'Donec perficiam' era el lema que feien servir les Reials Guàrdies Catalanes —la guàrdia personal de l’arxiduc Carles III, comandada per Antoni de Peguera i d’Aimeric, marquès de Foix— durant la guerra de Successió del 1714. El lema estava inscrit en la bandera de Santa Eulàlia per significar que els combatents mantindrien la lluita 'fins a reeixir', fins a aconseguir vèncer l’enemic. Era un clam, doncs, d'asseveració i de confiança amb la victòria, per bé que també denotava que caldria suar-la de veritat. Aquella confrontació va ser realment violenta: no es van estalviar els bombardejos, ni els setges inhumans, com el de Barcelona, ni la repressió. Aquella no va ser una guerra específicament catalana. Va ser un conflicte europeu i els catalans de l’època van quedar atrapats entre dos blocs dinàstics que lluitaven per imposar hegemonies, imperis i noves rutes comercials. La conseqüència de tot allò per a Catalunya és prou coneguda i no és cap invenció mitològica nacionalista. Hi ha estudis molt solvents, amb perspectives historiogràfiques diverses, que han explicat a bastament què va comportar per als antics regnes de la Corona d’Aragó la derrota en aquella guerra europea. L’Espanya borbònica va imposar als territoris desafectes un càstig desmesurat amb la intenció de reforçar la monarquia i, en conseqüència, l’estat nació que seguia el model francès de Lluís XIV, l’avi de Felip V: “Je m'en vais, mais l'État demeurera toujours”, va dir en el llit de mort el Rei Sol, segons el testimoni del duc de Saint-Simon.

Molts conflictes del món tenen un fonament històric. N’hi ha que es dilueixen perquè la força del vencedor és capaç de tòrcer la resistència del vençut. França n’és, precisament, un gran exemple. L’absolutisme del Rei Sol va anar diluint les resistències d’occitans, bretons i catalans, entre altres comunitats, per assolir l’objectiu d’unificació nacional, que seria la dèria dels governants francesos del segle XIX. L’any 1976, el sociòleg nord-americà d’origen romanès Eugen Weber (1925-2007) ho va explicar meravellosament en un llibre que em va fer llegir, tot just publicat, un dels meus mestres, el professor Rafael Aracil. El títol és deliciós i precís: Peasants into Frenchmen: The Modernization of Rural France, 1870-1914. De pagesos a francesos, aquesta era la qüestió. De súbdits a ciutadans, si ho volen plantejar des de la perspectiva il·lustrada. El procés de “modernització” es va accelerar arran de la guerra francoprussiana de 1870 i acabà tràgicament amb la destrucció del camp francès en el context d’un altre conflicte mundial, la mortífera Gran Guerra. Aquella guerra va servir fins i tot per reforçar el patriotisme francès i que el simbolisme nacional inundés les places de tots els pobles i ciutats de l’hexàgon. Després, als monòlits erigits en memòria dels caiguts a la guerra de 1914 hi afegirien els morts de la Segona Guerra Mundial. Tot suma per “cohesionar” l’estat nació.

Els catalans som una anomalia. No som l’únic cas al món, però formem part dels grups nacionals que han resistit l’embat de la majoria nacional dominant amb la qual comparteixen l’estat

Els catalans som, en aquest sentit, una anomalia. No som l’únic cas al món, però formem part dels grups nacionals que han resistit l’embat de la majoria nacional dominant amb la qual comparteixen l’estat. Tot i que hauríem pogut sucumbir a la nacionalització espanyola després de la derrota de 1714 i de l’assimilació de les classes dirigents catalanes, que es van sumar amb més o menys entusiasme a l’Espanya borbònica, la realitat és que no ha estat així. Tenim el conflicte que tenim perquè l’assimilació espanyolista dels catalans no ha estat completa, tot i que, com diria la professora Liah Greenfeld —una de les grans especialistes sobre els desenvolupament del nacionalisme estatista al món—, Espanya hauria hagut de seguir el model col·lectivista i cívic de nacionalització propiciat pels francesos. No em facin entrar a discernir el que encara ara és un debat acadèmic de llarg abast sobre l’oposició entre els diversos models de nacionalisme. No cal, només vull remarcar que, malgrat els orígens, España no ha estat mai França pel predomini entre les elits castellanes d’aquell “¡que inventen ellos!”, la frase lapidària amb la qual Miquel de Unamuno manifestava a José Ortega y Gasset el seu africanisme antieuropeista. Va reblar aquella frase amb una altra afirmació típicament espanyola: “nosotros nos aprovecharemos de sus invenciones”. Passat pel sedàs del franquisme, la màxima unamuniana contra els avenços científics es converteix en un “¡a por ellos!” xenòfob per aclamar la Guàrdia Civil que surt de diverses ciutats espanyoles per reprimir l’1-O a Catalunya. Per reprimir la democràcia. Han passat 100 anys entre un fet i l’altre i el capteniment és el mateix. Tots dos estan fora del seu temps.

