“Què seria de nosaltres sense un bell somni?”. Així fa un vers d’una cançó de Joan Manuel Serrat. Sovint és més fàcil evocar la llibertat amb poesia que assolir-la de veritat. La literatura no pot substituir mai la política. De fet, és la bona política la que inspira la literatura. A la mateixa cançó, Serrat també observa que “per construir un bell somni / el primer que cal és estar despert, / mà ferma per dur les brides / i fer-se un projecte a mida / comptant que tot s'encongeix”. Només els idealistes i els dogmàtics es neguen a admetre que la política, que per naturalesa és l’art de la negociació i l’acord, pot endarrerir els somnis. No hi ha receptes per arribar a la plenitud. Cada cas és un món, però fer política vol dir cercar els mecanismes per convertir en possible el que en realitat només és probable. Anem al gra.

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha gosat proposar celebrar “un referèndum d’autogovern i no pas d’autodeterminació” com a solució a l’actual conflicte entre Catalunya i Espanya. Quin sentit té votar un nou Estatut? Cap. En especial si aquesta proposta arriba l’endemà d’amenaçar el govern Torra que s’aplicaria una altra vegada l’article 155 si no abandonava la ruta sobiranista. L’autonomia colgaria de nou Catalunya en la dependència. Té raó Sánchez quan ressalta que “ara mateix [Catalunya] té un Estatut que no va votar”. Certament, l’Estatut del 2006 és un artefacte avortat i des del 2010 l’autonomia està morta. El cop dels poders de l’Estat contra l’Estatut va trencar el pacte constitucional i es va carregar el règim del 78. Fa vuit anys d’aquella sentència i la ferida sagna i sagna sense parar. És que Pedro Sánchez no sap què ha passat en aquesta dècada? Durant aquest temps, el PP ha actuat d’una manera més bèstia que el PSOE. Però al final, el tripartit del 155 ha aplicat una política de terra cremada sense que els socialistes del PSC s’esveressin per la xenofòbia anticatalana que escampaven dirigents del PP i del PSOE. La campanya de signatures contra l’Estatut va ser el precedent del “a por ellos”. Ara hi tornen, perquè un dia ofereixen diàleg i l’endemà amenacen el Govern amb l’aplicació de nou del 155. Els de la pesta taronja voldrien anar més enllà.

Un dia ofereixen diàleg i l’endemà amenacen el Govern amb l’aplicació de nou del 155

La solució del conflicte amb Catalunya arribarà, inevitablement, amb les urnes, però aquests vots no serviran per aprovar o refusar un nou Estatut. Aquest escenari ja ha caducat, almenys per als sobiranistes. Neutralitzar el moviment independentista durant una generació ja no depèn d’això. Potser s’hi acomodaran uns quants, però difícilment ho farà el gruix social que ha impulsat els partits autonomistes a abraçar l’independentisme. L’exigència d’ara consisteix en reclamar que el govern espanyol acordi amb el govern català la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació. No serà fàcil aconseguir-ho, però caldrà apel·lar a la comunitat internacional per trobar una sortida pactada i acceptar públicament que si els independentistes perdessin aquest referèndum, llavors el PSOE o qui fos tindria la legitimitat per obrir la porta a l’elaboració d’un nou Estatut. Entretant, no és possible acceptar el que s’ofereix. Tan irreal és ara aquesta proposta com un retorn sense més a l’escenari del 27-O.

La reivindicació de l’autodeterminació és viva i inapel·lable. No hi ha cap altra possibilitat. Almenys aquesta és l’exigència de la generació sobiranista actual. No sé què passarà d’aquí a quaranta anys, però en aquests moments el republicanisme català és sobiranista. Qui vulgui tornar a la “normalitat” haurà d’acceptar aquesta premissa. A més, a mesura que l’arbitrarietat, la repressió i l’autisme s’han apoderat de Madrid, més sentit prenen les paraules del cantautor Ovidi Montllor quan assegurava, en ple franquisme, que la raó dels intransigents es va desfent mentre la força dels demòcrates va creixent. Però aquesta força ha de traduir-se en una proposta política. Sense política, insisteixo, no s’assoleix mai l’impossible. L’eslògan “revolució o mort” no serveix per resoldre el nostre cas. Sobretot perquè ningú no està disposat a prendre les armes. L’èpica de la política té molta més poesia que els cants revolucionaris.

