1. La propaganda del ministeri espanyol d’Exteriors per contrarestar l'informe de la comissió d'Afers Legals del Consell d'Europa és pròpia d’una dictadura. El ministeri va tergiversar les conclusions de l’informe amb una piulada que assegurava, sense empatxar-se, que s’hi "avala l'actuació" d'Espanya en relació amb els presos polítics. En totes les lluites polítiques són tan importants els fets com el relat que se’n fa. Per això últimament hi ha tant ball de noms en el principal diari de l’unionisme català. Cal tancar files perquè la gota xinesa de la rendició foradi el relat de la resistència independentista. Es tracta de fer marxa enrere i tornar al 2006, com defensava en una entrevista en el mateix mitjà Jordi Pujol. Hi ha qui perdona abans la corrupció, moral o dinerària, que l’independentisme. Veure com van de bracet antics enemics polítics forma part del patetisme actual. La història de bons i dolents inunda les columnes d’aquests nous "guardians de l’ortodòxia" que abans ho eren —oh, quina casualitat!— del règim corrupte dels Pujol.

2. Ens agradi o no, Carles Puigdemont ha guanyat moltes més batalles que no pas cap dels presos polítics. La seva llibertat de moviments li ha permès encarar la pugna legal amb l’Estat espanyol en millors condicions que cap altre perseguit. Espanya és un dels estats forts de la UE, sobretot pel seu pes demogràfic més que no pas polític, però les institucions europees no es poden permetre el luxe d’emparar les males pràctiques judicials o la limitació de les llibertats polítiques i els drets humans. Quan ho permet, quan deixa que Espanya persegueixi polítics per les seves idees, que els fiscals i els jutges transformen en delictes, de seguida li han sortit els representants de les dictadures encobertes (Rússia, Turquia, el Marroc, entre d’altres) per recriminar-li la hipocresia. Els relators de la “nova normalitat” apressen el govern de Pedro Sánchez a tramitar l’indult dels nou presos polítics, com si això fos la panacea universal, per evitar que Espanya s’assembli cada dia més a Hongria, Polònia o Bulgària. Menys els partisans de la rendició, la gent normal i corrent sap —o intueix— que uns indults parcials i reversibles no són cap solució. Són un pegat. Però és que, de moment, els indults són una fake news unionista.

En totes les lluites polítiques són tan importants els fets com el relat que se’n fa

3. Si el govern de Pedro Sánchez fos realment progressista, faria cas de l’informe del Consell d’Europa, el qual no tan sols reclama "indultar o alliberar de la presó" els presos polítics, sinó també "considerar la possibilitat d’abandonar els processos d'extradició" que pesen sobre Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. La comissió va encara més enllà i reclama retirar les acusacions contra la resta de funcionaris de baix rang inclosos en la causa de l'1-O i "abstenir-se de sancionar els successors dels empresonats per accions simbòliques que només expressen la seva solidaritat amb els detinguts", en referència a l'expresident Quim Torra. El cost de fer això seria per a Sánchez tan o tan poc elevat com admetre que la solució real és l’amnistia. Si Sánchez no opta per aquesta via, ara que té el PP acorralat pels casos de corrupció, és perquè realment no hi creu. La propaganda ministerial ho demostra. Sánchez vol rendició i mantenir el càstig per condicionar l’actuació dels presos polítics quan surtin al carrer. Juan Carlos Monedero o Jaume Asens venen a dir el mateix quan reclamen a l’independentisme la renúncia explícita a la unilateralitat, com si aquest fos el problema, a canvi de l’indult. Tenia raó Montaigne quan deia que, si no abones la intel·ligència i la consciència, actuar no té sentit. Cal tenir molt poca consciència democràtica per exigir a un pres que bescanviï una idea política per una mesura de gràcia. Després van escampant pel món que a Espanya no hi ha presos polítics. Espero que aquesta gent no arribi als extrems del dictador bielorús, Aleksandr Lukaixenko, i organitzi una confessió televisada d’autoinculpació, com ell ha fet amb el periodista Roman Protassévitx, dels 9 de l’1-O.

4. Soc un dels 120 historiadors, associacions i víctimes d’ETA que van signar la iniciativa de Pili Zabala per reclamar que s’investigués Felipe González per l’afer dels GAL. Zabala, germana d’una de les víctimes del terrorisme d’Estat i excap de cartell de Podemos al País Basc, segurament ja sabia que l’Audiència Nacional, successora del TOP franquista, desestimaria la demanda, per bé que no amb l’excusa de la prescripció del delicte. Els delictes de lesa humanitat no prescriuen mai, però, vaja, Spain is different. Zabala sap, com sabem tots els historiadors, que també hi ha “assassins de la memòria”, dit a la manera de Pierre Vidal-Naquet, fins i tot en les files del seu antic partit. Les memòries d’ultratomba, de vegades enterrades sota calç viva, són recuperades pels vius que lluiten i no es rendeixen. El combat per dominar el relat sobre la democràcia espanyola, que arriba fins avui i té molts còmplices entre els antiindependentistes i els neoautonomistes, no permet asseure al banc dels acusats Felipe González, com la transició va impedir jutjar els franquistes (els set fundadors del PP, per exemple) que han contribuït a corcar la democràcia (que ells rebaixen en parlar només de constitucionalisme) des de dins. La memòria selectiva dels qui voldrien que oblidéssim l’1-O i la repressió, és una forma d’arruïnar el present.