Si hem arribat fins aquí, 'donec perficiam'. Al capdavall, les dades demoscòpiques apunten que les candidatures sobiranistes s’imposaran a les unionistes i que es repetirà la majoria que donava suport al Govern destituït pel tripartit del 155. És evident que el sobiranisme s’haurà de plantejar modular els ritmes, perquè resistir fins al final i perdre és una mala opció, com ja va ser-ho el 1714, però encara seria pitjor fer marxa enrere. Cal desfer-se de la tradició fatalista dels catalans. Perdre amb dignitat no és cap alternativa. Al contrari, la dignitat només es recupera amb la victòria. I això és el que ha de passar avui. Cal que el bloc sobiranista s’imposi a l’unionista i cal, també, que Carles Puigdemont sigui restablert com a president de la Generalitat mentre el PP de Mariano Rajoy esdevé un partit residual a Catalunya. Aquest serà el missatge que més impacte tindrà a la UE. Perquè, malgrat el que afirmin públicament els portaveus de la UE, el moviment sobiranista català és avui un repte per a Europa. Tot el que ha passat durant els darrers anys, però especialment des de l’1-O, té una dimensió europea de primer ordre. Si l’electorat català referma la majoria que ja tenia el sobiranisme i el PP queda reduït a una simple nosa, com creuen vostès que rebran els líders europeus Mariano Rajoy en la pròxima cimera?

És evident que el sobiranisme s’haurà de plantejar modular els ritmes, perquè resistir fins al final i perdre és una mala opció, com ja va ser-ho el 1714, però encara seria pitjor fer marxa enrere

“La pàtria és un préstec dels nostres fills i no tan sols una herència dels nostres pares”, vaig sentir que deia el conseller Josep Rull en un esmorzar de campanya. És un pensament que té aquella ressonància moderna d’una màxima que va deixar anar l’artista valencià i comunista Josep Renau quan va tornar de l’exili, i que és, almenys per mi, una gran declaració de principis: “Tinc nostàlgia del futur”. Enyorar el passat és inútil. És una forma de conservadorisme. Cal enyorar el que encara no hem viscut i, si de cas, fonamentar aquest futur en la tradició que ens és pròpia. Quan Barack Obama va irrompre en la política nord-americana en la Convenció Nacional Demòcrata del 27 de juliol del 2004, va pronunciar un discurs per expressar el seu suport al candidat John Kerry que va causar un gran impacte. L’audàcia de l’esperança, així és com Obama va titular el seu text. I un encara desconegut Obama va servir-se d’un dels primers lemes nacionals dels Estats Units, 'E pluribus unum', que vol dir 'de molts en fem un', per reclamar que la nostàlgia del futur servís per superar les fractures rebudes en herència amb la constitució d’una sola nació. Tota esperança es fonamenta en la creença que un individu pot perseguir el seu somni particular —i creure en els petits miracles íntims— a la vegada que es reconeix a ell mateix com a membre d’una col·lectivitat que el transcendeix. Aquest és el nacionalisme típicament anglosaxó, individualista i cívic que va fer els primers passos entre l’aristocràcia anglesa de l’època dels Tudor, al segle XVI, i que va empènyer Obama a creure en la gran família nord-americana. Com més passen els anys, més convençut estic que als catalans ens convindria abraçar aquesta mena de nacionalisme, allunyat del francès, del qual som fills, com els espanyols.

La brutalitat del nacionalisme espanyol s’ha carregat la convivència a Catalunya. La tensió entre civilisme i militarisme, tan típica de la idiosincràsia espanyola —com ja va apuntar fa molts i molts anys el gran historiador Carlos Seco Serrano—, ha violentat la democràcia a Catalunya, encara que els espanyols demòcrates no se n’adonin. Ara no cal bombardejar Barcelona ni exposar al carrer el cap decapitat i engabiat del general Moragues, l’heroi de la resistència catalana del 1714, ni afusellar ningú. Ara només cal que un jutge es posi al servei del poder per engarjolar opositors i fer la farina blana als desitjos de venjança espanyolista del PP, de Ciudadanos, del PSOE i de Podemos (com s’ha pogut constatar en aquest cas per boca de Juan Carlos Monedero i Carolina Bescansa). En fi! Aquest 21-D els catalans i catalanes tenen l’oportunitat de repetir l’audàcia de l’1-O per derrotar de nou l’unionisme. “Si tots vosaltres sentiu la mateixa energia que jo, la mateixa esperança que jo”, proclamava Obama aquella nit d’estiu que va despuntar per primera vegada, i “si tots fem el que hem de fer, no tinc cap dubte que aquesta nació recuperarà un futur prometedor, sortirà d’aquest llarg període d’obscura política i els dies que vindran seran millors”. Voteu en consciència, doncs, voteu fins a reeixir en el restabliment del Govern legítim de Catalunya.