“Ni el Sinn Féin ni l’IRA haurien firmat cap acord sense l’alliberament de presos”. Aquest és el diagnòstic del professor Jonathan Tonge, catedràtic de Ciència Política a la Universitat de Liverpool, sobre els Acords de pau d’aquell transcendent Divendres Sant de 1998. Mo Mowlam (1949-2005), la coratjosa secretària d’estat per a Irlanda del Nord (3 maig 1997 – 11 octubre 1999) nomenada per Tony Blair, va entendre de seguida que amb presos, fins i tot amb presos condemnats per delictes de sang, no s’arribaria a la pau. Vaig viure aquells anys en directe, algunes vegades acompanyat per la professora i amiga Montserrat Guibernau, i els puc ben assegurar que l’ambient a Belfast era explosiu. Mai més ben dit. Però Mowlam va entendre que “no es construeix mai res sobre la base del retret”, que és, també, el que ha escrit Jordi Cuixart en una carta que ha fet arribar al digital cultural Núvol, arran de la discussió sobre la necessitat o no de superar el “Ni oblit, ni perdó” propi de totes les causes per la llibertat. Cuixart creu que sí, que cal superar-lo, com també van entendre-ho així el Sinn Féin, l’IRA, Mowlam... i Tony Blair, l’aleshores jove primer ministre laborista, representant d’una generació que havia de menjar-se el món i que va acabar empantanegat en les mentides que van portar a la guerra d’Iraq i a escàndols de tota mena. Devia ser tan bèstia el gir de Blair que fins i tot Mowlam s’hi va oposar i va abandonar el partit el 2001. Però aquesta és una altra història.

A diferència de Margaret Thatcher, que sempre deia “un crim és un crim”, condicionada perquè havia patit un atemptat de l’IRA el 12 d’octubre de 1984, Blair va saber fer política i cedir si fer-ho era beneficiós per al diàleg. Quan MoMo, que era el sobrenom amb el qual tothom coneixia Mowlam, va esdevenir ministra per a Irlanda del Nord, no va dubtar a prendre decisions arriscades, tot i l’ambient hostil que va trobar en arribar al càrrec. Va explicar-ho ella mateixa el 1997 en una bona entrevista amb la BBC i, més endavant, en un llibre de memòries amb un títol molt evocador: Momentum: The struggle for peace, politics and the people (2002). Mowlam no va perdre ni un minut i va traslladar-se a The Maze, la presó d’alta seguretat ubicada a uns quinze quilòmetres de Belfast. Allí hi estaven reclosos terroristes catòlics i protestants, separats en dues ales. Una vegada, enmig del procés de pau, quan l’IRA va trencar les negociacions i va fer un atemptat, Mowlam va tornar a anar a la presó per advertir els presos: “Jo vinc avui aquí, el dia que hi ha hagut un atemptat, perquè és en aquests moments quan més cal dialogar”. I va fer el mateix amb el presos protestants de la UVF quan els terroristes unionistes es resistien a donar suport a les negociacions de pau.

En temps de pau tot és possible

Al cap de cinc anys de la signatura dels acords de pau, a The Maze no hi quedava cap pres. 447 condemnats per terrorisme, inclosos 116 per delictes de sang, s’havien beneficiat del programa d'excarceració anticipada negociat en l’Acord de Divendres Sant de 1998. Els radicals del DUP, el partit del reverend Ian Paisley (1924-2014), avui aliat imprescindible de Theresa May, es van haver d’empassar unes excarceracions a les quals s’oposaven. De fet, el DUP es va oposar a tot. Als Acords, també, naturalment. No volien sentir a parlar ni pau ni de reconciliació. Els semblava que negociar i cedir enfortia els republicans partidaris de la reunificació de les dues Irlandes. Aquell era un no a tot visceral, poruc, venjatiu. Aquesta mateixa gent, radical i malhumorada, finalment s’hi va involucrar i el 2006 el DUP va firmar una versió revisada dels Acords de Pau a Saint Andrews (Escòcia), la conseqüència dels quals va ser que Londres signés l’ordre de restauració de l’autonomia, suspesa des de l’octubre del 2002. A partir de llavors Ian Paisley i Martin McGuinness (1950-2017) es van convertir en dos grans amics. Clergue i seglar van posar fil a l’agulla de la reconciliació. En temps de pau tot és possible. Jo mateix he sortit de gresca amb Inés Arrimadas, a ballar a la discoteca Bling Bling Barcelona del carrer de Tuset o a la terrassa d’El Molino del Paral·lel, abans que la líder de l’oposició volgués empresonar tots els independentistes.   

Abans d’ahir va fer 21 anys de la signatura dels acords de pau de 1998. Molts dels protagonistes són morts o retirats de la política. I tanmateix, Irlanda del Nord no té govern des de fa un any, no hi ha manera que els partits arribin a un acord, i els parlamentaris de l’Assemblea vegeten desvagats pel castell de Stormont, a més que, com lamenta el professor Tonge, “hi ha més murs físics de separació entre les dues comunitats ara que no pas el 1998”. En el conflicte dels comtats del nord d’Irlanda van perdre-hi la vida 3.523 persones des del 1969 fins al 2001 i les rancúnies continuen vives. La paradoxa és que els que en aquell temps eren els més exaltats i clamaven per la unitat indissoluble de l’Ulster amb la Gran Bretanya, avui dia són a punt de provocar amb el seu abrandat suport al Brexit el que ells mateixos consideraven el “gran desastre”: la reunificació de l’illa. Irlanda del Nord és al centre del Brexit per la qüestió de la salvaguarda que proposa Brussel·les si no s’arriba a cap altra acord —que Irlanda del Nord continuï integrada al mercat únic, traslladant la frontera entre la Unió i el Regne Unit al mar d’Irlanda. Els analistes no tenen clar que es pugui celebrar un referèndum d’unificació com reclama el Sinn Féin aprofitant el desconcert general. La intransigència unionista pot tenir, però, un efecte disgregador —a Irlanda i a Escòcia— que repercutirà sobre la Unió Europea i la seva configuració actual. I és que no hi ha conflictes locals. Tots són globals i locals alhora. Això caldria que també ho tinguéssim en compte aquí.