Som al final d’una altra campanya electoral excepcional. La història contemporània de Catalunya ens ensenya que hi ha hagut votacions d’una gran transcendència. La del 16 de febrer de 1936 segurament va ser tan dramàtica com la del 21 de desembre del 2017 i la que se celebrarà diumenge, perquè en els tres casos el Govern de la Generalitat estava empresonat o a l’exili. La diferència entre la campanya del 1936 i la d’ara és que la reivindicació de l’amnistia que feia el Front d’Esquerres —que incloïa des dels liberals d’Acció Catalana Republicana fins als estalinistes del Partit Comunista de Catalunya— rebia el suport del Front Popular espanyol, amb Manuel Azaña al capdavant. En aquests moments, en canvi, cap partit progressista espanyol defensa l’amnistia dels encausats arran de l’1-O. El PSC vol passar pàgina a la primera dècada sobiranista, com va insistir una vegada i una altra el seu candidat —tutelat, ell sí, per la Moncloa—, sense resoldre la mar de fons que encara agita la política catalana. És contradictori reclamar el consens i al mateix temps prescindir de la realitat repressiva. Els socialistes fan com va fer Mariano Rajoy durant anys i menystenen novament la força de l’independentisme. La repressió contra 3.000 persones no s’arregla amb un indult per als nou polítics presos i per als exiliats, ni desfà l’empat tècnic entre independentistes i unionistes. El seguidisme que els socialistes van fer del PP i Cs va tancar les vies de diàleg que només es van reobrir, amb trampa incorporada, perquè ERC tingués una mínima justificació per investir Pedro Sánchez i aprovar els pressupostos més centralistes dels darrers temps. També és cert que ERC té una tendència històrica al jacobinisme i ja li està bé. A més, com ja va observar Albert Camus, “sempre hi ha una filosofia per a la falta de valor”.

El debat electoral a TV3 ha estat una demostració més de fins a quin punt es pot alterar la realitat. Per començar, que Vox estigués present al debat quan no té cap representació institucional a Catalunya, ja indica que la submissió catalana és mental abans que política. Si els mitjans catalans de comunicació públics es regissin pel que passa al Parlament de Catalunya i als ajuntaments i no al Congrés dels Diputats, el grup que hauria hagut d’assistir al debat és Primàries de Catalunya, perquè a les eleccions municipals del 2019 va aconseguir 26 regidors a tot Catalunya i una alcaldia, la d’Alcoletge, un municipi de 3.435 habitants de la comarca del Segrià. Són pocs en relació amb els més de nou mil regidors de tots els municipis catalans, però és que Vox no en té ni un. L’altra mentida és que el PDeCAT sigui realment el segon partit de la cambra catalana. Té els drets electorals de l’antiga candidatura encapçalada per Carles Puigdemont, però des que se’n van escindir i van renunciar als postulats amb els quals Junts per Catalunya va guanyar les eleccions del 21-D, l’estafa política és de primer ordre. Però la gent té memòria i el 14-F el partit d’Artur Mas pot iniciar el camí de l’extinció definitiva. Cadascú tria com morir. Tot i això, la candidata de Junts, Laura Borràs, va tenir un protagonisme inversament proporcional a l’última posició que li va atorgar TV3 (una altra vegada condicionada per la composició del Congrés). Un protagonisme que va créixer quan va anunciar que si és presidenta oferirà la Conselleria de Salut al doctor Josep Maria Argimon. Estic content perquè per una vegada a la vida algú m’ha fet cas i ha fet seva la proposta que vaig fer en un article recent que el proper govern nomenés conseller aquest metge que ha demostrat ser un gestor i un comunicador eficaç, per damunt dels seus superiors jeràrquics actuals.

