“Mai un equip no ha jugat un futbol tan bonic en benefici d’uns governants tan foscos”, assegurava el cantant de bossa nova Vinícius de Moraes per referir-se als militars, encapçalats pel general Artur da Costa, que el 1964 havien imposat una dictadura al Brasil i a l’equip de futbol brasiler que va guanyar el mundial de Mèxic de 1970. Ho explicava ahir Toni Padilla en el seu article sobre el cinquantenari d’aquella efemèride. A diferència de molts intel·lectuals europeus, De Moraes no tenia cap problema per expressar públicament la seva gran afició al futbol. De fet, el 1958 De Moraes ja cantava la cançó A Copa do Mundo per celebrar el primer Mundial de futbol guanyat pel Brasil. Eduardo Galeano, l’escriptor uruguaià que el 1971 va publicar Las venas abiertas de América Latina, un llibre que va marcar tota l’esquerra mundial, també era un gran aficionat al futbol. Deu ser per això que un dia del 2014, l’any abans de morir, Galeano es va descarar i va declarar que de cap manera tornaria a llegir el seu llibre i que cauria desmaiat si es veiés obligat a recuperar la prosa esquerranista amb què va escriure’l, que d’altra banda era pròpia d’aquella dècada convulsa, marcada pel Maig del 1968 i per les dictadures llatinoamericanes. El seleccionador amb el qual Brasil va guanyar tots els partits de la fase de classificació del campionat de 1970, João Saldanha, va ser despatxat per molts motius, entre els qual no cal menystenir l’enemistat amb Pelé, però, sobretot, el van fer fora perquè era militant del Partit Comunista i la dictadura no estava per orgues.

L’esquerra i el futbol no estan renyits, doncs. O dit més en general: el compromís polític i el futbol no són contradictoris. El meu mestre, el professor Josep Termes, ho tenia molt clar i per això no va dubtar a escriure sobre futbol fins i tot a la revista del Barça (vejam si em decideixo a recopilar els seus escrits futbolístics!), i compartia afició amb Manuel Vázquez Montalbán, el comunista futboler per excel·lència. Al llarg de la història del futbol hi ha hagut jugadors i entrenadors molt compromesos políticament, per a bé i per a mal. L’alemany Paul Breitner, jugador del Bayern de Munic i del Reial Madrid, era un maoista declarat, mentre que Pepe Reina, per avançar en el temps, és un abanderat de l’extrema dreta espanyola a redós de Vox. El futbol no seria el que és avui si els treballadors de les fàbriques de l’Anglaterra del segle XIX no haguessin batallat per transformar un joc amateur, “de cavallers”, en una afició professionalitzada. Si no han vist la minisèrie The English Game (Netflix), els la recomano. En sis capítols explica la “lluita de classes” entre els representants de les dues posicions: Arthur Kinnaird, el gentleman que en aquell moment era conegut com el “primer cavaller del futbol”, i l’obrer escocès Fergus Suter, que és considerat el primer jugador professional de futbol després d’anys de lluitar per aconseguir-ho i així compensar el salari que perdia els dies de partit.

El futbol, com les nacions, són invents humans que aixequen passions. Es pot caure en el recurs fàcil, molt propi d’alguns intel·lectuals entelats, de menystenir la importància del futbol i de les nacions com a elements simbòlics que sintetitzen anhels i inquietuds

Però el futbol és, també, una fàbrica d’identitats. Aquest és l’aspecte més destacat del nou llibre del sociòleg valencià Vicent Flor, qui, a més, és director de la Institució Alfons el Magnànim. El llibre, publicat per l’Editorial Afers, és titula Nosaltres som el València. Futbol, poder i identitats. No és una història del club de Mestalla, sinó una interpretació del que significa el futbol com a creador d’identitat. Flor l’ha escrit gairebé en clau personal. Ser valencianista, en un sentit esportiu, i també ser-ho en un sentit polític no és fàcil al País Valencià. El valencianisme catalanista tendeix a mirar cap al nord i a adherir-se al FC Barcelona, mirall de l’ideal nacional. Hi ha aficionats valencians del Barça que pugen cada quinze dies des d’Alacant a Barcelona per gaudir de noranta minuts de joia futbolística. Flor és valencianista en els dos sentits i ha escrit un llibre breu, però molt ben informat, per demostrar que el futbol és això que el periodista Ramón Lobo, un home també d’esquerra, designa com “l’empremta dactilar emocional” dels aficionats en un llibre interessantíssim i alhora molt militant: El autoestopista de Grozni: y otras historias de fútbol y guerra (Libros del KO, 2012).

Historiar les emocions no és fàcil. El futbol, com les nacions, són invents humans que aixequen passions. Es pot caure en el recurs fàcil, molt propi d’alguns intel·lectuals entelats, de menystenir la importància del futbol i de les nacions com a elements simbòlics que sintetitzen anhels i inquietuds, o bé fer com Flor, i fer-ho bé, a més, i interpretar el significat social del futbol. El futbol no és el nou “opi del poble”, tot i que la política s’apoderi sovint del relat futbolístic, sigui per exaltar el franquisme o bé per oposar-s’hi, posem per cas. El capítol que Flor dedica a “la Roja” és de traca i mocador. En el fons l’amic Flor, amb qui m’intercanvio missatges “punyents” quan s’enfronten els “nostres equips”, ha escrit aquet llibre per demostrar el que Termes defensava a tort i a dret: que el Futbol Club València, malgrat estar avui en mans d’empresaris de Singapur, continua essent aquell club regionalista (per oposició al club nacionalista que seria el Barça) i popular que es va fundar el 1919. L’anticatalanisme del FC València és, afirma Flor, un invent de la Transició, paral·lel a la batalla política incitada per la “pesta blava”. En la biografia novel·lada de Joan Gamper, El primer capità (Edicions 62, 2020), Enric Calpena narra com el 1902 es va produir una inesperada confrontació identitària durant la semifinal de la Copa Coronación que enfrontava el Real Madrid que presidia el català Joan Padrós i el FC Barcelona de la colònia estrangera de la ciutat comtal: els espectadors madridistes van escridassar els blaugrana des de la grada amb crits de “¡separatistas!”, i així reeditaven, sorprenentment, l’acusació que a les Corts es pronunciava contra els diputats i senadors de la Lliga Regionalista que l’any anterior havien obtingut una gran victòria amb la candidatura dels Quatre Presidents. La coincidència no és banal. Malgrat la globalització i dels intents de convertir els aficionats en clients, el futbol —i Flor posa molts exemples d’arreu del món— continua essent un refugi de la identitat i, també, és clar, una manera de renovar les il·lusions almenys dues vegades per setmana.