Ahir va fer 136 anys de la presentació del Memorial de Greuges. Tots els historiadors del nacionalisme català consideren l’esdeveniment com el punt d’arrencada del catalanisme polític. L’amenaça de la signatura d’un conveni comercial entre Espanya i Anglaterra i els intents d’unificació del dret civil van mobilitzar el Centre Català per oposar-s’hi. Tal com el meu amic Josep Pich ha explicat en dos llibres magnífics publicats per l’Editorial Afers, el Centre Català fou la primera organització catalanista, creada pel republicà Valentí Almirall. I que l’any següent, o sigui el 1886, publicà el primer llibre doctrinal, Lo Catalanisme. El Memorial, escrit en castellà perquè anava adreçat al rei Alfons XII, en realitat s’anomenava Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña, i era un document defensiu, subscrit per entitats empresarials, obreres i culturals catalanes, que denunciava el centralisme, demanava el proteccionisme econòmic per a la indústria catalana, amenaçada pels tractats de comerç esmentats, i el manteniment del dret civil català davant l’amenaça governamental d’elaborar un nou codi que fos únic per a tota Espanya. Han estat molts anys de brega pedagògica del catalanisme. Sobretot un cop vist el que va succeir el dia anterior d’aquest aniversari, amb els suplicatoris als eurodiputats de Junts exiliats i la revocació del tercer grau dels presos polítics. No, no s’han modificat gaire les actituds espanyolistes.

La manca d’unitat és ara superior a la de fa una centúria, però potser valdria la pena que els dirigents actuals aprenguessin que, més pactistes o menys, per l’espanyolisme, l’independentisme és un delicte que cal reeducar

El tronc central del catalanisme —fos en la versió esquerrana republicana, o ja fos en la dretana i catòlica del bisbe Torras i Bages— no ha estat mai separatista. Ni el famós Sis d’Octubre de 1934 ho va ser per a Lluís Companys. No vull dir que no hi hagués persones i grups que reclamessin la independència, però apareixerien més tard, al final del primer quart del segle XX, amb Francesc Macià com a estendard. En canvi, per als poders de l’Estat i els ambients intel·lectuals, el catalanisme era l’anti-Espanya, un nacionalisme dissolvent, des dels orígens. Ara fa una mica de riure llegir el munt d’articles que es publiquen a la premsa madrilenya —i també barcelonina— on els que els escriuen, abans gens proclius al catalanisme, sostenen que senten nostàlgia d’aquest nacionalisme català abocat a la denúncia permanent del centralisme i que a la seva època la política oficial espanyola acusava de promoure el separatisme. Es veu que l’unionisme somia amb l’aparició d’un nou Cambó que pugui tornar a proclamar, com Niceto Alcalá Zamora, que no es pot ser alhora “el Bismarck d’Espanya i el Bolívar de Catalunya” i que qui dia passa, any empeny. Tot i que es tractava d’una exageració forassenyada, aquesta mena d’acusacions han servit per intentar neutralitzar l’acció política del catalanisme. Jordi Pujol, el qual tampoc no era independentista, més enllà de la retòrica nacionalista, avui dia també és reivindicat pels que el van combatre acèrrimament durant els seus vint-i-tres anys de mandat. Jordi Pujol és el nacionalista bo davant del pèrfid Carles Puigdemont que gosà, encara que no li sortís bé, encarar l’autodeterminació de Catalunya per aconseguir la independència.

El 1885 la Llotja es va omplir de gent amb un esperit unitari molt general i el catalanisme, fins llavors minoritari i poc organitzat, esdevingué central en la política catalana, fins al punt que el 1901 va aconseguir guanyar les eleccions, amb una candidatura que avui en diríem de la societat civil, destrossant el caciquisme i les tupinades del sistema parlamentari corromput per les normes de la Restauració establertes per Cánovas del Castillo. El més curiós d’aquesta història és que l’independentisme, que al cap de més d’un segle de tot això que acabo d’explicar ja té el suport de molts més ciutadans, però que els dirigents de l’1-O no estiguin preparats per encarar el repte. El mateix dia que el Parlament Europeu aixecava la immunitat parlamentària de Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín amb gran alegria de la Moncloa, i que el jutge de vigilància penitenciària revoqués el tercer grau dels presos polítics, ha tingut lloc la primera reunió conjunta entre ERC, Junts i CUP per abordar la formació del nou Govern. La trobada ha acabat sense cap acord. Ni tan sols han tingut l’astúcia d’emetre un comunicat conjunt sobre el que acabava de passar. La manca d’unitat és ara superior a la de fa una centúria, però potser valdria la pena que els dirigents actuals aprenguessin que, més pactistes o menys, per l’espanyolisme, l’independentisme és un delicte que cal reeducar. Haurien d’aprendre que el greuge sense l’acció no serveix absolutament de res.