1. Pedro Sánchez és un supervivent. Fa anys que afronta la seva agonia, primer al PSOE i després a les Corts. El seu lideratge s’ha construït amb tota mena de sobresalts i es va forjar en contra dels designis de l’oficialisme socialista, per al qual Sánchez resultava tan incòmode com ho havia estat José Luis Rodríguez Zapatero. Dissabte passat va morir definitivament el felipisme als peus d’un sanchisme incipient, forjat amb l’habilitat i la tenacitat dels que ara s’han convertit en un llast per al jove líder. El puigdemontisme ha viscut darrerament un episodi semblant. Totes, o gairebé totes les ministres entrants (aquí això del canvi de gènere està justificat, perquè la majoria són dones), van començar la seva carrera política quan Felipe González ja es dedicava tan sols a enriquir-se i Alfonso Guerra dormisquejava en el seu escó permanent. El nou Govern haurà d'afrontar l'avanç de la triple dreta que va ser propiciat, precisament, per la Moncloa després del desori murcià i l'extraordinària victòria d'Isabel Ayuso en les eleccions de la Comunitat de Madrid. No ho tindrà fàcil.

2. Molt dolentes han de ser les previsions demoscòpiques perquè Pedro Sánchez hagi decidit prescindir del pinyol que va portar-lo fins a la Moncloa. Se’n va Carmen Calvo, la ministra que durant un temps va ser interlocutora d'Elsa Artadi, perquè ha perdut la batalla davant Unides Podem i les joves del PSOE. També se’n va José Luis Ábalos, l'eficàcia ministerial del qual és imperceptible i ni tan sols és respectat a Ferraz. Li agrada massa gaudir de la vida. Surt de la Moncloa Iván Redondo, el mag que, enfrontat a Carmen Calvo, va ensenyar uns quants trucs a Pedro Sánchez com anteriorment els hi havia ensenyat a Xavier García Albiol, l'alcalde de Badalona del PP. Redondo ha perdut el favor del seu cap mentre el PSOE pren posicions a la Moncloa i ho fa reconquerint tots els comandaments de la seva sala de màquines. Quan els anomenats spin doctors serveixen per a tot —o sigui, per assessorar polítics tant de dreta com d'esquerra—, al final acaben malament. Si als anys setanta l’ideologisme gairebé mata la política, l'hibridisme ideològic actual està acabant amb els principis democràtics. Governar no hauria de ser una conspiració constant de gent que només anhela el poder.

3. Els canvis ministerials només han afectat les butaques del PSOE. Els cinc ministres d’Unides Podem mantenen el càrrec, per bé que n’hi ha més d’un que hauria d’haver estat destituït quan va quedar demostrada la seva irrellevància. Que ràpid que s'apaga la llum de les estrelles! Pablo Iglesias és avui una trista figura en declivi, que va ser un pèssim vicepresident, i Manuel Castells, el ministre d'Universitats —qui continua regalant-nos un article setmanal amb teories molt boniques i denúncies irrebatibles—, està demostrant que ser savi no es tradueix necessàriament en esdevenir un bon governant. Sembla mentida, però Castells no té ni idea de com funciona el sistema universitari espanyol que, lamentablement —aquí podríem estar d'acord—, no s'assembla gens a l'anglosaxó. El ministre de Consum, el coordinador d'Esquerra Unida Alberto Garzón, si no s’espavila passarà a la història per l'anomenada “guerra de la mitjana” —del chuletón, que és més contundent— i per poca cosa més. A aquestes perles de l'esquerranisme hispà que es queden, cal afegir-hi dos ministres socialistes nefands, Margarita Robles i Fernando Grande‑Marlaska, braç armat de la monarquia a l’executiu, amb un temperament poc dialogant.

4. Al cap de no gaire més de sis mesos del seu nomenament, Miquel Iceta serà rellevat del Ministeri de Política Territorial i Administració Pública. Va esdevenir ministre perquè electoralment ja no servia d'alternativa a l'independentisme català. Els socialistes necessitaven un relleu i el van trobar amb Salvador Illa, representant dels capitans del PSC, i que, com a ministre de Sanitat espanyol, una vegada superat el xarampió militarista de l'inici amb l'estat d'alarma, sempre va anar a remolc de la iniciativa que li marcava la colobra independentista, el president Quim Torra. Després de molt de temps sense saber interpretar el seu paper institucional, el president de la Generalitat va arromangar-se per posar-se decidit al capdavant del comandament, almenys a Catalunya, de la lluita contra la pandèmia. Junts no va saber-ho rendibilitzar i Illa va quedar primer a les eleccions. Entra a l'executiu l'alcaldessa de Gavà, Raquel Sánchez, reforçant els capitans socialistes del Baix Llobregat, amb una cartera les responsabilitats de la qual podrien ser utilitzades com sempre les ha feta servir el règim del 78, alhora que es mostraran com a esquer a la taula de diàleg amb Pere Aragonès.

5. Iceta va ser el cervell de l'operació Catalunya, amb l’objectiu de desactivar l'independentisme. Ara es farà càrrec d'un ministeri irrellevant i amb molt poca incidència política, perquè, per començar, no actua com un ministeri realment multicultural, que és el que hauria de ser, sent-ho també Espanya. És el ministeri dels castellanoparlants. Si el PSC fos tan exigent amb la diversitat al conjunt de l'Estat com ho és amb la Generalitat respecte del castellà a Catalunya, potser contribuiria a l'harmonia i a la igualtat dels catalanoparlants. El patriotisme constitucional espanyol no qualla entre les minories nacionals perquè els òrgans de l'Estat les discriminen i les menystenen sistemàticament. Portem més d’una dècada de conflicte a Catalunya i el president del Govern, Pedro Sánchez, no va fer-ne esment ni una sola vegada durant la compareixença que va fer per anunciar els canvis governamentals. Com que a Catalunya la Generalitat és a mans d'ERC, el seu aliat a Madrid i d'estratègia, veurem fins a quin punt és cert el que proclama Gabriel Rufián, que d'entrada sembla un oxímoron, sobre que com millor estan els socialistes, millor li va a l'independentisme.

6. Donin per fet que Iceta no participarà a la taula de diàleg entre els governs espanyol i català que es reunirà el setembre que ve. Per contra, després del cessament de Juan Carlos Campo, el “ministre del perdó”, com l'anomenen a Madrid, i del nomenament de Pilar Llop, la nova titular del Ministeri de Justícia, jutgessa però més política, segur que estarà asseguda en aquesta taula, al costat de Raquel Sánchez. La solució a les meditades atzagaiades judicials que continuen perseguint l'independentisme català arribarà amb la política o, com ja intueixen a Madrid, per la via dels tribunals europeus. Tots els governs d'Espanya han brandat el Codi Penal com si fossin aiatol·làs iranians. Veurem què dona de si el nou govern, del qual se’n destaquen dos fenòmens extra polítics —joventut i més feminitzat—, si bé de moment expressa el desig urgent de Sánchez per recuperar la vella normalitat amb l'ajuda dels altaveus habituals, a Madrid i a Barcelona. Sánchez és l'aposta del règim del 78 per superar la seva crisi.