Fernando Suárez González, jerarca del franquisme, vol donar lliçons de democràcia als demòcrates sense renunciar al que va ser durant els anys de la dictadura. El que va ser un dels ministres de Franco que estaven asseguts en el Consell de Ministres que va ratificar el setembre de 1975 la condemna a mort de Ramón García Sanz, José Luis Sánchez Bravo, Xosé Humberto Baena Alonso, del Front Revolucionari Antifeixista i Patriòtic (FRAP), i dels acusats de pertànyer a ETA, Ángel Otaegi Etxeberria i Jon Paredes Manot, Txiqui, va concedir una entrevista a El Mundo que n'hi ha per sucar-hi pa. Per començar, la resposta a la pregunta de l'entrevistador sobre si, com assegura Pablo Iglesias, hi ha un ADN franquista en la dreta espanyola, no pot ser més sincera: "Pero, ¿cómo no lo va a haber? El error es considerar eso como un insulto". Aquest és el quid de la qüestió. L'orgull d'un franquista enfront de la lluita democràtica del FRAP -una organització comunista que presidia, no obstant això, l'antic ministre republicà Julio Álvarez del Vayo i que posteriorment va comptar amb la simpatia de l'escriptor catòlic José Bergamín, al que va recolzar com a senador el 1979-, i d'ETA, l'organització armada que fins al 1975 no era ni molt menys el que va ser anys després.

L'extrema dreta espanyola va perdent ara el complex de culpa dels anys de la Transició. Sempre va estar viva, però; per bé que fos minoritària com Fuerza Nueva o s'amagués dins el PP. Suárez González, que va pertànyer a la FET y de las JONS, va dirigir el Sindicat Espanyol Universitari (SEU), i va ser procurador en Corts i ministre de la dictadura, no pot presumir d'un full de serveis a favor de l'ideal democràtic tan sols pel fet que també va pertànyer a la comissió governamental que va propiciar l’harakiri controlat del franquisme. L'instint de supervivència aconsegueix fer miracles. L'extrema dreta va ser i és l'herència que ens va deixar el franquisme i que no vam saber depurar. El 1974, els portuguesos almenys van aconseguir enviar a l'exili al seu dictador, Marcelo Caetano, on va morir el 1980, al costat d’Américo Tomás, el president de la República salazarista.

L'extrema dreta espanyola va mutant amb el temps, però sempre defensa el mateix. Cs, un partit els promotors del qual són en molts casos d'estirp franquista, renova aquest espai amb un discurs pretesament liberal, com passa en altres indrets. Fa uns dies, en una conversa privada, vaig exposar aquesta idea i els comensals es van escandalitzar. Per explicar-los-ho millor i atenuar l’estupor dels reunits, els vaig dir que estava llegint Contra el odio (Taurus), de Carolin Emcke, una acadèmica i periodista que organitza i modera un debat mensual al Teatre Schaubühne de Berlín sobre conflictes i identitats, amb el qual interpreta què és avui l'extrema dreta a Europa. Emcke hi afirma que gairebé tots els partits d'extrema dreta, ja sigui en una versió nacional conservadora, ja sigui en la versió populista de dreta —el Partit de la Llibertat (PVV) als Països Baixos, el Front Nacional a França, el Partit de la Llibertat d'Àustria (FPÖ), Fidesz a Hongria, UKIP a la Gran Bretanya, els Demòcrates de Suècia, el partit dels Veritables Finlandesos, el Partit del Poble Danès, el Partit del Poble Suís (SVP) o el partit Llei i Justícia (PiS) a Polònia— “defienden la idea (o el deseo) de una nación con una cultura y una religión homogéneas o bien de un pueblo homogéneo”.

L'extrema dreta espanyola va perdent ara el complex de culpa dels anys de la Transició

No creuen vostès que la dreta nacional conservadora (PP) i la populista de dreta (Cs) espanyoles defensen el mateix? És clar que sí! “Libres e iguales”, com dirien els intel·lectuals que el 2014 van crear el que hauríem de considerar una plataforma txètnik en defensa de l'espanyolitat de Catalunya, però els catalans, els valencians, els balears, els gallecs o els bascos i els navarresos han de ser-ho una mica menys. El poble homogeni parla en castellà a Espanya, té un únic sistema de governança i una memòria històrica homogènia, basada en la idea que els vencedors de la Guerra Civil van salvar Espanya del comunisme.

No idealitzo la República, ni els assassinats perpetrats en el bàndol republicà —per això no vaig idealitzar mai Tarradellas, que va ser tan inútil com Companys per evitar el desordre—, però la racionalitat —i la història— no em permeten exaltar el règim franquista, que és el que està fent el PP des de la seva fundació com a Aliança Popular, o Cs quan, fent costat al PP, va abandonar la sessió del 10 d'octubre del 2013 del Parlament de Catalunya per no votar la moció presentada per ICV-EUiA que condemnava de manera solemne “tota declaració o activitat que comporti qualsevol mena d'enaltiment, banalització, exculpació o negació del nazisme, el franquisme i els altres règims feixistes”. Jordi Cañas, llavors diputat i portaveu de Cs, es va encarregar de deixar clar en quin bàndol se situava el seu partit. El ministre franquista els reclama ara que siguin coherents i s'oposin a la iniciativa presentada pel PSOE per reformar la Llei de Memòria Històrica. La temptació autoritària sempre està a l'aguait i Cs fa temps que empra un llenguatge i explica la història del contracte social entre ciutadans “lliures i iguals” que té concomitàncies amb els discursos de José Antonio.

Cada dia està més clar que la independència de Catalunya és l'única via per evitar la pudor feixistitzant que desprenen PP i Cs

La gran preocupació de Suárez González és, no obstant això, que deslegitimar el franquisme posa en risc la Corona. Deixant de banda l'estupidesa tautològica que el porta a afirmar que la “República en España es contra media España. Siempre. La Monarquía no tiene más preocupación que la de ser de todos”, perquè també es podria afirmar el contrari i simplement seria una repetició inútil i viciosa del mateix tenor, el que planteja el ministre franquista és una gran veritat: la restauració de la Monarquia va ser “una decisión personalísima de Franco, no cabe la menor duda, y hay que ver qué patrimonio tan importante supone para nosotros en la actualidad”. La primera part de l’afirmació és històricament certa. La segona és un judici de valor, especialment perquè molts catalans sabem que amb el discurs del 3-O, Felipe VI es va afegir al “a por ellos” feixista que cantaven els manifestants que acomiadaven en terres andaluses els Guàrdies Civils destinats a Catalunya per reprimir els demòcrates. Si la Monarquia no estigués protegida per un article de la Constitució que van introduir els socialistes al Codi Penal el 1995, la República podria defensar-se a Espanya sense el temor d'acabar a la presó com el jove raper mallorquí Valtònyc.

En l'Espanya actual, desacomplexada i extremista, i dominada pel relat posfranquista que difonen polítics, comentaristes i mitjans de comunicació, s'ascendeix a general Pérez de los Cobos, un Guàrdia Civil que el 23-F es va presentar vestit de falangista per afegir-se a Tejero i que l'1-O va reprimir amb força i ferotgia els ciutadans que acudien a votar en el referèndum d'autodeterminació, mentre el Govern legítim català és perseguit i empresonat per comprar urnes i posar-les a disposició dels ciutadans perquè expressessin lliurement la seva opinió. Cada dia està més clar que la independència de Catalunya és l'única via per evitar la pudor feixistitzant que desprenen PP i Cs i també per deixar enrere la Monarquia. La que va imposar Franco o qualsevol altra.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat