Michael Ignatieff, un brillant historiador canadenc que va fracassar estrepitosament quan es va dedicar a la política, el 16 d’octubre de 2013 va publicar a The New York Times l’article “Enemies vs. Adversaries”, dedicat a la política estatunidenca d’aquell moment i conseqüència de les conclusions a les quals havia arribat després d’estudiar durant anys els horrors derivats de la fragmentació de l’antiga Iugoslàvia. Exposat molt resumidament, la tesi de qui fou líder del Partit Liberal i cap de l’Oposició Oficial canadenca entre el 2008 i el 2011 era molt senzilla. Venia a dir que per tal que les democràcies funcionin, els polítics han de saber diferenciar entre el que es considera un enemic i un adversari: “Un adversari és algú a qui vols derrotar. Un enemic és algú que has de destruir”.

Què són els independentistes catalans per als poders espanyols, enemics o adversaris? Què és el Rei quan el 3-O fa un discurs a la TV per amenaçar una part dels ciutadans de Catalunya? No en tinc cap dubte. La política espanyola ha convertit l’independentisme català en l’enemic a abatre, malgrat que durant els anys de plom d’ETA els líders dels partits espanyols s’omplien la boca amb una frase que s’ha demostrat que era completament falsa, atès que no estaven disposats a complir-la: “sense violència es pot discutir de tot”. Menys de la independència, és clar. No, no es pot discutir de tot. Els poders de l’Estat han aplicat la repressió sense manies i, a sobre, no han volgut reconèixer que ho han fet per motius polítics. Els consellers presos es veu que no són polítics. El poder s’apropia de les paraules per fer xantatge als presos polítics independentistes. I ja se sap que quan el xantatge es converteix en una pràctica política normalitzada, la democràcia, com escriu el mateix Ignatieff, fa un pas enrere i s’encamina cap a la paràlisi permanent. L’Estat és a punt de suspendre la democràcia a Catalunya i no sembla que aquest fet preocupi a qui, tot i les proclames, voldria veure decapitat Torra i, no cal dir, Carles Puigdemont, el president deposat pel 155. Els partidaris de la moderació —que és l’eufemisme que utilitzen els que volen tornar a viure de defensar la independència i no pas d’arriscar per aconseguir-la— haurien d’estar més preocupats que ningú per l’arbitrarietat de l’Estat en l’exercici del poder. L’Estat persegueix la destrucció total de la majoria —fins i tot la destrucció personal dels líders polítics— perquè se sap minoritari a Catalunya. No s’ha escrit cap llibre que analitzi la resposta antidemocràtica de l’Estat i les seves xarxes de poder contra les pretensions independentistes. Tot el que es publica són anàlisis psiquiàtriques —sovint dels que els escriuen— sobre la suposada irresponsabilitat dels independentistes que van optar per la unilateralitat, com si aquest fos el pla que va dissenyar Carles Viver i Pi-Sunyer i que, de fet, es va seguir. Qui no volia negociar? Aquesta és la pregunta que haurien de respondre els que parlen de naufragis, d’assajos fallits i d’herois i traïdors per referir-se a un procés que si alguna cosa ha demostrat és la fragilitat a Espanya dels principis democràtics. Una vegada més.   

En aquesta mateixa línia destructiva, els dies 25 i 26 de setembre se celebrarà el judici contra el president Torra i així s’acomplirà, per desgràcia, la maledicció que una bona part dels presidents de la Catalunya contemporània han estat jutjats o s’han hagut d’exiliar mentre exercien el càrrec. És clar que cap ha estat perseguit per no haver despenjat una pancarta —que finalment van retirar els Mossos— a favors dels presos polítics i exiliats a instàncies de la Junta Electoral Central (JEC), un d’aquells organismes de l’Estat que de tant polititzat com està no se sap si, com passa amb el Consell General del Poder Judicial o el Tribunal Constitucional, és una sucursal dels partits o un òrgan tècnic. La democràcia espanyola és així. I d’aquesta politització no se n’escapa tampoc la Generalitat i les entitats que en depenen, per començar la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Al capdavall, tota la malla institucional estatal i autonòmica del Règim del 78 és idèntica a tot arreu. És per això que els independentistes de debò, vull dir els que desitgen assolir la independència i no viure’n de reivindicar-la, fa temps que saben que la futura República hauria de fer net per acabar amb unes pràctiques sectàries i partidistes i, també, com ha quedat demostrat, corruptes.

