Dilluns passat, a la tarda, al Parlament, es va confirmar una vegada més que els partits independentistes són suïcides. La JEC —i en conseqüència l’Estat— es va empescar una excusa per intentar destituir el president de la Generalitat i, de cop, després de moltes gesticulacions, Esquerra Republicana va acabar per avenir-s’hi. El junquerisme és amor, diuen, llevat si es tracta de demostrar-ho envers el món de Junts per Catalunya. Llavors l’odi és cerval, encara que de vegades es dissimuli amb la indiferència. Al revés també és així. La fotografia distribuïda per EFE en la qual es veu com els diputats de JxCat aplaudeixen dempeus el MHP Quim Torra un cop suspès com a diputat mentre els d’Esquerra s’afegeixen al silenci de l’oposició unionista és un poema, si no fos patètica. Constatar com el vicepresident del Govern, Pere Aragonès, pot ser tan deslleial amb el president que té assegut al costat fa mal als ulls i és indecent. Al capdavall el MHP Torra és tan víctima de la repressió com ho són Junqueras, Puigdemont i tots els altres presos polítics. I no s’hi val a dir que aquest menyspreu és a causa del fet que Torra es va equivocar no despenjant la pancarta a temps, perquè l’equivocació d’Esquerra el 27-O ens ha portat a la “puta merda” d’ara, per emprar la mateixa expressió amb la qual Junqueras vol desmentir l’engany.

Fa uns dies vaig escriure que no seria prudent convocar eleccions, que calia acabar la legislatura. Estic a punt de canviar d’opinió. La degradació política és tan evident, el sectarisme tan palmari, que seguir amb el teatre en què s’ha convertit el Parlament no sé si ajuda gaire. La gent honrada, la que paga religiosament les multes i les fiances dels polítics que dia rere dia demostren no tenir cap mena de sentit d’Estat, no es mereix veure com els polítics arrosseguen pel fang els ideals independentistes. Al final els engegaran a dida i els diran que els 4,1 milions que els reclama el Tribunal de Cuentas els posin de la seva butxaca. No tots els polítics són iguals, evidentment. No condemno la política en general. Al contrari, reclamo política amb majúscules. Cada sector té un líder carismàtic. Per uns, Junqueras és el màrtir disposat a dialogar encara que sigui a costa de destruir la resta. Per als altres, Puigdemont és el símbol de la resistència que es malmet per la seva insistència a viure enganxat als neoconvergents.

Si les eleccions han de servir per sortir del forat negre on ha entrat la política catalana i, a més, ajuden a reorganitzar l’espai independentista, benvingudes siguin

Potser cal acabar amb aquesta dicotomia. Hi ha vida més enllà d’aquestes misèries. Puigdemont ha de liderar el Consell per la República i des de la seva condició d’eurodiputat ha de ser la veu catalana a l’exterior, mentre a Catalunya cal constituir un front ampli republicà amb aquella gent que no vulgui ajornar la independència per d’aquí a cinquanta anys. Per tant, cal començar a preparar una nova fornada de dirigents que, junt amb els polítics que ara potser tenen menys rellevància però que deploren l’espectacle de la desunió, ofereixi una alternativa creïble, lluny de l’estèril sectarisme i de les disputes de pati d’escola que fan tant de mal. L’Estat està en crisi i l’independentisme és fort, per això cal no perdre l’oportunitat, tot i que el combat no serà fàcil. Qui negociï des d’una posició de feblesa segur que perdrà. Pedro Sánchez només va acceptar dialogar amb els independentistes en el moment que estava més feble. Cal afeblir-lo encara més, tot evitant fer petit l’independentisme, que és el que ara està provocant la disputa fratricida entre els dos partits del Govern.

La foto de la ruptura ja ha estat feta. No cal tornar a repetir-la. Que ERC i JxCat declarin públicament el divorci. Si no saben conviure, doncs que donin veu als electors i que la gent decideixi. Tant me fa que el món de JxCat necessiti temps per reorganitzar-se, aquesta no pot ser mai l’excusa per no prendre una decisió correcta. ERC té partit i una estratègia, que no comparteixo. El tronc central de JxCat té una estratègia que comparteixo, però li falta tenir una organització ad hoc. Potser ara és l’hora de reprendre l’operació quirúrgica que es volia fer en crear la Crida, evitant que el nou artefacte polític torni a quedar sotmès a la lògica dels diversos PDeCAT.

L’univers que acompanya Puigdemont va des de Demòcrates de Toni Castellà i arriba fins a Poble Lliure, passant per Toni Comín, Clara Ponsatí, Aurora Madaula, Laura Borràs, Elsa Artadi, Gemma Geis i molts altres polítics, vinculats a JxCat, a Acció per la República o a la Crida. Cap candidatura electoral que vulgui repetir l’èxit del 21-D pot ser fruit d’un pacte entre dos sectors en un món en el qual hi ha tantes sensibilitats ideològiques com recels hi ha per la manipulació constant dels dirigents que pacten sotamà. Cal acabar amb aquestes pràctiques. Ara bé, el primer que cal que aclareixi JxCAT és la discrepància entre aquells que volen apuntar-se a l’estratègia d’ERC des de la dreta i els que des del pluralisme ideològic volen continuar junts per acabar la feina iniciada fa una dècada. No passa res si uns tiren per un costat i els altres per un altre. Les urnes són màgiques i posen tothom al seu lloc. A l’ANC o als consells locals de Consell per la República, les bases del PDeCAT treballen de costat amb qui faci falta i tampoc no entenen les travetes de l’apparàtxik convergent que domina les estructures partidistes i els alts càrrecs de la Generalitat. Els recriminen, a més, que hagin malmès la unitat de JxCat tant o més com ho ha fet ERC a nivell nacional. Les bases “convergents” sovint se senten molt més identificats amb els diputats i les diputades independents de JxCat que amb els líders locals, tan sectaris com ho són els dels altres partits. Els veuen com uns polítics nous, sense complexos. i amb menys motxilles que les velles figures d’abans.

Si les eleccions han de servir per sortir del forat negre on ha entrat la política catalana i, a més, ajuden a reorganitzar l’espai independentista, benvingudes siguin. Seran terapèutiques, malgrat la inevitable fragmentació de l’hemicicle, on estic segur que el PSC i Vox es beneficiaran de la davallada a l’infern de Cs. L’unionisme també està en fase de reorganització.      

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat