El feixisme és més aviat un mètode que no una ideologia. Aquest és el resum del nou llibre de l'exsecretària d'Estat nord-americana Madeleine Albright, Fascism. A warning (William Collins, 2018); la traducció al castellà, Fascismo. Una advertencia, està previst que surti a finals d'aquest mes. Albright alerta sobre el perill del nou totalitarisme, assumint el que ja havia vist Primo Levi quan subratllava que cada època té el seu propi feixisme. Levi, supervivent de l'Holocaust, de qui Albright pren la idea del feixisme quotidià, ha afegit que es pot arribar a un moment crític no només pel terror de la intimidació policial, sinó per la distorsió de la informació, minant el funcionament de la justícia, paralitzant el sistema educatiu, difonent subtilment l'aroma de la nostàlgia per un moment en què l'ordre regnava, desitjant tornar a una "normalitat" que faci callar els diferents.

Madeleine Albright s’ha escapat del totalitarisme dues vegades: la primera quan va fugir del nazisme, i la segona quan va fugir del comunisme a la seva Txecoslovàquia natal, a la capital de la qual, Praga, havia nascut el 1937. La seva família, d'origen jueu —encara que això ho va descobrir anys més tard—, es va traslladar als Estats Units, on Albright va anar escalant posicions fins a esdevenir ambaixadora davant les Nacions Unides, secretària d'Estat amb Bill Clinton i després professora a la Universitat de Georgetown, a Washington. Un camí personal i polític —reconegut fins i tot en una sèrie de televisió que els recomano, Madam Secretary (Netflix), en què ocasionalment protagonitza algun cameo— que explica per què als 80 anys Albright ens adverteix que torna el feixisme.

La democràcia s'està morint per l'ascens de l'extrema dreta arreu del món, ho constatem cada dia; a Espanya també i ahir mateix a Barcelona

"Feixista és algú”, ens aclareix Albright en el seu llibre, “que s'identifica enèrgicament amb una nació i al·lega que parla en el seu nom o en el nom d'un grup, algú indiferent als drets dels altres i que està disposat a fer servir qualsevol mitjà —inclosa la violència— per aconseguir els seus objectius. Des d'aquesta concepció, un feixista serà probablement un tirà, però un tirà no és necessàriament un feixista". Des d'un punt de vista acadèmic, probablement el qualificatiu de feixista no seria el més adient, especialment quan l'aplica a Corea del Nord, però s'entén perfectament què és el que li amoïna, a ella que va haver d’encarar-se, precisament, amb comunistes cubans, nord-coreans i xinesos o amb els talibans iranians o afganesos. La veritable preocupació d'aquest llibre, però, és Trump i la mort de la democràcia a Occident, per resumir-ho d’acord amb el llibre How democracies die (Penguin, 2018), dels professors Steven Levitsky i Daniel Ziblatt. Si el segle XX va estar dominat pels "redemptors" d'esquerra i dreta, Albright considera que els automatismes autoritaris i populistes d'alguns líders actuals s'estan carregant la democràcia liberal.

La democràcia s'està morint per l'ascens de l'extrema dreta arreu del món. Ho constatem cada dia. A Espanya també. I ahir mateix a Barcelona. El que a Escandinàvia representa Demòcrates de Suècia (DS) o a l’Europa Central Alternativa per a Alemanya (AFD), a Espanya s'agrupa a l’entorn de Ciutadans. Un partit nacionalista, totalitari, que fa servir la mentida de forma recurrent i que, com vam comprovar la setmana passada, vol imposar a la premsa lliure el seu "cànon". Com no podia ser de cap altra manera, molts dels seus fundadors, començant pel seu guru intel·lectual, Francesc de Carreras, són antics comunistes reciclats que, a més a més, són fills de franquistes. El còctel és explosiu. Madeleine Albright no fa esment d'Espanya, ja que als nord-americans Espanya només els preocupa des d'un punt de vista geoestratègic, com ja va quedar clar entre 1939 i 1975. No sabem què diria d'alguns cretins que difonen l'odi des de les poltrones mediàtiques. La veritat és que la democràcia espanyola està tan deteriorada que el perill és que mori també en les mans —oh, horror!— dels socialistes.

L'abdicació arreu del món del caràcter transformador i "revolucionari" de la socialdemocràcia té aquesta conseqüència. Per això Manuel Valls, antic militant del socialisme francès, pot aspirar a presentar-se com a candidat a alcalde de Barcelona per un partit que, al seu país, és la pura representació d'aquest feixisme quotidià que tant irrita una demòcrata liberal com Madeleine Albright. El dilema continua essent el que va plantejar fa anys el liberalisme clàssic: la disjuntiva entre redempció o democràcia. Quan els governs es carreguen el pluralisme amb l'aparença de la legalitat —això ho sabia fer molt bé el règim de Franco—, el feixisme de cada dia s'apodera dels platós de televisió i els partits xenòfobs —i Ciutadans ho és— encapçalen la croada contra les urnes.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat