels EUA, la Constitució “no té més conseqüències que el paper amb el qual està escrita, llevat que hagi estat segellada amb l’aprovació dels destinataris... O sigui les mateixes persones”.

L’Espanya del fonamentalisme constitucional hauria de llegir en anglès i aprendre de la tradició liberal nord-americana

Des de fa anys, però, l’extrema dreta nord-americana s’exclama contra el reformisme al crit de: “No estripeu la nostra Constitució!” És la denúncia esquinçada contra els grans canvis que s’han produït als EUA des d’aquell 1787 i que no els agraden. Sempre hi ha fonamentalistes de la lletra impresa que no entenen que quan una Constitució esdevé una cotilla el millor és estripar el pergamí on està escrita o bé convertir-lo en un souvenir que compren els turistes que fan la ruta del constitucionalisme nord-americà, que comença a Filadèlfia, on va tenir lloc la Convenció.

L’Espanya del fonamentalisme constitucional hauria de llegir en anglès i aprendre de la tradició liberal nord-americana, força més dúctil i eficient que el constitucionalisme espanyol, que darrerament és a mans de magistrats amb un passat tan franquista com el de Rodolfo Martín Villa. És per això que les Corts espanyoles li reten homenatge mentre la presidenta del Congrés del Diputats es nega a deixar intervenir un president, per molt autonòmic que sigui, perquè pugui explicar raonadament, democràticament, què pensa fer l’1 d’octubre, que és quan la majoria parlamentària a Catalunya ha decidit que tindrà lloc un referèndum d’autodeterminació.

La majoria absoluta és la legitimitat del sobiranisme. Aquesta és la legitimitat del procés d’autodeterminació

A la societat dels píxels i la xarxa, on tot pot ser emmagatzemat en un núvol que s’amplia pagant uns quants euros, aferrar-se al pergamí és, senzillament, un acte de desesperació. Els polítics espanyols s’aferren a la Constitució perquè saben, conscientment o inconscient, que Espanya només existeix en tant que és un Estat. La nació dels catalans, com la dels bascos, no ha estat mai aquesta Espanya feta a base de trompades i guerres civils. El País Valencià, les Illes Balears, Navarra i Galícia tampoc no han estat mai nacionalment espanyoles, però l’espanyolisme hi ha penetrat més.

Demà, 4 de juliol, tindrà lloc al Parlament de Catalunya una compareixença conjunta dels dos grups parlamentaris que donen suport al referèndum de l’1 d’octubre per explicar com es farà. També és un acte simbòlic, per “desmentir” els rumors que escampen els unionistes sobre les discrepàncies en el si del bloc sobiranista. Les relacions entre la CUP i Junts pel Sí no han estat fàcils des del 27-S de 2015, quan la suma dels dos grups va obtenir la majoria absoluta. Un cop desactivada la CUP, ara l’unionisme s’inventa unes suposades discrepàncies entre el PDeCAT i ERC. No paren, oi? Els excita el desig que fos veritat.

La majoria absoluta és la legitimitat del sobiranisme. Aquesta és la legitimitat del procés d’autodeterminació. Fins i tot les enquestes encarregades pels diaris unionistes no poden evitar mostrar que la gran majoria dels catalans i catalanes són partidaris de resoldre el conflicte amb Espanya mitjançant un referèndum i que la majoria sobiranista del 27-S es repetiria, amb més vots i tot, per bé que amb un equilibri partidista diferent. L’acte de demà serà un acte patriòtic i els patriotes, si ho són de veritat, no es miren de reüll, sobretot quan qui els amenaça s’oblida d’aquell “Nosaltres el poble...”,  imprescindible per aspirar al consens.