“La solució de fons al conflicte català és avui més difícil que fa un any”. Això és el que afirma Joan Coscubiela, l'antic portaveu dels comuns —quan eren coneguts com els Qwerty— al Parlament català. Encara que El Independiente s’inventi que Coscubiela “va tenir el coratge de dimitir perquè no li agradava gens el que estava vivint en aquells embogits dies d’eclosió del procés”, la veritat és que el setembre de 2017 es va erigir en portaveu de l’unionisme més salvatge, aplaudit per les hordes del partit taronja, un dels vèrtexs actuals de l'extrema dreta espanyola. No cauré en el parany de recordar el passat comunista i, per tant, antidemocràtic, per desqualificar Coscubiela. A més, sovint tinc dificultats per saber quina ideologia professa. Solament sé que és un polític que viu de l'erari públic des de molt jovenet i que alguns antics comunistes eren grans especialistes a explicar mentides per portar l'aigua al seu molí.

Durant el ple del Parlament dels dies 6 i 7 de setembre de 2017, Coscubiela es va esquinçar les vestidures pel que és una pràctica normal en tots els parlaments del món, que és la possibilitat que un grup demani modificar l'ordre del dia i introduir una iniciativa legislativa per aprovar una llei per mitjà del procediment de lectura única. Es pot discutir si la majoria independentista va estar encertada o no quan va prendre aquesta decisió, però el que és clarament una exageració és el que Coscubiela va esgrimir llavors amb grans escarafalls per atacar el sobiranisme, com també ho són els arguments que sosté en aquesta entrevista, les preguntes de la qual són esbiaixades, incertes o directament tramposes. Però  a l’ex-secretari general de CCOO aquesta manipulació no l’incomoda, com tampoc no li va fer res abanderar el relat de l'extrema dreta quan a finals del 2017 anava dient que al Parlament s'estava vulnerant la democràcia.

Però el que m'importa destacar ara mateix és el pessimisme d'aquest polític, de qui mai he escoltat cap proposta de solució, més enllà d’esbombar el seu somni, el federalisme, tan utòpic, si es posem a fer recriminacions, com el desig d’independència de gairebé el 50% dels catalans. Per a ell, com per a molts altres unionistes, només val la rendició dels independentistes. Es tracta de “normalitzar” la situació, que és el verb de moda entre els polítics que es conformen amb qualsevol cosa, mentre es cobreixen les esquenes denunciant retòricament els abusos de la justícia espanyola. Es tracta de retornar a les platges del règim del 78 havent passat pel quiròfan de Lampedusa. Afirma Coscubiela que “la societat catalana està més fragmentada” avui que no pas fa un any. Si ho diu perquè el primer d'octubre de l'any passat l'Estat va demostrar que podia reprimir la gent amb la força pròpia de les dictadures, no hi ha dubte que estem pitjor. Si la seva preocupació respon a les mateixes fantasies que s'inventen els líders de Ciudadanos i del PSC sobre la fragmentació de la societat catalana, m'atreveixo a recomanar-li la lectura d'un llibre, que va ser molt polèmic en el seu moment, quan es va publicar el 1992, Cultura nacional en una societat dividida. Catalunya, 1838-1868 (Curial). L’autor, Josep M. Fradera, explica en aquest llibre fins a quin punt van dividir la societat catalana del segle XIX els antagònics projectes nacionals —i socials— d’aquell moment. Sembla mentida que calgui explicar-li a qui procedeix de la tradició del PSUC que el conflicte (i no solament la lluita de classes) és el motor de la història. El que em sembla insuportable del que exposa Coscubiela en aquesta entrevista és que s'atreveixi a parlar de “asfíxia ambiental o intimidació emocional”, suposo aplicada als unionistes, quan els que són a la presó o a l'exili són els polítics independentistes. La seva posició em sembla immoral. 

L'antiga esquerra catalana està en crisi, doncs pateix la crisi general de l'esquerra mundial (evident a Alemanya o al Brasil) i els efectes asfixiants de la podridura del règim del 78. Tots els focus de les condemnes pel cas de les targetes black il·luminen Rodrigo Rato, però la veritat és que, quan el totpoderós vicepresident del govern espanyol i expresident del Fons Monetari Internacional ingressi a la presó, ho farà acompanyat per alguns “notables” de CCOO —el sindicat de Coscubiela— que com ell van estafar a tots els espanyols. I és que entre els condemnats hi ha representants de partits polítics (PP, PSOE i IU), dels sindicats (UGT, CCOO i Confederació de Quadres), de les patronals CEOE i CEIM i fins i tot de la Casa Reial. Descobrir la corrupció sistèmica del règim del 78 sí que va dividir a la societat catalana. El 15-M neix d'aquí, per exemple, abans que els joves de Podemos convertissin les reivindicacions populars en mer tripijoc parlamentari.

Si, com observa Joan Coscubiela, el president Quim Torra representa el ressorgiment del carlisme, és clar que aquest antic jerarca del sindicalisme català hauria de jubilar-se definitivament perquè viu fora del món. Li proporciono una dada perquè hi reflexioni durant les seves incursions per les muntanyes d'aquest país: gairebé el 75% dels 10.000 fundadors de la Crida Nacional per la República viuen en el que anomenem àrea metropolitana. Pensi una mica, senyor Coscubiela, que fins i tot Marx ho entendria.