Així ha estat sempre. O guerra o política. Els sacrificis personals dels dirigents sobiranistes fa impossible una solució com la que proposa Sánchez. Espanya actua amb la lògica de la guerra. En el cas hipotètic que la proposta de Sánchez fos sincera, per bé que no sigui l’adequada, abans caldria que oferís una solució política als presos i als exiliats. D’entrada ha fet el contrari. El seu vicari a Catalunya, Miquel Iceta, ha amenaçat els presos amb llargues penes de presó si el sobiranisme no es rendeix. Fa feredat que algú que es considera demòcrata pugui dir en veu alta que una sentència judicial pot estar condicionada per l’ambient polític que es respiri al carrer. Als negres també els linxaven públicament per la pressió social dels racistes. Aquesta falta de garanties democràtiques és el que cal denunciar al món. Diversos col·lectius sobiranistes de la societat civil fan una molt bona feina en aquest sentit, però el sobiranisme governamental no sap liderar-ho. Haver creat un comissionat per avaluar els danys del 155 no hauria hagut de servir per això, per exemple? Iceta busca la rendició del sobiranisme i no l’aconseguirà. El seu és un plantejament que retorna a la guerra bruta contra l’Estat democràtic i aquesta és la gran basa del sobiranisme. Avui la preocupació per la mort de la democràcia és mundial.

El republicanisme és avui la causa dels demòcrates a Catalunya i a Espanya i això serà el que eixamplarà la base sobiranista

Als EUA i a la UE, l’esquerra i els moviments de defensa de la democràcia reclamen polítiques que garanteixin els drets humans que els ultraconservadors i els ultranacionalistes volen liquidar. Aquí no. Aquí, i a Espanya, els socialistes s’alien amb els conservadors i l’extrema dreta espanyolista per retallar les llibertats i perseguir els dissidents. El cas català és, també, un conflicte democràtic i cal abordar-lo des d’aquesta perspectiva. Els polítics espanyols i l’extremisme mediàtic l’han provocat. Tant és que Felip VI sigui un reaccionari, la qüestió és que el cap de l’Estat espanyol el 3 d’octubre es va posar al capdavant dels que conculquen els drets dels sobiranistes que van gosar reclamar votar. Han optat per la mateixa via autoritària que els Orban, Erdogan i Putin. El republicanisme és avui la causa dels demòcrates a Catalunya i a Espanya i això serà el que eixamplarà la base sobiranista.

Parlar, negociar, buscar solucions. Tot això és possible i necessari. El govern no ha descartat que el president Quim Torra vagi al Congrés a explicar-se després de la invitació de la presidenta de la cambra, Ana Pastor (PP). Però cal fer-ho sense enganys, respectant la realitat i els anhels de tothom. En un debat d’idees la legalitat és secundària. Si el que es vol és reeditar l’espectacle de l’1 de febrer de 2005 quan Ibarretxe va acudir al Congrés per exposar-hi el seu pla, més val deixar-ho córrer. I entretant, caldrà que el sobiranisme es posi a fer els deures. Si el sobiranisme no aporta reformisme, no aconseguirà mai eixamplar la base social. El sobiranisme ha de convertir l’actual conflicte en una oportunitat. Ara mateix podria estar liderant dos fronts a la vegada. El de la legitimitat, representat per Carles Puigdemont a Waterloo, i el pragmàtic, encapçalat per Quim Torra a Barcelona. Quin és el projecte reformista del Govern autonòmic? No se sap. Això és el que cal explicar. Abans d’arribar a la implantació de la República podem reformar, per exemple, l’administració autonòmica, el sistema universitari català o millorar les polítiques d’igualtat i el conjunt de l’estat del benestar.

Si el que es vol és reeditar l’espectacle de l’1 de febrer de 2005 quan Ibarretxe va acudir al Congrés per exposar-hi el seu pla, més val deixar-ho córrer

Fer república vol dir això: canviar el que avui ja podem canviar per trencar un sistema polític que està corcat pels vicis del règim del 78. I si el Tribunal Constitucional ens ho impedís, com ja ha passat amb algunes lleis, convertir la prohibició en una campanya de publicitat i de denúncia. “La Generalitat informa...” també vol dir això. Si el sobiranisme va decidir triar un nou president després de la deposició del president i dels consellers legítims, el lògic fora haver dissenyat un pla de govern que fos un revulsiu i no un mer paperet que es reparteix als departament i que només serveix per alimentar la burocràcia. Vivim un moment excepcional que reclama valentia i direcció política. I, també, fer les coses d’una manera diferent. Aquest és el momentum que el govern de Quim Torra hauria de saber aprofitar. Si ho fes, deixaria sense arguments als que confonen el realisme amb el fet d’haver de tenir paciència.