La setmana passada van passar moltes coses. Fa una dècada que el combat polític proporciona notícies cada dia. Si no és el judici al major Trapero i els alts comandaments dels Mossos d’Esquadra de l’any 2017, és l’intent de provocar el col·lapse del món independentista amb la inhabilitació del president Torra. Però per a la majoria de la gent, el fet més important que va succeir la setmana passada va ser la devastació provocada per la tempesta Gloria. El canvi climàtic es va mostrant a poc a poc, amb senyals inequívocs del poder de la natura per damunt de la supèrbia humana. La tempesta no tan sols ha deixat el litoral sense platges i ha esborrat el delta de l’Ebre, sinó que també ha fet desaparèixer el tram final de la passarel·la de l’emblemàtic pont del Petroli de Badalona. És la segona vegada en menys de dos anys que les onades topen amb el pantalà construït el 1879 i el malmeten. Reconstruir els desperfectes del 2017 va costar prop de 300 mil euros. Els d’ara ja es veurà. El cost global de reparar els desperfectes en ports, litoral, carreteres i transport públic a causa del temporal Gloria puja als 30 milions d’euros. Una barbaritat de diners. No dic que no s’hagi d’invertir per refer la normalitat, però potser que comencem a fer les coses d’una altra manera i dissenyem pressupostos verds que prenguin en consideració unes polítiques de sostenibilitat que evitin haver d’invertir posteriorment en emergències.

Qui estigui disposat a cridar “visca la terra” ha de saber que, a més de defensar la identitat, cal que es predisposi a defensar el territori, el paisatge, el medi ambient

Cal prendre consciència que el clima està canviant i que aquest fenomen natural, que l’acció humana ha accelerat, ens afecta socialment. La força de la natura és imparable i torna a conquerir en poques hores els espais naturals que els humans hem cregut dominar amb l'enginyeria. El litoral n’és el millor exemple. La consciència ecològica consisteix a saber abordar les emergències abans que es produeixin. La sostenibilitat és més que una paraula, la qual cosa ens obliga a planificar el territori amb criteris mediambientals. Sembla ser que els grans i devastadors fenòmens meteorològics es repeteixen ara amb una freqüència molt superior a altres èpoques. La meva generació és la que recorda com un fet excepcional la gran nevada del 1962, que va tenyir de blanc Barcelona amb més d’un pam de neu, o les riuades del Vallès Occidental del mateix any, molt més tràgiques. Les generacions d’avui dia podran triar i remenar quin esdeveniment meteorològic extraordinari volen rememorar dels molts que es produeixen al llarg d’un mateix any. Les polítiques mediambientals no poden ser decoratives. Ja ha quedat clar que no s'avança amb cimeres que acaben en no-res. S’han de començar a posar en marxa des de la proximitat. Qui estigui disposat a cridar “visca la terra” ha de saber que, a més de defensar la identitat, cal que es predisposi a defensar el territori, el paisatge, el medi ambient. Sense territori no hi ha país. La consciència ecològica ha d’inspirar, també, les polítiques republicanes.

Montse Castellà
Opinió Delta de l’Ebre: tocat i afonat Montse Castellà