110.000€ anuals i cotxe oficial. Aquests són dos dels privilegis d’Irene Lozano pel fet de ser secretària d’Estat de Marca España, avui transformada en España Global. Abans d’aquest nomenament ningú no sabia res sobre qui era aquesta dona. Bo, sí. Se sabia que el 2011 era diputada del partit nacionalista espanyol UPyD i que quan va veure que el vaixell s’enfonsava va saltar al PSOE usant l’excusa de l’expert que presta serveis. A principis d’aquest any, Pedro Sánchez va publicar un llibre, Manual de resistencia (Península), l’original del qual és molt semblant —o almenys això asseguren els que van veure les dues propostes— a un altre que va circular fa un parell d’anys per nombroses editorials. Llavors l’oferien escrit a mitges entre Pedro Sánchez i Irene Lozano. Ell havia estat defenestrat en aquell comitè federal del PSOE que va despatxar-lo de mala manera i ella ja no era diputada perquè no va repetir a les eleccions de 2016. El llibre de Sánchez és un frau en tots els sentits: no el va escriure ell mateix i el seu contingut és una veritable porqueria emocional per demostrar la resiliència —vatua amb la parauleta!— d’un Pedro Sánchez que va vèncer després de mort, com el Cid Campeador.

Si el 1982 Felipe González i Alfonso Guerra encapçalaven “un grup de joves nacionalistes”, segons una molt bona definició de The New York Times d’aquell temps, alguns dels acompanyants de Pedro Sánchez s’han covat directament en el nacionalisme reaccionari que va fracassar amb Rosa Díez al capdavant, l’obsessió de la qual per ETA va impedir-li ser la Marie Le Pen espanyola. Del seu experiment van quedar-ne les deixalles, que es reparteixen a parts iguals entre els partits espanyols, siguin de dreta o d’esquerra. Això és el que no vol entendre Gabriel Rufián —o potser sí que ho entén i resulta que la seva espanyolitat és més forta que el seu independentisme— quan intenta convertir-se en l’alcavot de l’esquerra espanyola. El PSOE és el flanc esquerre del nacionalisme espanyol que intenta castigar no tan sols els independentistes, sinó tots els catalans amb unes polítiques d’ofec econòmic —camuflades d’estalvi—, la repressió indiscriminada i la campanya de propaganda internacional per desacreditar la lluita democràtica dels catalans que desitgen independitzar-se d’Espanya. A això es dedica ara la nacionalista Irene Lozano, apadrinada per l’energumen Josep Borrell, el senyor de la Pobla que els socialistes europeus “suporten” perquè el PSOE és avui el partit més nombrós de la família socialista al Parlament europeu.

España Global actua com Donald Trump, a qui tant li fa caure en el ridícul amb les surrealistes piulades que escriu

España Global actua com Donald Trump, a qui tant li fa caure en el ridícul amb les surrealistes piulades que escriu. El pitjor d’aquest esbojarrat capteniment de Trump és que les extravagàncies i els seus enganys repercuteixen en el prestigi dels EUA i posen en perill les relacions internacionals. Les conseqüències del que digui Irene Lozano —o fins i tot Pedro Sánchez o Borrell— són menors, ja que Espanya compta molt menys al món, i tanmateix són igualment preocupants per a la salut de la democràcia mundial. La democràcia és, per damunt de tot, una actitud moral basada en una ètica de la història. Quan es traeix la memòria del passat, quan es manipula i es difon a cor què vols el que no és cert, és clar que la democràcia està en perill. Tots els cops d’estat comencen ocupant els mitjans de comunicació. Deu ser per alguna raó. La historiadora estatunidenca Lynn Hunt afirma a Historia: ¿Por qué importa? (Alianza, 2019) que tal vegada la història “no sigui la primera línia defensiva de les societats democràtiques, però no hi ha dubte que és molt a prop de la capçalera, perquè la comprensió de la història augmenta la nostra capacitat de travessar la boira de la desinformació deliberada que constitueix la mentida”. La setmana passada el govern espanyol d’esquerra —que per a mi ho és tant com el PC xinès que massacra els seus “súbdits” de Hong Kong— va mentir dos cops.

La ridícula felicitació de l’ambaixada d’Espanya a Letònia pel 30è aniversari de la cadena humana que es va enfrontar al poder soviètic amb l’objectiu de reivindicar la independència dels països bàltics, és de manual. L’ambaixador va maquillar un esdeveniment històric per dissimular-ne un altre de semblant que va tenir lloc a Catalunya el 2013 amb la Via Catalana, l’objectiu de la qual era el mateix que el bàltic però respecte d’Espanya, i que va ser una demostració de civisme extraordinària. El missatge subliminal de la piulada era que els líders bàltics somiaven amb la unitat i amb Europa, com si els catalans fossin simplement uns delinqüents que es mereixen anar a judici per rebel·lió. Manipulació diplomàtica de molt baix nivell que no segueix ni el sempre menystingut Boris Johnson, qui va felicitar els lituans ajustant-se a la veritat històrica: “dos milions de persones que van unir les mans a través dels Estats Bàltics per protestar contra l’ocupació soviètica i exigint llibertat”. És clar que també és cert que el Regne Unit no va reconèixer mai la legalitat de l’ocupació soviètica i, en canvi, l’Espanya de Franco va acabar per fer-ho.

El PSOE és el flanc esquerre del nacionalisme espanyol que intenta castigar no tan sols els independentistes, sinó tots els catalans amb unes polítiques d’ofec econòmic, la repressió indiscriminada i la campanya de propaganda internacional per desacreditar la lluita democràtica dels catalans

Per aquí és on flaqueja Espanya. Amb Franco algunes coses no passaven, devia pensar la nacionalista Irene Lozano, que sembla que ignora qui era Joan Pujol, l’agent doble català conegut amb el sobrenom de Garbo i que es va convertir en la peça clau perquè els aliats aconseguissin desembarcar amb èxit a les platges de Normandia enganyant els nazis. España Global va llançar la setmana passada una altra piulada, tant o més galdosa que l’anterior. Hi assegurava que “Espanya va tenir un paper cabdal en l’alliberament de París fa 75 anys”. La barbaritat històrica és de vergonya aliena. Ni un adolescent que no sabés res d’història s’atreviria a afirmar una cosa així. Però el nacionalisme d’Estat sempre s’inventa el passat per mitificar la nació. El pitjor no és aquesta piulada inculta, nacionalista, xovinista i mentidera, el pitjor és un altra piulada de la senyora Lozano contra el president de la Generalitat, Quim Torra, que havia volgut deixar clar, també a Twitter, que la participació d’Espanya a la Segona Guerra Mundial es va traduir en la División Azul. Els republicans de la Divisió Nou que van entrar a París amb les tropes aliades eren pàries per als franquistes. La senyora que percep un salari de 110.000€ i té un rang inferior al del president de la Generalitat, va respondre a la màxima autoritat catalana amb molt mala educació fent mostra que un alt càrrec del govern espanyol, el mateix govern que impedeix que l’Open Arms salvi vides, és una ignorant i fanàtica nacionalista: “La història d’un país no és només la del seu Estat”. La nació immortal! ¡Arriba España! José Antonio, ¡presente!