Aquesta mitjanit comença oficialment la campanya electoral. Les eleccions han estat convocades anòmalament per segon cop. El 21 de desembre del 2017, el govern de Mariano Rajoy va convocar unes eleccions autonòmiques després de la suspensió, de facto, de l’autonomia amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. La conxorxa unionista no va donar els fruits esperats. Malgrat que Ciutadans va assolir la primera posició, no li va servir de res, perquè l’independentisme, amb les tres versions tradicionals, va sumar una nova majoria absoluta. Ara s’ha repetit la història, amb un guió una mica diferent, perquè ja no ha estat el govern espanyol el que s’ha atorgat el privilegi de convocar els ciutadans a les urnes, sinó que una colla de jutges, que no ha elegit mai ningú, ha decidit intervenir una vegada més en la governació del país. Els tribunals no donen l’abast per administrar justícia correctament i el TSJC es dedica al politiqueig. L’argument dels jutges per tombar el decret d’ajornament (que “el prolongat temps de provisionalitat afecta el normal funcionament de les institucions”) no és jurídic. És una valoració política que, a més, no té en compte les recomanacions dels experts sanitaris. A França, el Senat acaba de prendre la decisió d’ajornar les eleccions regionals, previstes per al mes de març, fins al juny a causa dels riscos sanitaris. Almenys a França ha sigut el poder legislatiu el que ha pres la decisió i no pas cap tribunal.

Si el TSJC no ens dona cap nova sorpresa el dia 8 de febrer, que és quan ha dit que anunciarà la decisió definitiva, 5.623.962 de persones estan cridades a votar el14-F. Ho faran enmig d’una gran emergència sanitària, cosa que fa preveure una forta abstenció, a pesar que el cens s’ha incrementat en un 1,24% (69.979 electors). Si alguna virtut ha tingut l’anomenat procés, és que la participació ha anat augmentant elecció rere elecció: 59,95% (2010), 67,76% (2012), 74,95% (2015) i 79,04 (2017). Malgrat el conflicte, la victòria de tots els actors polítics va ser, precisament, que els ciutadans de Catalunya confiessin en la democràcia. Propiciar l’abstenció, perquè la gent no se sent segura o perquè més de dues o tres-centes mil persones no puguin exercir el dret de vot per raons sanitàries, és, si més no, una mena de tupinada prèvia. Els poders fàctics tenen molt d’interès a trencar la majoria absoluta de l’independentisme al Parlament amb totes les armes possibles. De la mateixa manera que el virus no hi entén de fronteres, tampoc és selectiu amb la ideologia de cadascú. Per tant, és difícil saber quin dels dos blocs —l’unionista o l’independentista— es veurà més afectat per la segura abstenció que es donarà aquesta vegada. Si, com segons sembla, l’independentisme revalida la majoria parlamentària, encara que Salvador Illa esdevingués la nova Arrimadas, no dubtin que una abstenció elevada es farà servir per posar-la en dubte i per pressionar ERC (amb l’entusiasme actiu dels federalistes Joan Tardà i Gabriel Rufián) per tal que se sumi a un nou tripartit. La qüestió és treure de l’equació política l’independentisme.

La confrontació electoral continua essent entre unionisme i independentisme. La disputa ideològica és secundària

Desapareguda la tercera via, que es va socarrimar a la sala del Tribunal Suprem que va condemnar una part del govern del 2017 a altes penes de presó, la confrontació electoral continua essent entre unionisme i independentisme. La disputa ideològica és secundària, tal com ha deixat clar Vox quan ha insinuat que podria plantejar-se votar la investidura del candidat socialista. Només s’ho han repensat quan els d’Abascal han calculat que sense ERC és impossible investir-lo. La unió patriòtica espanyolista no és cap fantasia inventada per l’independentisme. A les manifestacions espanyolistes convocades per SCC, Salvador Illa anava de bracet amb Javier Ortega Smith-Molina, el portaveu de Vox, sense fer-ne escarafalls. No és la ideologia el que els agermana, sinó un mateix projecte nacional que s’enfronta a l’independentisme. La situació política està encallada, perquè ningú té prou força per doblegar l’altre, però seria un error abandonar la lluita per la independència amb un argument tan pueril com que l’independentisme no té prou suport. Com ja vaig argumentar quan vaig advertir de caure en la trampa del 50%, l’unionisme té, en tot cas, el mateix problema que l’independentisme: no suma ni és majoritari. L’avantatge dels unionistes catalans (incloent-hi els autonomistes) és que tenen el suport de l’Estat per intentar guanyar les eleccions sigui com sigui. La debilitat de l’estat s’ha demostrat, precisament, quan s’ha vist obligat a perseguir l’independentisme per terra, mar i aire i tanmateix no se n’ha sortit.