[L'independentisme] només vol vèncer l’Estat, derrotar-lo, per desempallegar-se de l’opressió i sortir d’aquesta presó de pobles que és Espanya. I per fer-ho només pot optar per mantenir viva la confrontació amb l’Estat, a risc de patir de nou la repressió

La qüestió és, però, que Torra serà jutjat per un delicte de desobediència i, subsidiàriament, pel de denegació d’auxili, segons l’instructor Carlos Ramos, qui va considerar provat un “incompliment conscient l’11 i el 18 de març” de l’ordre de la JEC, tot i que Torra hagués demanat més temps per decidir què fer, ja que havia sol·licitat un informe al Síndic de Greuges sobre la qüestió, el contingut del qual es va fer públic el 20 de març i li deia que havia de complir l’ordre. La fiscalia demana per al president Torra un any i vuit mesos d’inhabilitació i 30.000 euros de multa, que Vox eleva a dos anys d’inhabilitació i 70.000 euros de multa. El calendari fixat pel TSJ fa que la celebració del judici coincideixi amb el debat de política general al Parlament. Aquesta coincidència hauria de ser motiu d’un escàndol majúscul. Però no passarà res. Els grups de l’oposició —i suposo que també la CUP, perquè els cupaires ja no van entendre la transcendència que tenia investir Jordi Turull abans que fos empresonat en ple debat d’investidura— i els articulistes del règim donaran la culpa de tot plegat al mateix Torra, a qui sotmeten a una prova d’estrès constant. Tothom se’n vol desfer, perquè és un home que no encaixa amb la política tradicional, la del joc de sotamà, de les transaccions inconfessables que han portat fins al límit la democràcia. És difícil que Torra es plegui a la voluntat de “normalitzar” la situació i, per tant, cal fer-lo fora com sigui. Els que somien amb el triomf d’ERC per acabar amb el procés són els mateixos que apliquen la repressió o en són còmplices, que és pitjor.

L’independentisme català, almenys l’independentisme polític, el que ja ha superat la malaltia infantil de l’extremisme i per això s’ha tornat més perillós a parer del poder espanyol, no té cap enemic en el sentit que ho formulava Ignatieff en el seu article. No pretén destruir ningú. No ha matat mai, per dir-ho col·loquialment, ni una mosca. No ha escarnit mai ningú, com feia Ada Colau en el seus bons temps. No ha empresonat mai ningú, ni ha arruïnat econòmicament mai ningú, si descomptem les pràctiques “mafioses” de la família Pujol, que ens ha arruïnat la vida a tots. Les metàfores bel·licoses són més aviat patrimoni de qui va engegar la repressió sense atendre les demandes de diàleg que havia ofert de bon començament l’independentisme. La Revolució dels Somriures que Muriel Casals va encarnar amb un gran senyoriu, ha rebut a la vegada les crítiques dels moderats —dels que ara prediquen que l’1-O no es va guanyar res— i dels híperventilats de tota la vida —que són els que sempre volen canya i res del que es fa no els sembla bé—. Està clar que l’independentisme encara no ha aconseguit el seu objectiu: va perdre una batalla, si ens volem posar metafòrics, però no ha perdut la guerra. Això fins i tot ho ha reconegut l’antic lletrat major del Parlament, Antoni Bayona, qui pot escriure el que vulgui sobre la unilateralitat del procés, per bé que els seus arguments serien més versemblants si, en comptes de posar el dit a l’ull dels independentistes, denunciés la voluntat expressa de l’Estat de destruir l’enemic amb l’aparença de defensar la legalitat. Reclamar a l’independentisme que rectifiqui sense tenir en compte aquest fet és una mica cínic. Alguns actors d’aquests anys —i ell n’és un— farien bé de donar menys lliçons després d’haver contribuït a mantenir l’statu quo sense aportar res de res per superar el sistema desigual espanyol que impedeix que una minoria nacional pugui decidir el seu futur. L’Estat intenta destruir sistemàticament els enemics potencials. L’independentisme, no. Només vol vèncer l’Estat, derrotar-lo, per desempallegar-se de l’opressió i sortir d’aquesta presó de pobles que és Espanya. I per fer-ho només pot optar per mantenir viva la confrontació amb l’Estat, a risc de patir de nou la repressió. Aturar-se i esperar a veure si la tempesta amaina seria com plegar veles, que és un altre d’aquells eufemismes lingüístics que emprem per evitar usar una paraula que ofèn però que tothom coneix. Per fer això ja hi ha qui s’està reorganitzant des de fa temps i té tota mena d’altaveus. Els independentistes haurien de desconfiar dels pretesos aliats, si és que realment volen derrotar l’Estat —l’adversari-enemic—, i aprendre, com vaig sentir que deia la diputada Aurora Madaula, a gestionar els beneficis en comptes de regalar els vots d’investidura al repressor.