La política espanyola degenera per moments. El cap de setmana passat, Pablo Iglesias, exvicepresident del govern “més progressista de la història”, es va deixar anar i en un Jesús va dir-la grossa. Va participar en un acte del seu partit a Valladolid per parlar del conflicte de moda, el que enfronta Rússia i Ucraïna. Filosofà sobre la naturalesa dels conflictes internacionals. No és la ideologia el que els justifica, va dir, són els interessos geopolítics. Acabava de descobrir la sopa d’all. Qualsevol professor que hagi llegit, sense anar més lluny, Vicens Vives, no repetiria una obvietat com aquesta. Però ja se sap que Pablo Iglesias, com la majoria de dirigents de Podemos, està encantat de conèixer-se i no deu haver llegit mai Churchill quan afirmava, parlant de l’URSS, que era “una endevinalla embolicada en un misteri dins d’un enigma”. Iglesias, però també Errejón, em recorda els alumnes més avançats i llegits que he tingut, els quals en un esclat d’exhibicionisme jovenívol, aixequen la mà a classe i s’esplaien com si tu no sabessis de què t’estan parlant. Que un jove estudiant cometi aquesta gosadia no és que sigui acceptable, és que possiblement és necessari perquè vagi agafant confiança i interioritzi els aprenentatges. Que les obvietats les proclami tot un exvicepresident, que a més treballa en un centre universitari d’investigació, fa riure.

Pablo Iglesias encara va descarar-se més. Abans de la disquisició sobre política internacional, va afirmar, sense adonar-se de la gravetat del que estava dient, que com que ell ja no era polític podia explicar la veritat. La frase literal, que reprodueixo en castellà, és demolidora: “Yo ya no soy político, puedo decir la verdad”. El “ja no” és revelador. Les xarxes es van omplir de comentaris crítics, perquè la confessió és forta i no es presta a equívocs. I encara ho és més, de feridora, si qui ho manifesta és una persona que va irrompre a la política impulsat pel moviment del 15-M i amb un discurs molt crític amb els polítics del vell règim del 78. Mentir mentre confesses que has mentit és doblement estúpid. Tothom està predisposat a carregar, per exemple, contra Donald Trump perquè és fàcil atacar un president que mentia de manera clara i reiterada. A Espanya, Mariano Rajoy es va guanyar la llufa de mentider el dia que va afirmar que del petrolier Prestige embarrancat davant les costes gallegues només en brollaven “fils petits amb aspecte de plastilina”. Que la dreta sempre menteix no ho posa en dubte ningú. Però que un polític d’esquerra, o que almenys diu ser-ho, reconegui que hi ha la possibilitat que hagi mentit mentre exercia les seves funcions, és la pura decadència. Això sí que remou l’estómac i demostra que el crepuscle de les ideologies no se certifica en les relacions internacionals interessades, sinó en les mentides que propalen els dirigents polítics.

Els pitjors enemics de la política són els mateixos polítics. Els polítics mentiders. La porta per on entra el feixisme és aquesta

No cal que em convenci ningú sobre si els polítics menteixen o no. N’he vist de tots colors i en tinc proves a cabassos. No exagero. Puc comprendre i defenso que en determinades circumstàncies no convingui anar ensenyant les cartes i explicar-ho tot. De vegades, la discreció, l’ús del temps i els ritmes, la responsabilitat, reclamen no esbombar tot el que saps. Contar-ho tot com qui vomita un àpat mal paït no et fa millor. Tanmateix, una cosa és això, la discreció, i una altra donar la raó a Alan Moore, autor de V de Vendetta, quan afirmava que els “actors menteixen per dir la veritat mentre que els polítics menteixen per ocultar-la”. Abraham Lincoln, que no era cap sant encara que fos assassinat per un intransigent, ho sabia i per això va advertir a qui volgués escoltar-lo que es podia enganyar el poble durant un temps, però que no es podia enganyar sempre i en tot temps tot un poble. La màgia de Pablo Iglesias ha durat poc. En poc més de set anys ha caigut del pedestal.

La mentida en política s’acaba pagant. Li va passar a Aznar amb les invencions compartides amb Blair i Bush sobre l’armament ocult de què disposava Saddam Hussein. Descobrir-ho no va evitar la guerra, si bé més endavant tots ells van patir electoralment les conseqüències de les seves mentides. Va mentir José Luis Rodríguez Zapatero, especialment quan va afirmar que moriria defensant l’Estatut català del 2006, tot i que ell va guanyar les eleccions gràcies a la reacció popular a les mentides del PP sobre l’autoria dels atemptats d’Atocha, a Madrid. Jordi Pujol va dilapidar el seu prestigi el dia que va confessar que havia mentit en la qüestió de la deixa del seu pare. La confessió no va valer-li el perdó, perquè la mentida sostinguda en el temps —que en el seu cas, a més, anava aparellada de la descoberta de les corrupteles dels seus fills—, és més mentida i genera més decepció. Pel que sembla, els lletrats del Parlament també són aficionats als enganys i als tripijocs per perjudicar-se els uns als altres, mentre que els directius del diari que hi suca pa, l’Ara, van mentir quan van explicar per què censuraven l’article d’un col·laborador. Això per no parlar de l’incompliment de les promeses electorals i de les festes “secretes” de Boris Johnson.

No tots els polítics són iguals, evidentment, però també és veritat que cada vegada és més innegable que molts polítics es consideren molt llestos, o almenys més llestos que els ciutadans, dels quals deuen pensar que són una colla de pallussos. En l’era de la societat de la informació, amb les xarxes socials que bullen ininterrompudament, és difícil que els polítics puguin mentir sense ser descoberts com aquell qui diu a l’instant. Quan es destapa un nou cas, la decepció ciutadana és tan grossa, que llavors la resposta popular és desqualificar la política i els polítics en general. Els pitjors enemics de la política són els mateixos polítics. Els polítics mentiders. La porta per on entra el feixisme és aquesta. La denúncia de la mentida dona molt de rèdit als polítics que, des d’una fermesa ideològica radical, exagerada, es proclamen estendards de la veritat. Així s’explica el creixement dels extrems a esquerra i a dreta. No és que aquests polítics radicals no siguin mentiders. Al contrari, ho són més que cap altre, però dissimulen millor. Amb la denúncia fàcil de la mentida dels altres es beneficien de la desconfiança generalitzada de la gent amb uns polítics tradicionals que ja han donat moltes mostres que estaven mentint. Fins que arriba un dia que, per descuit o bé perquè ja no s’estan de res, fan com Pablo Iglesias i declaren que abans mentien. Tant és si molt o poc, el plat de la demagògia està servit. “La mentida és l’últim recurs d’un partit polític derrotat i submís”, va escriure el 1712 Jonathan Swift, el dels viatges de Gulliver, a L’art de la mentida política. Mireu si en fa d’anys que la qüestió preocupa. Si persisteix, és potser perquè nosaltres hem estat poc exigents i hem permès que els polítics ens enganyessin.