Malgrat que en aquests moments algú pugui creure que l’independentisme viu el que podríem dir-ne una hora vall, la fortalesa del moviment és innegable. Aquestes eleccions no resoldran la qüestió. Si algú es vol fer trampes al solitari, que se les faci, però hi perdrà. Rajoy va trigar molt a entendre que l’independentisme no era una “il·lusió nerviosa”, com no es cansaven de repetir des de Madrid. Quan se’n va adonar, de l’error, només va saber reaccionar amb violència policial i persecucions judicials. Els mitjans unionistes de Catalunya van apostar per ERC quan Miquel Iceta encara era el candidat socialista. Ara els republicans han perdut pistonada i els mitjans unionistes només malden —i resen, atès que tots són de missa— perquè Illa guanyi, tot i que la querella interposada contra ell per l’Associació Nacional de Víctimes i Afectats per Coronavirus (Anvac) demostri que no és tan bon candidat com es diu. Els estrategs d’ERC estan nerviosos, ja que temen que l’esperança de derrotar Junts per Catalunya s’allunyi cada vegada més. La tirada de Laura Borràs no sé si ERC podrà compensar-la amb la participació d’Oriol Junqueras a la campanya. El risc d’eclipsar encara més Pere Aragonès és molt elevat. A més, en una campanya polaritzada entre unionistes i independentistes, les mitges tintes d’ERC converteixen els republicans en una mena de reproducció desdibuixada i imprecisa de la ja fracassada tercera via. A més, la majoria dels defensors d’aquesta solució, fins i tot els de dreta, s’han refugiat en el PSC. El purisme ideològic dels republicans és un impediment per esdevenir centrals, cosa que no passa a Junts, que continua sent un partit d’arreplega (un catch-all party) amb diverses cares ideològiques. En aquest sentit, PSC i Junts són dues vies, per bé que oposades, de banda ampla: una cap a l’unionisme i l’altra cap a l’independentisme.

Les campanyes electorals, com els debats entre candidats, potser no fan guanyar eleccions, però si els partits cometen algun error, les conseqüències poden ser mortals. L'anunci del Govern que es podrà trencar el confinament municipal per assistir a mítings electorals és un d’aquests errors. La decisió ha indignat la ciutadania. El que es podria considerar una observança absolutament escrupolosa amb els drets fonamentals, tothom l’ha entomat amb enuig després de mesos de restriccions a causa de la crisi sanitària. No s’entén que el Govern ara es posi flamenc en la defensa del dret individual de participació política, quan ha pres mesures que han enfonsat sectors econòmics sencers i ha condemnat els treballadors a ERTO que són el preludi de futurs ERO si les botigues no poden obrir, les fàbriques no poden produir i els treballadors de la cultura no poden treballar. Almenys, la ciutadania no ho entén, tal com s’ha comunicat. Quan la salut pública està en perill i el Govern ha reclamat ajornar les eleccions, i ha batallat contra els jutges per fer-ho, defensar que els ciutadans puguin saltar-se el confinament per assistir a mítings electorals és viure en un altre planeta. Els polítics adàmics que manen avui dia sovint són simples trompetistes de l’estultícia.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Montserrat Nebrera
Opinió Éssers contradictoris Montserrat Nebrera
Elisa Beni
Opinió L'adveniment d'Illa Elisa Beni