La línia divisòria entre les diverses opcions només és una: la que separa els rupturistes dels que estan disposats a passar pàgina, sigui en la versió unionista d’esquerra o de dreta. Entre les opcions independentistes, allò que separa l’independentisme low cost, també de dreta o d’esquerra, de l’independentisme rupturista de Junts és com combatre l’unionisme

Vox és un esqueix del PP, però sembla que a Catalunya s’alimenta d’uns votants que, com ha passat en molts altres indrets, abans votaven els partits d’esquerra. La previsible desfeta de Ciutadans, que ha estat incapaç de rendibilitzar haver quedat en primer lloc el 21-D, també contribuirà a alimentar un partit que és, per definició, neofranquista i que pot provocar un disgust al PSC amb un populisme tan del gust d’una part del vot espanyolista dels socialistes. L’originalitat de la situació també es va poder observar en el debat quan qui més es va confrontar amb l’extrema dreta va ser, precisament, el candidat del PP, el partit que va incubar l’ou de la serp, fundat per set ministres franquistes, i que ara veu com una de les seves branques vol furtar-li la cartera. Si Ciutadans va convertir el Parlament en un plató de televisió, la presència de Vox a la cambra catalana pot provocar el caos si realment supera el PP en nombre d’escons i trepitja els talons a Ciutadans. La competència entre els tres partits de la dreta unionista serà ferotge i inclús, de tanta ràbia com es tenen, poden acabar estimbant-se. No ens ha d’escandalitzar pas que al Parlament hi hagi feixistes. Si Catalunya fos realment un estat, tindria una extrema dreta nostrada i Garriga defensaria amb el català que parla perfectament, malgrat que es negui a fer-lo servir en un debat televisiu, les mateixes idees intolerants i xenòfobes que va exhibir la nit passada.

Resten dos dies de campanya i la jornada de reflexió abans que diumenge anem a votar. La línia divisòria entre les diverses opcions només és una: la que separa els rupturistes dels que estan disposats a passar pàgina, sigui en la versió unionista d’esquerra o de dreta. Entre les opcions independentistes, allò que separa l’independentisme low cost, també de dreta o d’esquerra, de l’independentisme rupturista de Junts és, precisament, com combatre l’unionisme. Qualsevol elector assenyat que hagi seguit amb més o menys passió el debat a TV3 haurà pogut constatar que la candidata de la CUP no és que estigui verda, és que senzillament recita tòpics, critica l’independentisme low cost i el rupturista sense exposar realment quina és la seva via. Em recordà aquella CUP que la nit electoral proclamava que s’havia perdut el plebiscit i després es va convertir en l’accelerador del procés reclamant els divuit mesos per fer el referèndum a canvi de no deixar penjat el president Puigdemont. Els antisistema són el refugi dels electors que, per damunt de tot, són antipolítics i no són capaços d’avaluar les conseqüències de debilitar l’eix central de l’independentisme. Per tant o Borràs o Aragonès, perquè no hi ha cap altra alternativa.

El joc dels immobilistes sempre ha estat assegurar que és impossible canviar res mentre treballen per fer-ho impossible, fins i tot utilitzant l’existència de la repressió unionista per apel·lar a la reculada. Mentre pedalis, la bicicleta no es tomba. En un article publicat a The Guardian, Neal Lawson, que és director del grup d’opinió de centreesquerra Compass, recomanava als laboristes britànics que negociessin amb Nicola Sturgeon la convocatòria d’un nou referèndum si realment volien acabar amb el conflicte. La líder de l’SNP no ha baixat mai del burro i fins i tot ha arribat a dir que estava disposada a organitzar un referèndum “a la catalana”. Per això està forta. Mentre els governs de Madrid o de Londres no estiguin disposats a negociar la celebració d’un referèndum amb totes les garanties, l’única via es confrontar-se amb l’estat i no rendir-se. Deia Sartre que la impossibilitat s’esdevé sovint per la nostra lliure renúncia. Tenia raó, perquè res és impossible si hom no hi renuncia. Vostès ja saben què penso, però ho escriuré amb totes les lletres: Laura Borràs pot convertir-se diumenge a la nit en l’Sturgeon que necessita aquest país. Ruptura i gestió han de formar part del mateix programa polític per a l’endemà del 14-F. La qüestió no serà mai si els independentistes són molts més, sinó si són capaços de derrotar l’Estat denunciant la discriminació i la seva intolerància. La independència no aturarà la pandèmia, però almenys permetria disposar dels instruments legislatius —les famoses 40 lleis recorregudes davant el TC i moltes més— i dels diners que es generen amb l’esforç fiscal dels catalans per atacar-la amb garanties d’èxit.